Skip to content

Oriol Pérez i Treviño – Temps postpandèmics

Hem construït una realitat amb peus de fang. Una realitat que basada en un sistema econòmic especulatiu i unes relacions humanes cada vegada més intangibles, conseqüència directa d’un ús acrític i constant de les xarxes socials, ens ha anat desproveint de valors sòlids i on la incertesa i la rapidesa dels fets ens ha portat, en paraules de Zygmunt Bauman, a un estat fluid i volàtil. En aquests dies de confinament, però, ha succeït com la immensa majoria de mortals hem tingut una sensació d’alleugeriment i d’haver pogut aturar, per un període de temps, el frenopàtic en el que romaníem instal·lats de manera inconscient des de feia molt temps. Massa. Gairebé ja havíem perdut el compte de quan va ser aquell dia on tot va començar anar a tal velocitat on, per exemple, un podia rebre encàrrecs per abans d’ahir o la trobada d’amics es podia postposar infinites vegades. Vertigen, incertesa i velocitat per anar, però, on? Doncs, de moment, a estar confinats a casa perquè un virus d’entre 40 i 200 nanòmetres ens ha portat a una realitat de mort i por com mai havíem conegut. Almenys en la nostra generació.

A judici dels experts en evolució són, precisament, aquests moments de crisi els que esdevenen ja no tan sols una oportunitat (aquest lema massa contaminat per les estratègies de mercadotècnia) sinó disposar d’un temps preciós per pensar; Pensar i repensar; construir; provocar; voler enderrocar….

Això significa, una vegada per totes, poder afrontar els nous reptes que, tanmateix transcendint les esferes d’allò estrictament social, polític, econòmic i cultural, ens posen a la cruïlla de qüestions que algú ha definit com a nous reptes que bé podríem sintetitzar en allò ecosòfic; en la necessitat d’una nova lectura de la globalització per generar una nova consciència crítica de l’espècie humana i desxifrar com ha de ser l’organització intrínseca que permeti assolir els dos punts esmentats.

És arribat el moment de no tenir por i de provocar. De voler incomodar a l’«altre» i fer-lo reaccionar. Ens cal, com mai, despertar les nostres consciències tan narcotitzades i adormides per adonar-nos de l’ensorrament de la realitat que havíem conegut fins ara. Alguns historiadors no han dubtat en assenyalar la importància que va tenir, a Europa, la pandèmia de la pesta negra (1348) en l’assentament de les bases per l’aparició d’allò que es va anomenar amb les categories historiogràfiques i/o estètiques d’«Humanisme» i «Renaixement».

Resulta evident que l’aparició de la pandèmia de la COVID-19 ens acaba de portar la prova fefaent de com un «món vell» ja ha mort. És mort. Ni tan sols podem dir allò que, fins ara, ens havíem dit de què «estava morint». Ara ja és un fet. El vell món ha mort. I ens ha tocat, però, fer-ne néixer un de nou.

En dir això som plenament conscients que és un temps per a les males notícies, però també d’anunciar una precària «bona nova», prenyada d’allò més deconstruïble: l’esperança. Males notícies perquè, en efecte, podem assegurar com el món mai més serà com l’havíem conegut i l’havíem viscut. Es podrà més o menys amagar, emmascarar, però aquí ja no es tracta ni de refundar allò vell com el capitalisme, l’estat del benestar o la gestió sanitària neccesària i derivada d’aquesta pandèmia global. No.

Ens cal dibuixar un nou horitzó, un referent i una fita veritables. Res, així, d’aquestes denominacions podrides i caduques com «Nou Paradigma» o «Nou Model» que, a fi de comptes, han resultat ser tan o més parts del «Vell Paradigma».
Ens cal, precisament, aprofitar l’oportunitat d’aquest període de gestació sorgit d’un temps de desocialització i hipercomunicació. D’un temps tan postreligiós com postsecular. I ens cal, en efecte, dibuixar aquest horitzó prenyat d’esperança perquè el que està en joc no és l’elecció d’un o altre sistema polític, d’organització econòmica o de desxifrar el paper de les organitzacions i administracions públiques, en cas de seguir existint, en el futur. I és que el que està en joc, com han indicat importants antropòlegs i especialistes en l’evolució, és la mateixa supervivència i reproducció de l’espècie. L’espècie humana. D’aquella espècie que, com bé assenyala la seva etimologia prové de la mateixa terra, de l’humus. Una terra que no tan sols hem explotat fins a la sacietat sinó que hem hipotecat per a les futures generacions.

Són temps de males notícies perquè anuncien, implícitament, com aquesta idea de la globalització ha fracassat espectacularment. No ha estat una globalització social, sinó ha estat una globalització dominada i dirigida per unes elits que han uniformitzat ja no tan sols les gents del planeta sinó també la manera i visió de romandre en el món. Aquests temps anuncien que cal és el moment kairològic de trencar les jerarquies existents en les organitzacions i avançar cap a uns nous sistemes d’organització més horitzontals, fruit del consens, que siguin capaços d’integrar la riquesa de les diferents formes de pensar amb un sol objectiu: extreure les millors conseqüències i conclusions.

La història de l’evolució humana ens explica que així es va fer en les adaptacions als canvis climàtics, als creixements de població. I es va fer no pas com a fruit de la imposició d’uns sobre altres sinó de l’esmentat consens.

Aquests nous temps postpandèmics proclamen que ja no podem creure més en els lideratges perquè aquests, en les darreres dècades, han demostrat estar en mans dels més idiotes i ignorants i que només han sabut servir a les elits uniformitzadores abans esmentades. Prou que sabia el que es deia d’Ormesson quan va parlar de la ineptocràcia. El temps postpandèmic proclama el fracàs d’aquells que anunciaven estats dels benestar per sempre per part de la social democràcia o la fi de la història per part del neoliberalisme. Aquests anunciaven, intrínsecament, estar al darrere de la becaina en la que romanem i on la nostra consciència ha quedat mermada per una comoditat enganyosa i criminosa. Aquests nous temps ens diuen com el capitalisme està acabat perquè ja no sap, si és que mai ho ha sabut, resoldre els problemes que ell mateix ha creat. Parlar com fan alguns nostàlgics del neoliberalisme i dels mercats lliures de la refundació d’aquest sistema és accelerar un col·lapse ja no d’ell mateix sinó de l’espècie.

Ens cal abandonar la idea, newtoniana i decimonònica, de què la consciència és tan sols un fruit de l’activitat cerebral sinó més aviat una recepció que, a través dels nostres cervells, percebem i ens és donada de fora.

Aquests temps postpandèmics mostren la COVID-19 és una malaltia que manifesta un alt poder simbòlic que ens mostra la deslleialtat amb nosaltres mateixos i amb la natura que hem viscut fins ara. Però és també una immensa oportunitat per avançar a una veritable unió política de la nostra espècie. I aquesta és, en efecte, la gran notícia. L’existència d’aquesta darrera carta. Només jugant amb ella podrem ser resilients a les calamitats que ens venen a sobre i que, tanmateix, la COVID-19 n’és també un darrer avís.

*

Oriol Pérez i Treviño és musicòleg i assagista.

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons