* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
La cultura és un bé escàs. L’oci, l’entreteniment, les mercaderies que utilitzen continguts artístics per esdevenir un prêt à porter a l’abast de moltes persones, en canvi, són abundants. Sense cap voluntat de semblar pedant, podríem dir que el llibre és, sovint, un producte de consum mentre que l’ànima de l’escriptor, les seves intencions, més o menys resoltes, són un fet cultural. Això és el que permet parlar d’artistes i creadors i a l’hora de consumidors culturals; o el que ens ajuda a comprendre l’existència dels intel·lectuals.
Que tal fet es produeixi amb naturalitat és un signe de normalitat, que s’administri socialment a partir de polítiques públiques de cultura és un signe de civilització. Ambdues realitats són essencialment diferents, però tenen tant a veure que s’empoderen mútuament.
Malgrat tot, l’autèntica mesura per avaluar la bona entesa entre política cultural i cultura no són una munió d’indicadors envers el consum, la producció, la facturació o l’exportació de continguts; sinó les relacions intangibles que estableixen els ciutadans amb els diversos elements que constitueixen la cultura que els hi és propera.
Una societat madura, que li manté el pols a la dura i constant batalla entre progrés i conservació, se sent orgullosa dels seus pintors, dels seus escriptors, dels seus museus, del seu teatre i del seu cinema; una societat feble i excessivament conduïda per les autopistes fàcils de la institucionalització, els observa amb recel i compta, mesquina, quina és la factura que li cal pagar per mantenir-los.
No cal haver passejat per les sales del Louvre, romandre atent a una escena de la Comédie, o haver-se perdut pels carrers de Cannes, amb o sense entrada per la projecció de la darrera pel·lícula de Godard, per saber que els francesos senten amb orgull que tot plegat els pertany. No tinc del tot clar que els catalans haguem desenvolupat un sentiment similar amb el TNC, el MACBA o amb tota una generació de pintors una mica massa tapats darrera l’ombra allargada de Tàpies.
Composar (per recomposar quant les noves modernitats ho reclamin) aquesta equació hauria de ser el somni secret d’un país, un petit artefacte per fer màgia i convertir l’art i la cultura en la peça angular de la nostra particular manera d’inscriure’ns en la història del món, no tant per omplir el cànon amb figures llegendàries, sinó per esdevenir com a poble un mirall on tothom es vulgui reflectir.
*
Xavier Marcé és economista i gestor cultural.
