Skip to content

Marta Selva i Anna Solà – Cura de la vida quotidiana

“La tierra es como un mercado al aire libre. Las raíces se reúnen para intercambiar alimentos y de paso también se enteran de las noticias del barrio”.
David George Haskel, Un viaje por las conexiones de la naturaleza

 

Durant els dies en què la pandèmia ha planat sobre la ciutat, les cures han emergit com el seu antídot immediat. Davant la imposició de l’aïllament, les cures han ofert l’alternativa, posant de manifest la importància de la vida en relació.  Efectivament, les pràctiques d’atenció a les necessitats bàsiques de les persones i la cultura que les forneix han fet que la consciència de la nostra vulnerabilitat i interdependència, apareguda de forma sobtada, hagi posat en valor aquells gestos de convivència civilitzada habitualment menystinguts o que no entraven en el guió de la nostra vida quotidiana. No hi ha hagut altre remei. Hem necessitat compartir estratègies alimentàries, nutricionals, d’higiene, de salut física i mental, culturals… i hem cercat en els referents familiars i de veïnatge per  reescriure’ns en el necessari i essencial.  Hem hagut de centrar la mirada cap als nostres entorns més propers i els hem dedicat un interès i reconeixement que s’ha revelat imprescindible per protegir-nos. Des de les cuines, les converses furtives als replans i entre balcons, fins a les mirades acollides i enviades des de les finestres estant.

Ho venen dient des de fa molt de temps els feminismes: hem de posar en primer pla la nostra vulnerabilitat i interdependència tot donant valor a la cultura de les cures. Són els eixos substancials des dels quals reconèixer allò que fa la vida vivible cada dia. Seguir negant la importància estructural d’aquests aspectes frena tota possibilitat de superar una visió de la vida centrada en la unitat autosuficient atomística portadora d’un model androcèntric clarament depredador i inviable també com a política. Cal acollir una perspectiva que tregui la força de la relació dels armaris de la història; que nodreixi i permeti desplegar la seva capacitat civilitzadora i nutricional, socialment parlant, des de diferències i diversitats.

Hem assistit a la revelació que ens han proporcionat ecosistemes  diversos, humans i naturals, culturals i socials, que estaven fora dels nostres horitzons vitals, marcats per un entrar i sortir accelerat i estressant. Podria ser que, malauradament, tot ho tornéssim a desdibuixar i a perdre, retornant de nou cap a una visió monofocal i curtplacista que esborri en un tres i no res les lliçons apreses en aquests dies. Valdria la pena, però, reconèixer que per derivació d’aquest procés inesperat, s’ha produït en la pràctica de la vida comuna, una resemantització de l’experiència de la proximitat que hauria, si més no, de ser recollida com a ingredient fertilitzant de les polítiques culturals del futur més immediat. Perquè a les petites comunitats ciutadanes, als barris, s’han posat al descobert aquests dies les mancances però també les possibilitats d’una autogestió que surt de les iniciatives genuïnes i que parteix de posar en valor l’expertesa dels veïns i veïnes en la gestió diària del seu territori i en la creació de vincles que defineixen els seus lligams amb els escenaris físics i humans del mateix.

El mapa humà s’ha desvetllat intergeneracional, divers en les seves identitats, pràctiques de relació i cultures que haurien de ser assumides com aquella base imprescindible que dona gust als arrossos, i  per inspirar des d’aquí un reconeixement de les diferents realitats històriques, culturals, socials i econòmiques. Virginia Woolf  va escriure que la vida real era la vida comuna, i no les petites vides separades que vivim com a individus.

Posem doncs en valor aquesta experiència recent d’haver copsat, potser per primera vegada, la veritable noció d’entendre’ns i significar-nos en una dimensió compartida i aprofitem per replantejar les rutines relacionals imposades sovint per les polítiques que es defineixen com a descentralitzadores però que tendeixen simplificadament a imposar els valors d’un centre sobre les perifèries. El que cada cop es fa més evident és que cada barri, cada territori de veïnatge i de relació quotidiana, modela les seves realitats amb valors propis que cal escoltar, respectar i enfortir perquè, probablement, és on es troben les millors solucions per  construir pràctiques culturals significants i transformadores. I que per situar-nos en coherència amb aquestes observacions hem de renovar les nocions apreses sobre la cultura i les seves categories jerarquitzades. En el teixit social de la ciutat, les diferents categories culturals haurien de situar-se en un diàleg horitzontal, en un entramat format per molts centres i moltes perifèries, en un diàleg que vivifiqui els carrers i les places i que afavoreixi que aquest canvi de perspectiva obligat per una circumstància insòlita sigui l’oportunitat de confluències i creativitats inesperades. I les institucions, atentes a aquest canvi en els eixos de rotació personals i col·lectius, assumir un paper catalitzador d’aquesta concentració d’energia desplegada per les xarxes de cura i d’intercanvi que hem vist emergir amb eficàcia i que esperem que perdurin com a model i inspiració d’aquesta altra forma de viure que des d’alguns àmbits no es valorava  que era possible.

*

Marta Selva i Anna Solà, assessores de la Mostra Internacional de films de dones de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESCosmopolitisme o el retorn al boscPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons