La història de les ciutats és la història dels seus habitants i els seus diferents mitjans de vida. Si fem la vista enrere, podem veure que el desenvolupament de les ciutats en els últims 100 anys ha estat espectacular, especialment a Europa, però no solament. La magnitud dels processos d’urbanització han deixat en moltes ciutats vestigis de models de producció que amb els anys han anat desapareixent.

Una de les maneres de conèixer el passat de les nostres ciutats és a través del seu patrimoni industrial. La sorprenent transformació urbanística ha fet que estructures fabrils que fa poques desenes d’anys es trobaven en els ravals de les ciutats anessin quedant atrapades en el que avui són centres urbans. Alhora, els canvis en els models productius a partir dels anys 60-70, han desplaçat grans fàbriques fora de les ciutats; ja sigui a causa de la deslocalització de l’activitat productiva fora del país o desmantellant la producció i desplaçant-la a polígons industrials situats en les perifèries urbanes. Berlín, Manchester, Milà, Glasgow o Barcelona són exemples on diferents fàbriques han passat a ser en el millor dels casos patrimoni industrial. L’altra cara de la moneda és la revitalització de les urbs als anys 80 i 90 a través de projectes urbanístics embolicats en aparents projectes culturals. Es tractava de donar-li la volta a l’experiència d’artistes que s’havien instal·lat de manera il·legal en fàbriques okupades, revitalitzant barris cèntrics a través de macro projectes especulatius que han acabat amb el pervers efecte del qual hem anat coneixent com a gentrificació.

A Barcelona des de l’any 1992 amb els JJOO passant pel Fòrum de les Cultures, l’any 2004, fins a arribar al 22@, aquesta estratègia és ben coneguda. Si bé l’espai/sòl al centre històric (Ciutat Vella) no doni per a més, la taca d’oli es va estenent per altres barris que en pocs anys poden convertir-se en nous centres d’oci i turistificació. Sant Antoni, Poble Sec o Poblenou són barris que apunten en aquesta línia. Encara està per veure si les resistències veïnals són capaces de parar una nova bombolla especulativa que comença a generar expulsió de comunitats de veïns d’aquests barris. Però la sempre tensa pugna entre els interessos immobiliaris i el teixit veïnal està servida.

La Bostik. Parada i fonda

Any 2017; La Sagrera. El barri segueix trobant-se en un punt mort a l’espera que les inversions facin arribar el tren d’alta velocitat. Al seu voltant es troben milers de metres de sòl. En el mentrestant, un grup de veïns i veïnes, recupera l’última fàbrica en peu. Abandonada els últims 10 anys, retorna a la vida per absorbir tota una oferta cultural i política en el que ha esdevingut un dels espais més interessants i avantguardistes de la ciutat als últims temps. La Nau Bostik.

Ara, a l’impàs d’una llarga onada de manca de finançament, en el moment que la maquinària de fer rodar el capital financiariat, ens dóna una treva als ciutadans dels barris de La Sagrera, se’ns obre una doble oportunitat. 1/Recuperar el patrimoni industrial a través de la conservació de l’estructura i part del mobiliari de l’antiga fàbrica de cola La Bostik i 2/Aixecar un nou equipament de ciutat. Un equipament cultural però amb una mirada comunitària, lluny encara de l’engranatge de la ciutat-aparador que s’han convertit els barris del centre de la ciutat i bona part dels barris adjacents.

Apostar per la Nau Bostik, per tant, és apostar per la cultura de base i per la gestió comunitària. Una empenta a l’exercici del dret a la ciutadania. Una esgarrapada al que haurà de ser un barri refet de nou, on les oportunitats i les amenaces, conviuran en tensió, sobre com construïr un barri d’acord amb allò que els seus veïns i veïnes volem…. Volem poder dir: “que la ciutat és nostra…de qui l’habita i li dóna sentit”. L’obra més complexa, i contradictòria de la humanitat és un producte social, nosaltres exercim el dret a intervenir en el seu disseny més enllà de les lògiques del mercat. Una manera de posar la primera pedra al nou barri on ha d’arribar algun dia l’AVE. De mentre, a la Bostik fem via.

*

Xavier Basiana és Gestor Cultural
Jorge Sánchez és Gestor Cultural