Skip to content

Miquel Porta Perales – Les epidèmies transformen la ciutat

Les epidèmies de febre groga, còlera i grip dels anys 1803, 1821, 1834, 1854, 1865, 1870, 1885, 1889 i 1990 van impulsar la transformació de la ciutat de Barcelona. Al redós d´aquestes epidèmies, Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària (nascut García Faria i segons el nomenclàtor García Fària) van accelerar uns treballs que es van concretar, respectivament, en la Teoría de la construcción de las ciudades (1859) y el Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona (1893). Tot comptat i debatut, adéu a les muralles i benvingudes siguin les clavegueres i les canonades d´aigua.

En efecte, les epidèmies de febre groga i còlera aconsellaven enderrocar les muralles i ampliar l´espai de la ciutat –eixamplar-lo- per disminuir la densitat de població –llegeixin, insalubritat- tot construint nous assentaments urbans on entrés el llum i circulés l´aire fresc. D´aquí, el projecte d´eixample d´Ildefons Cerdà que va ser aprovat el 1859. I d´aquí, també, el projecte de Pere Garcia Fària –subtítol: Alcantarillado, drenaje y residuos urbanos, esbossat el 1886 i redactat finalment el 1893- l´objecte del qual era el de sanejar la ciutat tot solucionant un parell de problemes que contribuïen al contagi i extensió de les epidèmies: l´evacuació i depuració de les aigües residuals i l´abastiment d´aigua potable. Tot plegat, un bon exemple de l´higienisme de la primera meitat del XIX al qual també caldria afegir l´Antoni Gaudí que deia que la seva arquitectura estava pensada “para hacer que en ella crezcan y se desarrollen seres fuertes y robustos”.

L´Habitat III guarda silenci

L´epidèmia del Covid-19 ha generat tot un seguit de decàlegs de bones pràctiques que aconsellen la manera de procedir, per exemple, amb l´aigua, l´energia, els residus o la matèria orgànica. També han aparegut decàlegs amb un seguit de propostes ambientals i socials –des de la garantia de recursos a la reversió de la privatització de la sanitat passat per l´ajut familiar i les mesures de protecció- per donar resposta a la crisi del coronavirus.

Com no podia ser d´una altra manera, les bones pràctiques arriben igualment a l´àmbit de l´habitatge. Al respecte, resulta interessant de veure com la realitat del Covid-19 ha superat, d´un cop de ploma, el document de les Nacions Unides titulat Declaració conjunta Habitat III: Temps de canvis vers una Nova Agenda Urbana basada en els drets humans (Oficina de l´Alt Comissionat, 2016).

Fa quatre anys, la preocupació de l´ONU era que, a les ciutats, les persones visquessin amb “dignitat, seguretat i inclusió”. Per aconseguir-ho, reclamava una Nova Agenda Urbana que fos la “brúixola durant els propers 20 anys”. Les prioritats: dret a la vida, no discriminació, respecte dels drets de les persones i les comunitats, i participació i empoderament de les dones. Quant a l´habitatge, afirmava l´accés a un habitatge adequat, a l´aigua, al sanejament. I alguna cosa més: demanava “desafiar” als agents immobiliaris, a les empreses constructores, als contractistes, als fons d´inversió en habitatge, i a la banca que impulsava els desnonaments forçosos.

L´ONU és l´ONU i els relators que inspiren les seves declaracions –que sovint no es distingeixen per les bones relacions amb el neoliberalisme i el capital financer, tot i que l´ONU té el costum de demanar el seu ajut econòmic- calcen el peu que calcen. En l´Habitat III hi havia relators sobre el dret a l´habitatge, la salut, l´aigua potable, el sanejament, l´educació i l´alimentació. També, sobre els drets d´alguns col·lectius –dones, migrants, pobles indígenes, persones d´edat, pobres, discapacitats- i els efectes del deute extern. Però, en tot plegat, hi ha una cosa que no deixa de sorprendre.

Tractant-se d´una declaració “basada en els drets humans” –cal recordar que l´article 25 parla d´“assegurar la salut”-, que es preocupa per la “Nova Agenda Urbana”, sorprèn que no es dediqui el seu espai a la protecció de la salut de les ciutats i els ciutadans tenint en compte les epidèmies –Sars, Mers, Ebola- ja havien fet els seus estralls al Primer i el Tercer Món abans del 2016. Es dirà que ja hi ha l´OMS i l´ACNUR. Cal esperar que l´Habitat IV corrobori la idea segons la qual l´ONU s´avança sempre als esdeveniments.

L´arquitectura en temps de coronavirus

Tot esperant l´Habitat IV, la iniciativa privada –una feliç conjunció d´afany de servei, d´innovació, de disseny i de lucre- ja ha pres la paraula. De quina manera l´arquitectura pot protegir-nos del coronavirus i millorar-nos la vida?
Un primer tast ens l´ofereix Alyssa Giacobbe en un reportatge –recull opinions d´arquitectes i dissenyadors nordamericans- que publica la revista AD. Architectural Digest (Así cambiará nuestro entorno tras el COVID-19 (según los arquitectos), 24/3/2020).

En síntesi: les ciutats i els edificis s´han de reinventar talment com va passar al París del 1800 de Haussmann, o al Londres de l´epidèmia de còlera del 1854, o la Nova York del XIX que modernitza molts dels seus insalubres habitatges. Idees 2020: espais modulars variables, llocs d´espera on “confinar” temporalment els visitants mentre se´ls controla la temperatura, reducció de les superfícies planes on els agents patògens acostumen a instal·lar-se, mobiliari cinètic que s´adapta a l´espai, ventilació creuada, verd, connectivitat, tecnologies per evitar el contacte, ascensors, portes automàtiques i interruptors activats pel mòbil, portes tallavirus, cambres de treball, antioficines que s´obliden del bonching i l´hoteling que comparteixen taules, digitalització de tots els serveis de transport, noves tecnologies per desinfectar les mans i la roba, nous materials i acabats antivírics i antibacterians, sanitaris autonetejables.

Posats a dir, fora bo que revisitéssim la Unité d’Habitation que Le Corbusier va dissenyar a Marsella. Alguna lliçó –tot i la densitat de població que comporta- en trauríem.

Cal afegir que ja s´han projectat habitatges d´alta seguretat antivírica amb sistemes de desinfecció i protecció extrems. L´exemple el tenim en l´anomenada CyberHouse Life, dissenyada per l´estudi d´arquitectes –dirigit per Alex Wizhevsky- Modern House Bureau of Architecture & Design de San Petersburg, que ha adaptat una casa pensada per protegir-se d´una catàstrofe nuclear en un habitatge per resguardar-se també de qualsevol tipus de pandèmia o guerra biològica o bacteriològica (CyberHouse LIFE: La vivienda contra el coronavirus Covid-19, El Heraldo de México, 4/4/2020). Qui vulgui més informació por adreçar-se a la web https://archello.com/project/cyber-house

Passat i present

D´Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària a Alex Wizhvesky, la història ens mostra que recordar el passat és una premissa per pensar el futur. La lliçó d´Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària: tota ciutat ha de tenir capacitat de resiliència. Del llatí resilio, la resiliència significa tornar enrere d´un salt o rebot per, tot seguit, recuperar la situació inicial. És a dir, aixecar-se i tornar a caminar tot superant els entrebancs del camí. Des de la meitat del segle XX, la psicologia ha emprat el terme resiliència per referir-se a la capacitat de superació davant circumstàncies adverses com ara la morts dels pares o fills, les guerres o traumes severs. Val a dir que la tecnologia també usa el terme per referir-se a la resistència dels materials a no trencar-se després d´haver rebut un cop.

Això és una ciutat

Paolo Giordano: “Així doncs, l´epidèmia ens anima a pensar en nosaltres mateixos com una part de la col·lectivitat; ens obliga a fer un esforç que senzillament no faríem en una situació normal: reconèixer-nos inextricablement connectats als demès i tenir-los en compte en les nostres decisions. En temps de contagi tornem a ser una comunitat” (En tiempos de contagio, 2020).

*

Miquel Porta Perales és escriptor

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESPeriodisme cultural i altres pistes

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons