La ciutat dels 15 minuts és un dels conceptes urbanístics més interessants de les darreres dècades. El seu creador és el matemàtic i urbanista Carlos Moreno, de la Sorbona de París. Consisteix en un model de ciutat policèntrica en la qual tothom pugui satisfer les seves necessitats en un radi d’un quart d’hora caminant o en bicicleta, amb l’objectiu de reduir al màxim l’ús del cotxe i, per tant, l’emissió de gasos contaminants. Aquest concepte s’ha convertit en tot un fenomen i ja hi ha moltes ciutats arreu del món que l’han adoptat en la seva estratègia de planificació urbana. La capital francesa és una de les que hi ha posat més entusiasme —Moreno és assessor de l’alcaldessa Anne Hidalgo— i la pregunta ara és si Barcelona també forma part del club dels 15 minuts.
La resposta és inequívocament que sí. Tot i que no es pot dir que tota la ciutat és accessible en un quart d’hora, sí que es pot afirmar que en té una ferma vocació que no és sobrevinguda per una moda. Fa dècades que la capital catalana aposta pel model policèntric, amb barris amb diversitat d’usos, on els habitatges es barregen amb les oficines, mercats, xarxa de comerços, poliesportius, centres de salut i escoles. No tot és a 15 minuts, però, especialment des de la democràcia, la planificació urbana ha tingut un desplegament descentralitzador perquè les principals activitats no estiguessin presents només al centre.
Aquest concepte va començar a adquirir cos el 1897, quan es va decretar l’annexió a Barcelona dels pobles del Pla: Gràcia, Les Corts, Sants, Sant Gervasi, Sant Andreu i Sant Martí. Els nuclis històrics d’aquestes poblacions es van convertir de forma natural en nous centres urbans al marge del que avui és Ciutat Vella. Anys després, les annexions d’altres poblacions, com Horta i Sarrià, van reforçar més el model.
S’ha de puntualitzar que aquest model policèntric no era en la gènesi de l’annexió, que va ser un procés molt dolorós per uns pobles i els seus veïns que van haver de renunciar per decret a la seva autonomia i personalitat per fer Barcelona més gran. Va ser la distància del centre de Barcelona i la voluntat de mantenir la història els que van consolidar el policentrisme. Tots aquests nuclis urbans van estar separats fins que la trama de l’Eixample no va convertir el nou terme municipal de Barcelona en un continu urbà. Per això, fins fa poc, la gent d’aquests pobles convertits en barris deien allò d’anar a Barcelona, expressió que encara perviu en la gent de més edat.
Ja en democràcia, es va seguir cultivant des de la convicció el model de policentrisme a través de la pràctica de la descentralització administrativa. Es va dotar de competències als districtes, que es van anar armant d’equipaments perquè tothom tingués els serveis a prop. Una de les primeres mesures d’aquells governs municipals de Barcelona a partir de 1979 va ser el disseny de 12 àrees de nova centralitat, que tenia com a objectiu repartir l’activitat econòmica per tota la ciutat. Es tractava, a més, de fugir dels barris especialitzats. Per això, Barcelona no té centres financers definits com la City londinenca o els downtowns nord-americans.
Es podria dir que, tret de la Zona Franca i els barris de la zona alta dedicats només a ús residencial, la resta de la ciutat ofereix una consolidada barreja d’activitats. Avui, un barceloní podria viure i treballar —sempre que es donin les circumstàncies— en un radi de 15 minuts, i a més tenir escoles, centres de salut, equipaments esportius, cinemes, teatres, parcs, estacions de transport públic i qualsevol altre servei que necessiti.
Gemott és un grup d’investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona que realitza estudis sobre mobilitat, transport i territori. Una de les seves eines és el projecte Movactiva, un atles de ciutats per a la mobilitat activa a Espanya. Ha analitzat les condicions de cinc ciutats, entre elles Barcelona, per ser qualificades dels 15 minuts. També ho ha estudiat a Madrid, Granada, Palma i València. Segons l’estudi, el 38,5% de la capital catalana té algun equipament relacionat amb la salut a menys d’un quart d’hora caminant, mentre que el 73,5% del terme municipal disposa d’un centre educatiu dins del radi. Pel que fa a la provisió d’aliments i altres productes necessaris per a la vida quotidiana, el 63% de Barcelona ho pot fer a 15 minuts caminant, i el 64% té a prop un equipament cultural, esportiu o de lleure. La nota més alta és en transport. El 81% de la ciutat és a menys d’un quart d’hora d’una estació de transport públic o de bicicletes.
La capital catalana està en aquest sentit molt millor dotada que Madrid. La capital d’Espanya només supera per molt poc, un 41%, a Barcelona en centres de salut dins del radi dels 15 minuts. La resta és per sota: educació (65%), provisions (57%), cultura i lleure (40%) i transport públic (72%).
Així com té grans supporters, la ciutat dels 15 minuts també compta amb grans detractors, col·lectius que assenyalen Moreno com l’ideòleg d’una conspiració a gran escala per limitar la mobilitat dels ciutadans i que quedin confinats a barris com si fossin guetos. Oxford és una de les ciutats més hostils, on aquest urbanista francès d’origen colombià ha necessitat fins i tot protecció policial.
Deixant de banda als conspiranoics, la ciutat del quart d’hora és un model a tenir molt en compte, i Barcelona n’és un exemple.
Be First to Comment