Skip to content

Miquel Porta Perales – No, mai, no em dóna la gana!

“Perquè Josep Pla és un dels clàssics que no cal oblidar.”

Hi ha moltes definicions del que és un clàssic. Posats a triar-ne alguna, s’aconsella la lectura d’un article d’Italo Calvino –Per què llegir els clàssics, publicat pòstumament el 1991- que posa al nostre abast catorze raons o definicions del què és un clàssic.

Amb aquestes definicions que l’escriptor i assagista italià sotmet a la nostra consideració en podem treure, a mode de síntesi, la següent caracterització del clàssic: aquell que mai no acaba de dir allò que vol dir i sempre té coses a dir-nos, que aconsegueix que qualsevol lectura sigui una relectura, que té la virtut de relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons sense prescindir-ne del mateix, que persisteix –el clàssic- com soroll de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa, que esdevé nou, inesperat i inèdit en rellegir-lo i serveix per entendre qui som i a on hem arribat.

Aquesta introducció ve a tomb de Josep Pla i de Barcelona. Perquè Josep Pla és un dels clàssics que no cal oblidar. I que cal llegir i rellegir periòdicament. Perquè, l’empordanès –reprenc Italo Calvino- sempre té alguna cosa a dir-nos, sempre és capaç de reflectir i retratar els sorolls de fons que recorren i defineixen la nostra existència, sempre resulta prou útil per entendre qui som i on som.

Ahir i avui

Tot plegat –finalment entro ja en matèria- té a veure amb una cita de Josep Pla que evidencia la manera de ser i comportar-se dels barcelonins. A Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Josep Pla escriu el següent: “L’ànima de la ciutat era l’instint de protesta sistemàtic, el ‘no, no, no’, el ‘mai, mai, mai’, el ‘no em dóna la gana, no em dóna la gana, no em dóna la gana!’… l’instint de protesta és vivíssim, i s’aprofiten totes les ocasions per a protestar. Si la protesta és insuficient, hom alça una barricada i, en últim cas, xiula un tret”.

Aquest text –manllevat d’un article de Ferran Toutain, Geperuts, 8/12/2016-, és un retrat fix de la Barcelona i els barcelonins d’ahir i d’avui. Si durant l’època de Santiago Rusiñol -la República de Setembre de 1868 i la Restauració: el pintor i dramaturg va morir tot just encetada la Segona República- es va imposar la “nerviositat permanent” i els extremismes, avui –de la política a la cultura- succeeix una cosa semblant amb els matisos que es vulgui.

Ahir com avui –parlem de l’avui recent i de l’avui actual- a Barcelona, talment com en els temps de Santiago Rusiñol de què parla Josep Pla,   s’imposa la dissidència, la protesta i la barricada. Sortosament, no hi ha trets. Els barcelonins es conformem amb tallar carrers, aturar el transport públic, cremar mobiliari urbà o llançar llambordes i pintura. I sempre el “no”, el “mai” i el “no hem dóna la gana”. Una dissidència i una protesta –un discurs no ben propi de la cultura de la queixa hegemònica a la nostra societat i la nostra ciutat- que es percep davant de qualsevol esdeveniment real o potencial.

Efectivament, de la Barcelona Olímpica i la guerra d’Irak a la hipotètica arribada del Museu de l’Hermitge, passant pel Fòrum de les Cultures, la Biblioteca Central de Barcelona, el Born Centre de Cultura i Memòria, el bicing, les polítiques de sostenibilitat, l’aplicació de la perspectiva de gènere, l’ampliació del MACBA o les superilles; davant d’aquests fets o propostes, la cultura de la queixa i la protesta –“no”, “mai”, “no em dóna la gana”- sempre ha estat present.

Una cultura de la queixa i la protesta que ha estat present a Barcelona i encara continua com ho mostra l’última polèmica urbanística a la ciutat. A l’Ajuntament de Barcelona, la pandèmia de la Covid-19 li ha servit per reduir les vies de circulació de l’automòbil en benefici –diuen- dels vianants, les bicicletes i els patinets. A resultes d’això, una part de la xarxa viària –pintada de groc o amb dibuixos d’escaquer- ha estat ocupada per blocs de formigó i terrasses de bar. De tot plegat, en diuen “urbanisme tàctic” (si no vaig errat, es tracta de regenerar el paisatge urbà amb petits canvis que afecten espais limitats). La protesta: d’una banda, qui es queixa de la nova estètica de la ciutat – un sudoku, en diuen- i reivindica l’harmonia funcional de la Barcelona Olímpica; d’altra banda, qui es queixa de l’harmonia funcional de la Barcelona Olímpica i reivindica el sudoku post Covid.

Val a dir que aquesta nova manifestació urbanística del “no” té a veure –como no podia ser d’una altra manera- amb la ideologia i la política. Els uns, aixequen la bandera del liberalisme socialdemocràtic o de la socialdemocràcia liberal. Els altres, aixequen la bandera del deep ecology fonamentalista.

En tot cas, més enllà de l’estètica urbana -¿hi ha algú que es preocupi per l’urbanisme estratègic que pensi globalment la Barcelona del demà?-, el que avui sembla importar, no és tant l’afirmació pròpia, sinó la cultura de la queixa i el desprestigi d’un adversari polític que pot acabar convertint-se en enemic. Cosa que confirmaria aquella màxima enunciada pel crític australià Robert Hughes en Culture of Complaint (1993): “La queixa et dóna poder. Encara que no vagi més enllà del suborn emocional o de la creació d’inèdits nivells de culpabilitat. Declara’t innocent i guanyaràs”.       

Ahir com avui –final de la cita inicial de Josep Pla-, “al capdavall la protesta es vulgaritza tant, que la política es converteix en una successió de focs d’encenalls desproveïts de la més lleu transcendència. Els nostres avis no tingueren altra educació política i nosaltres encara n’anem geperuts”.

*

Miquel Porta Perales, escriptor.

 

 

 

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESPeriodisme cultural i altres pistes

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons