Skip to content

Miquel Porta Perales – Les superilles i l’eco(im)mobilisme contra la ciutat neoliberal

Les esquerres barcelonines tenen una certa tendència a recórrer a les fórmules magistrals del socialisme utòpic del XIX. En un país de cabetians –Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé, Joan Rovira i Ignasi i Pere Montaldo- no ens ha de sorprendre que es recuperi, per exemple, la figura de Robert Owen. ¿Per què Robert Owen? Perquè, l’activista –a més d´empresari- gal·lès, que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, en un temps d’efervescència industrial i econòmica, brinda alternatives a una esquerra progressista que, amb totes les diferències del cas, ha d’administrar una ciutat amb problemes semblants als que va fer front Robert Owen.

Si repassen les idees de Robert Owen, ens adonem de la sintonia entre el gal·lès i una part de les esquerres barcelonines. Que si la revolució de la raó, que si la política parlamentària no soluciona els problemes dels treballadors, que si el capitalisme oprimeix la classe treballadora, que si l’educació dels infants ha de transcórrer en una aula on regni la felicitat, que si ha de començar una nova Era que eduqui a totes les nacions i als homes de totes les latituds, races i costums en uns principis que els inclinin vers l’amor i la bondat sense excepció ni prejudicis.

¿Com no veure en tot plegat la ingenuïtat progressista del món millor que és a tocar, o la crítica de la democràcia formal que no ens representa, o l’aversió vers el capital i els capitalistes, o la dita pedagogia activa, o el bonisme dels nostres progressistes?

De les ‘townships’ a les superilles

Passa, però, que la sintonia d’una part de les esquerres amb Robert Owen –és cert que històricament parlant Charles Fourier y Étienne Cabet van tenir més influència a Catalunya que Robert Owen- es percep també en el que s’acostuma a dir la pacificació de la ciutat. Si ens deturem en les townships, o noves unitats urbanes, o nous municipis, que proposa Robert Owen, trobem semblances amb la superilla barcelonina. Anem a pams.

A l’assaig The Revolution in the Mind and Practice of the Human Race (1849), Robert Owen proposa de combatre la sobrepoblació i enrariment de les ciutats industrials amb la construcció de “nous emplaçaments” on es “pugui viure en les òptimes condicions de confort”.

De les townships a les superilles. ¿Què pretén la superilla? La resposta ens la dóna l´Agència d´Ecologia Urbana de Barcelona i el seu Pla de Mobilitat Urbana Sostenible de Barcelona (2013-2018): mitjançant la implantació de superilles es busca la “qualitat ambiental, la reducció del soroll, de l´accidentalitat i incrementar l’espai destinat als vianants”. Aires de Robert Owen a la ciutat de Barcelona.

Cal precisar l’abast de la idea de superilla tot escoltant el seu creador. En una aclaridora entrevista (La receta del ecólogo Salvador Rueda para salvar las ciudades: las supermanzanas, 2018), Salvador Rueda –ecòleg, llicenciat en ciències biològiques i psicologia, alumne de Ramon Margalef, i director de l’Agència d´Ecologia Urbana Barcelona- assenyala el problema (les ciutats són les principals responsables del desgavell ambiental), la solució (hem de canviar la morfologia, la funcionalitat, la mobilitat i les condicions d´habitabilitat de les ciutats) i els beneficis que es podrien aconseguir (unes ciutats socialment més cohesionades al servei del ciutadà i el vianant on hi hagi espai per l’entreteniment, els nens puguin jugar sense perill, les persones amb dificultat de moviment puguin deambular sense por per unes superilles –els cotxes no poden sobrepassar els 10 kilòmetres per hora- on també es pugui compra fruita i verdura, prendre cervesa en una terrassa, dialogar com si de l´àgora es tractés, i gaudir de la cultura, l’art i la bicicleta). De tot plegat, Robert Owen en diu “viure en les òptimes condicions de confort”.

De fet, les superilles no representen cap novetat a la ciutat de Barcelona. Ildefons Cerdà ja les contemplava a l´Eixample (1859), Josep Lluís Sert i Le Corbusier ja en parlaven en l’anomenat Pla Macià (1932) i la Casa Bloc (1932) de Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana ja en té, de superilla. Hi ha alguna relació, o aire de família, entre les superilles d’ahir i els “nous emplaçaments” de Robert Owen? Hipòtesi no menyspreable si tenim en compte que, com assenyala Ferran Aisa, les idees cooperativistes del gal·lès van entrar a Barcelona el 1840 de la mà de Joan Munts (La influència d´Owen en el cooperativisme català, 2011). Al respecte, no cal oblidar que el New Lanark d’inspiració oweniana es fonamenta també en una determinada manera de construir i viure.
En qualsevol cas, la diferència entre la superilla d’ahir i la d’avui rau en què la primera –filla del Moviment Modern avantguardista d’inicis del segle XX que es mou en el marc de la industrialització- buscava la racionalització i funcionalitat de l’espai, mentre que la segona –producte d’una ideologia progressista que es mou en el marc de la desindustrialització i el decreixement- busca la depuració del medi ambient. Mentre que la primera valora la bellesa, la segona avalua els costos mediambientals.

L´eco(im)mobilisme

Més enllà del efectes positius –reducció de la contaminació atmosfèrica i acústica i ampliació dels espais de comunicació i oci-, la superilla és l’expressió de l´eco(im)mobilisme que teoritzen Massimo Paolini i el Urban Living Lab. Massimo Paolini (Universitat d´Edimburg) celebra les superilles de Barcelona en possibilitar “l’oportunitat per criticar radicalment a través de l’urbanisme l’economia liberal, la seva estructura productiva, la seva voracitat, el seu desconeixement de l’ètica, la seva desigualtat, la seva devastació de l’ambient”. Unes superilles que podrien esdevenir una “eina per un canvi profund, desestabilitzant l’estructura de la ciutat neoliberal, escolaritzada, obedient als poderosos, i contribuint a l’establiment d´una ciutat humana, cooperativa, solidària, igualitària, que respecti els delicats equilibris naturals”. Més: “en el context del fort deteriorament de la democràcia que estem vivint durant les últimes dècades, la funció de l’urbanisme és la de contribuir a trencar el vincle de la ciutat amb el Mercat i actuar per desestabilitzar l’actual equilibri opressor vers els més fràgils”. Conclou: les superilles “ofereixen les eines individuals i col·lectives per fer realitat una democràcia participativa, sense excloure cap persona. L´única obra-proposta que l’Ajuntament [de Barcelona] hauria de realitzar, amb un fort valor simbòlic seria traçar un cercle en el centre de cada cruïlla de l´Eixample i remoure la capa d´asfalt” (Las ‘supermanzanas’ de Barcelona, ¿un desafío radical a la ciudad neoliberal?, 2017).

(Entre parèntesi: sobre les superilles a l´Eixample, es recomana la lectura del treball de Robert Podjapolskis titulat Supemanzanas bajo sospecha: el proyecto de Superislas para Ensanche frente a su alternativa. Departament d´Urbanisme i Ordenació del Territori. Universitat Politècnica de Catalunya.)

Arribats a aquest punt, sorgeix la qüestió: les superilles, ¿un intent de pacificar la ciutat o un desafiament -a la manera de Massimo Paolini-, a curt o llarg termini, a la ciutat neoliberal i/o a això que anomenem Sistema?
Sobre això, cal prendre nota d´algunes de les idees o propostes de qui entén la superilla com un desafiament a la ciutat neoliberal o com una eina de lluita contra el sistema capitalista. A les idees de Massimo Paolini ja exposades abans, cal afegir-ne d’altres que justifiquen el seu discurs. L’autor considera que les superilles afavoriran el suport mutu, el diàleg entre iguals, la relació personal amb la naturalesa, la cultura de la biodiversitat, la substitució de l’automòbil per la bicicleta, el decreixement, l’agricultura urbana, la salut no mercantilitzada, la reflexió sobre la relació entre l’home i l’animal o una veritable educació fora de l’escola –una desesescolarització- entesa com un procés d’alliberament.

Després de prendre nota de les idees i propostes de l´eco(im)mobilisme, caldria esbrinar si les idees i propostes de les esquerres que governen la ciutat de Barcelona –també, les seves intencions- són o no compatibles, i en quina mesura, amb les de Massimo Paolini. Així, d´aquesta manera, podríem desentranyar el què i el per què de les superilles. No fos cas que, tot parafrasejant el Maig del 68, ens trobéssim que sota les llambordes o l’asfalt aixecat de les superilles hi hagués, no la platja, sinó el pols d´un retroprogrés homeostàtic –autoregulat i sense creixement- que vigila, amb càmeres, que els ciutadans no superin els 10 kilòmetres por hora. A les esquerres sempre els ha agradat George Orwell.

*

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons