Skip to content

Monste Majench – Aparadors, estrelles, catifes… i qui selecciona?

La tarda d’avui la dedico a dos live events, com en diuen ara de les vídeo conferències, sobre els festivals de cinema. A les 16h el DocsBarcelona convoca als peixos grossos de festivals afectats directament pel virus tals com San Sebastián, amb el Rebor en persona, com li diu “el viejo amigo” Milito Torreiro, de l’equip de direcció de Málaga. “Lo de viejo no es por la edad, sinó por los años que hace que nos conocemos”. Amb aquella veu profunda que té José Luis Rebordinos, d’acabar-se de menjar cocotxes al pil pil amb un bon Rioja. Pels festivals locals hi participen Carlos R. Ríos, amb el regust del gran èxit de l’encara fumejant D’A, Helena Alabart, productora executiva del DocsBarcelona, tot just inaugurat en el nou format online i Jaume Ripoll, amb el doble barret de director del primer festival on-line del país, l’Atlàntida Filmfest i capità de Filmin. Modera l’ànima visible del Docs, Elena Subirà. El títol és contundent, Covid-19: la nueva realidad de los festivales. Els sis comparteixen pantalla, des de casa, cada qual en el seu decorat.

Els primers que van haver de reaccionar van ser els de Málaga. S’inaugurava el 13 de març i tres dies abans, en gabinet de crisis, amb la catifa vermella a punt d’estendre’s i les entrades venudes, van haver de suspendre. Les pel·lícules espanyoles i sud-americanes que havien apostat per una flamant estrena a Málaga i a partir d’allà, segons el palmarès, començar la cursa cap a altres festivals i trobar distribuïdors que s’arrisquin i fer que aquella obra es vegi arreu del món i tingui ressò, van quedar als llimbs i han hagut de repensar l’estratègia. Es va poder celebrar online la zona de mercat i les reunions d’inversors per les coproduccions de projectes en desenvolupament, amb 120 participants de 15 països llatinoamericans i vuit europeus. Això, almenys, promet un incert futur.

L’estrena de la pel·lícula en un festival és el seu naixement i molt sovint el seu destí depèn d’aquest moment. De les fotografies i els photocalls, de la reacció del públic que omple el cinema en aquella sessió concreta, de si plou o no plou, de com estan les actrius, els actors, la directora o director, la productor@…. De l’acollida de la premsa i la crítica, de la composició del jurat i del cocktail de després. I és quan pot passar allò de que les sabates t’apreten i vas al lavabo per ajustar-les i et trobes a la Greta Gerwig, directora de Mujercitas, pintant-se els llavis i es fixa en les teves sabates i acabes prenent un gin-tònic amb ella i intercanviant el telèfon…

Un festival és per antonomàsia una trobada entre els creadors, la indústria i el públic. La seva essència és el contacte, l’intercanvi d’emocions, de projectes i de vanitats. És important ser-hi i sobretot ser al lloc que toca en el moment adequat. Per això José Luis Rebordinos ho té clar; sense contacte no és el mateix. San Sebastian és un festival presencial i si no es pot celebrar. Després d’estudiar els costos de prendre totes les mesures sanitàries, reduir l’aforament de les sales i garantir la seguretat dels convidats, la premsa i el públic, està decidit a cancel·lar. Creu que és una manca d’humilitat pensar que un festival no es pot suspendre sota cap concepte, com passa amb el de Cannes. És evident, però fa mal sentir-ho. Si et poses a les sabates de les productores o de les cineastes, saps que aquella oportunitat podia ser determinant per a les seves carreres, per  a les pel·lícules i per a tota la cadena de professionals implicats. I tot allò que hagués pogut passar…

Festivals com el MECAL, el D’A, el DocsBarcelona, la Mostra de Films de Dones o el Festival de Cinema de les Persones Grans han optat per passar-se a l’online i, majoritàriament, per exhibir-los a través de Filmin. Fa més de 10 anys que la plataforma catalana va consolidant-se i trobant el seu nínxol. Amb els nous hàbits que ha imposat la COVID-19, Filmin ha esclatat situant-se al nivell de HBO o Netflix, amb una oferta complementaria, ben servida i endreçada on, segons diuen, no busques, trobes. Sens dubte, és una altra manera de viure els festivals, amb coses positives i d’altres que es perden. M’agradava anar al cine Aribau o al CCCB a veure les pel·lícules i documentals o assistir a conferències. Trobar-me gent coneguda, comentar la pel·lícula, conèixer gent nova, recomanar-se títols… però des de casa tampoc no ha estat malament, la sessió comença quan vols i la pots acompanyar d’un Calvados o d’una til·la, si cal. També pots assistir còmodament a les taules rodones o masterclasses, sense haver de sortir d’una sessió abans que s’acabi per arribar a temps a la següent. El virus ha canviat el ritme.

Del D’A destaco un detall que el distingeix positivament dels altres festivals que he seguit a Filmin i són les presentacions de les directores o equips de producció abans de la pel·lícula. Les presentacions “fan” festival, poses cara a l’autoria i si els hi sembla oportú, donen claus per encarar-te amb l’obra que et disposes a veure. Especialment brillant, la presentació de Núria Giménez Lorang de My Mexican Bretzel, una joia que va ser reconeguda amb el Premi del Públic.

Carlos R. Ríos està satisfet dels resultats ara que ja ha deixat de patir: el Festival de cinema d’autor, D’A, ha multiplicat l’audiència amb el nou format tot online. I no només això, el D’A online ha traspassat fronteres i persones de tota Espanya l’han descobert o s’hi han abocat. Segons diu, el D’A encara no té el poder de convocar públic d’arreu com ho fa San Sebastián o Sitges.

El DocsBarcelona, amb una mica més de temps per estudiar i decidir si el feien o l’ajornaven, va apostar també pel festival digital a Filmin i amb una nova plataforma professional, DocsBarcelona&Me, per seguir les taules rodones i conferències obertes al públic i les sessions de la industria només pels acreditats. M’ha agradat especialment la campanya de comunicació, sobretot a les xarxes, per explicar el nou format amb recomanacions personals dels documentals per part de l’equip organitzador. Una de les coses més complicades, diu Helena Alabart, ha estat quadrar els horaris dels participants a les sessions que viuen en d’altres continents. Cada dia nous reptes davant la pandèmia.

El co-director de Filmin, Jaume Ripoll, amb la seva perspicàcia visionaria, està convençut que els festivals híbrids són el futur, que poden conviure orgànicament les pantalles de cinema i el sofà de casa. L’Atlàntida n’és la prova i esperen poder-lo celebrar el juliol a Palma de Mallorca fent els retocs d’aforament necessaris. Amb la COVID-19 Filmin ha augmentat considerablement el nombre d’abonats i s’ha fet més popular, però quan Rebordinos reclama un sopar amb marisc per celebrar-ho, Ripoll diu que s’hauran d’acontentar amb un brindis amb cava.

Tots coincideixen en que el més important d’un festival són les pel·lícules, l’essència al voltant de la qual es desplega el gran esdeveniment. Precisament a la cita de les 19h, a l’Instagram Live de Dones Visuals #AraSíTocaReequilibri, Salima Jirar, responsable de distribució i programació del DocsBarcelona i Mònica Garcia, directora general de la Fundació SITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, parlen de quines pel·lícules arriben a la convocatòria dels festivals i de qui i com es fa la selecció. Es té en compte la perspectiva de gènere i la diversitat en la programació dels festivals?

Per situar el tema, Mònica Garcia recorda que al festival de Cannes 2016 es va llançar la campanya amb el hashtag #5050×2020 per la paritat de gènere a la indústria del cinema, seguint l’onada del #MeToo. Va ser quan les actrius, directores, guionistes i productores nominades aquell any es van fotografiar a la catifa vermella del Palais des Festivals amb les sabates de tacons a la mà. I amb tot el glamour habitual es feia visible que ben poques dones formaven part dels equips artístics, tècnics o de producció de les pel·lícules. Amb les dades a la mà, costa de creure que a dia d’avui només una dona hagi guanyat la Palma d’Or a Cannes amb 70 anys d’existència. Va ser a la 46ena edició del Festival, el 1993, quan la directora neozelandesa Jane Campion la va rebre per El Piano, la primera i la única dona. Per si de cas, aquell any també van atorgar la Palma d’Or al xinès Chen Kaige per Adiós a mi concubina.

L’objectiu del #5050×2020 era clar davant de l’evidència del desequilibri i ministres de cultura i representants de la indústria de tota Europa així com els festivals de Cannes, Toronto, Venècia i Berlín van signar el compromís de prendre mesures per reequilibrar la participació de les dones per un cinema més just. Arribat el 2020, malgrat la inicial monitorització de les accions per canviar les coses als comitès de selecció o als jurats dels festivals, els organigrames de les institucions i dels festivals segueixen blindats i poques dones al pont de comandament. Els resultats són francament decebedors, estem lluny d’assolir els objectius, la igualtat en la presència de dones a la indústria del cinema, la diversitat racial i la possibilitat d’una nova mirada del món. Amb les ulleres de perspectiva de gènere tot seria diferent.

*

Montse Majench, periodista i gestora cultural, vicepresidenta de Dones Visuals.

 

 

 

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESFestival o creació

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons