Skip to content

Juan Carlos Martel – Sobre les edats i la joventut com a resposta a la mort del capitalisme

El 1920 el sociòleg francès François Mentré, de 43 anys, va publicar Les genérations sociales. El seu objectiu era abordar el problema central de la teoria generacional: si cada dia neixen nadons, el moviment de la població és continu i ininterromput i no existeix cap ruptura biològica evident, ¿per què hi ha grups determinats de persones que conceben una identitat diferent de la d’un altre basant-se en l’edat? On es produeix aquesta ruptura entre generacions?

Mentré va proposar una resposta a aquesta pregunta, definint generacions socials que comprenien totes les persones nascudes en un mateix període de 30 anys (el període que marca la conclusió definitiva de la perenne lluita entre pares i fills). El concepte implicava de, forma explícita, una consciència col·lectiva de formar part d’aquella generació, amb una perspectiva centrada en el sexe masculí, elitista i gairebé militar, que contemplava la idea de grups generacionals dominants davant dels altres.

Si la generació A, nascuda al 1880, va ser la dels ideòlegs conservadors que van alimentar la febre bèl·lica de 1914, i la Z és la dels nostres millennials, em pregunto: ara que no tenim més lletres, podríem canviar el concepte.

L’antiga idea de Mentré uneix estretament el concepte de “generació” amb una percepció concreta de la joventut: l’edat d’entre 0 i 30 anys. Sabem bé que les edats són relatives: què significaven 30 anys en el temps de Mentré, al 1920? Què signifiquen ara que l’esperança de vida augmenta? Canviar els paràmetres de pensament podria servir-nos per acabar amb un concepte de “generació” que comporta una confrontació social estèril.

La joventut, històricament i des del concepte de Mentré, ha estat sempre traïda per les persones de més edat. Però potser cal reconèixer, també, que un gran grup de gent, sobretot quan arriben a certa edat, un cop negada la joventut, també pateix la traïció de les persones de menys edat: la soledat. Des de Rubén Darío (“juventud, divino tesoro”) fins als moviments feixistes de principis de segle XX, que exaltaven els joves com a motor de la societat. La joventut considerada com una edat ens ha portat a l’edatisme: tenir una edat o una altra pot determinar com et tracten. I cridar o parlar lentament a una persona amb 80 anys tractant-la com si en tingués cinc, no té cap mena de sentit si un ho pensa bé. Poden ser grans però no infants.

Hem creat un món en el que hem d’aparentar ser joves sempre, silenciant fins i tot situacions en què les persones fora dels límits del que considerem joves se’ls exclou en opinió i decisió.

Tractar a algú per l’edat que no té també és edatisme. Parlar amb diminutius, tapar les canes, utilitzar com a insult “vell” o “vella” és no saber la profunditat i bellesa dels mots. És donar per fet quines són les necessitats i fins i tot negar les diferents capacitats d’aprenentatge.

L’aprenentatge no té edat, és infinit i això també va lligat a la joventut quan aquest concepte no té un número matemàtic. ¿Quantes vegades hem sentit allò d’“esperit jove” o “s’ha mort jove”? El concepte “jove”, doncs, és elàstic. No fa tants anys l’esperança de vida no arribava als 40 anys. De fet, entre districtes de Barcelona, l’esperança de vida varia fins i tot de quinze anys…  En les èpoques de grans transformacions, com la que estem vivint, la durada de la joventut sovint s’allarga… Vivint les emocions, durant més temps les inquietuds de la joventut. Fixem-nos en l’edat en la que una persona es pot independitzar o segueix vivint amb els seus pares. Tot això recau sobre la mentalitat d’una societat construint-la diferent. I si fos així, sense prejudicis, si ens haguéssim de construir diferents, ¿quina importància tindria que tota una societat fos jove més enllà d’una resposta unànime, conjunta, amb força de no estar  d’acord amb res del que comercialment se’ns ha volgut imposar?

*

Juan Carlos Martel Bayod

Director Teatre Lliure

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESGovernança o la crisi del sector públic

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons