A Catalunya hi ha una remarcable inclinació pel col·leccionisme privat el motiu del qual no és l´especulació sinó la passió per l´art.  Noms com ara -entre d´altres- Isak Andic, Lluís Bassat, Aurèlia Carulla, Fernando Casacuberta, Carmen Cervera, Jordi Clos, Lluís Coromina, Liliana Godia, Francisco Daurella, Rafael Tous, Joan Uriach o Antoni Vila Casas formen part d´una llista de propietaris de museus on es pot gaudir de peces que van des de l´art egipci i el precolombí fins a Pablo Picasso, Joan Miró o Jaume Plensa, passant pel gòtic i la pintura italiana del segle XIV i XV. Sense oblidar l´obra d´Andy Warhol, Keith Haring, Banksy, Jean-Michel Basquiat o Yayoi Kusama del Moco Museum Barcelona del matrimoni neerlandès  Kim i Lionel Logchies.

 

Tot plegat prové d´una tradició de finals del segle XIX i principis del segle XX implementada per empresaris com ara Enric Batlló, Maties Muntadas i Lluís Plandaura, empresaris i polítics com ara Francesc Cambó, comerciants y banquers com ara Camil Fabra i col·leccionistes i artistes -pintors, dibuixants i decoradors- com ara Eusebi Valldeperas o Josep Pascó. Una tradició administrada i impulsada per la Junta de Museos de Cataluña (1902), la Diputación de Barcelona (1907) y la Asociación de Amigos de los Museos de Cataluña (1933).

 

*  *  *

 

Avui, gràcies a la virtualització del patrimoni cultural, es pot visitar en línia, des de casa, un bon grapat d´alguns museus com ara -entre d´altres- el Museu d´Història de Catalunya, el Teatre-Museu Dalí, el Museu Nacional d´Art de Catalunya, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona o els museus arqueològics d´Empúries,   Ullastret o Girona. Uns museus que no deixen de ser un reflex del seu original. Un reflex, certament, on s´aprecien millor els detalls de les obres i són possibles -des del museu i des de casa- determinats experiments visuals. Ítem més: la virtualització facilita la connexió entre el visitant i l´obra.

 

*  *  *

 

En qualsevol cas, la tecnologia de primera generació -Internet, per exemple- ens permet avui de dissenyar i exposar un museu a la manera clàssica dels amants catalans de l´art. O del teatre. Uns museus que no sols arriben a casa, sinó que ho fan amb un munt de clics que converteixen el museu en un llibre de divulgació, o en un assaig, o en una enciclopèdia. Un exemple que podríem dir-ne paradigmàtic: la web margaridaxirgu.cat.  Una web que és pot  llegir  en diverses llengües -rus i xinès, inclosos- que ha estat dissenyada i administrada per Xavier Rius Xirgu, nebot nét de la Margarida Xirgu.

 

Un Xavier Rius Xirgu que, a més de custodiar vestits, documents i fotografies, es nodreix de la informació que li va facilitat la Natalia -una gaditana entranyable de Chiclana que va ser la cambrera de la Xirgu durant els quatre primers anys de la República-, que va acabar sent la mainadera dels nebots néts de la família. Un Xavier Rius Xirgu que, des dels 12 anys, va intercanviar cartes amb la tieta d´Amèrica a la qual, per cert, li va sembla molt bé que estudiés enginyeria industrial.

 

Una web on apareix la biografia del personatge (cronologia, teatres on va actuar, obres i autors que va representar), les seves vivències (171 entrades algunes de les quals són uns excel·lents mini assajos), les fotografies (6 àlbums i fotos d´obres teatrals), l´arxiu familiar (objectes personals, llibres, figurins i decorats, exposicions i homenatges, cartes, articles de premsa, registres de veu, llibres de dedicatòria), les relacions amb personatges com ara Manuel Azaña, Jacinto Benavente o el Federico García Lorca que va viure a la casa de la Xirgu de Badalona justament davant de la Mediterrània, els links i la bibliografia. Una web que inclou un indispensable capítol que ens parla de les anècdotes i la percepció familiar de la personalitat de la Xirgu. Un museu virtual amb el seu corresponent itinerari. Una exposició. Goso dir que es tracta d´una mena d´asebeia socràtica -potser, inversa- que introdueix una persona/personalitat dins la polis.

 

¿Com era la Margarida Xirgú? Així la percep Ester Xirgu, neboda néta i col·laboradora de la web: «la Margarida, la tia d’Amèrica que li dèiem de petits, era una dona amb caràcter. Quan nosaltres trèiem el geni la mare ens deia: “ja et surt el cop de geni de la Xirgu”! aquest geni el canalitzava al teatre i és el que la feia peculiar, única, tenia una força natural que transmetia al públic… també ens explicaven que li deien “la roja”, que va haver de marxar quan la guerra i que no podia tornar per raons polítiques. Quan hagués pogut tornar ja no s’hi va veure amb cor i, a més a més, ja estava molt integrada al seu país; Uruguai, allà l’estimaven i l’adoraven».

 

Així la percep Domènec Guansé: «En la escena… un ardor muy personal la transfiguraba: los ojos le brillaban y su voz tenue, pero de timbre puro y raro, adquiría intensidad. Y la pasión, el entusiasmo con que se entregaba al trabajo, se contagiaba a los demás actores y sugestionaba a los espectadores…  Cuando saludaba, al finalizar un acto, lo hacía con la gracia y el aplomo de una actriz consumada, desde el patio de butacas subía un murmullo en el que se mezclaban la admiración y la ternura. Se había convertido en un ídolo de aquel público».

 

D´una altra banda, Agusti Calvet, `Gaziel´, director que fou llavors de La Vanguardia, escriu el següent: “El bo i millor de Barcelona… s´estimava més el teatre castellà i el Liceu… i tot això explica de sobres que uns actors excepcionals, com Enric Borràs i Margarida Xirgú,  o uns autors més locals, com Guimerà o Rusiñol, miressin més enfora que endins de Catalunya”.

 

*  *  *

 

¿Domènec Guansé o Gaziel? Prenc nota de la valoració que fa María José Trujillo Serrano en el que potser sigui el millor treball sobre Margarida Xirgu:  «Margarita Xirgu fue una de las mejores actrices trágicas del teatro universal del siglo XX. Representó las obras más importantes y polémicas de la escena del momento y fue a la vez aclamada y criticada por los papeles que escogió a lo largo de su carrera artística… La actriz fue una mujer avanzada a su tiempo, innovadora y decidida, sin miedo al rechazo de un público acostumbrado a obras de teatro con poco trasfondo, que no les obligaran a pensar» (1).

 

Sospito que María José Trujillo Serrano té raó. Cosa que també es desprèn del Museum Room o exposició/museu margaridaxirgu.cat.

 

Nota

(1) Trujillo Serrano, María José. Margarita Xirgu: análisis y recepción de la escena teatral en la Barcelona del siglo XX. Facultat de Traducció i d´Interpretació. Universitat Autònoma de Barcelona, 2015.