[:ca]*  Del cicle : FESTIVAL O CREACIÓ

(Llegeix aquí la primera part de l’article)

Els entesos en sociologia urbana del futur, estan cansats de repetir que avui en dia la riquesa d’una ciutat no està tant en les ofertes dels grans aparadors dirigides als públics massius, locals i turístics, -que també, per descomptat-, sinó sobretot en els teixits socials de la micro-cultura que són capaços de generar els substrats per a la creació de coses noves, originals i amb visió i vocació de futur. La famosa ‘ciutat del coneixement’ tan predicada per polítics i especialistes, no ho pot ser de veritat o ho seria sustentada sobre el buit, si no permetés al seu si deixar créixer, respirar i prosperar iniciatives d’innovació des de la base.

Per això m’estranya i em sorprèn que als responsables polítics de la cultura els hi hagi costat tant entendre la importància i la necessitat de sales com les fins ara anomenades ‘Alternatives’, o de festivals petits de creació que aporten als seus programes uns valors afegits que si s’haguessin de pagar costarien una fortuna.

Recordo que en l’època que es diu ‘gloriosa’ de les sales alternatives a Barcelona -que va ser l’època en què menys diners tenien-, una època de vaques gordes com n’hi ha hagut poques, va ser l’època on més es va malbaratar diners públics amb pressupostos exagerats per als grans festivals institucionals, o als grans equipaments llavors en construcció.  Quan mirem la situació des de la distància, és per morir-se de riure veure la ingenuïtat -fruit de la inexperiència i de la ignorància, certament- amb la que treballaven aquelles petites entitats, abocades a una constant humiliació per part dels bancs i de les mateixes institucions.

Ara vivim una època de vaques flaques, però en la que no manquen milions per invertir en els milers d’’startups’ que neixen com bolets per satisfer les necessitats tecnològiques de les multinacionals. I què són les iniciatives culturals de base, siguin sales, festivals o plataformes de producció, sinó ‘startups’ que van més enllà de la immediata aplicació tecnològica i es plantegen processos de recerca, de creació i de coneixement que miren el futur de l’art, de les ciutats i de la mateixa espècie? Una sala com la Beckett -i tantes altres que li han estat properes-, no ha estat una mena de ‘startup’ que no ha deixat de donar noms al teatre de Barcelona molt d’ells amb potentíssima projecció internacional?

És per això preocupant que en certa manera es vulgui buidar Barcelona de continguts. Frases com aquesta que ‘hi ha masses festivals’, si no es concreta el tipus de festival al qual es refereix, van en aquesta direcció: traslladar els continguts a les ciutats mitjanes de Catalunya i deixar Barcelona pels grans aparadors destinats al públic global i al turisme. El perill és la provincialització de la ciutat, -i, de rebot del país -, l’electroencefalograma pla d’una cultura que rebutja els seus substrats de creació i que no reconeix la importància de disposar d’una ciutat gran i complexa com és Barcelona. En certa manera, seria no sols suïcida sinó també una traïció al propi ADN de la ciutat, que sempre ha volgut ser més d’allò que és, com si fos de veritat la capital d’un país que, legalment, només existeix en la ment de les persones.

Crec que si volem mantenir en bona salut la cultura de la ciutat i potenciar-la com espai de creació i d’innovació, de cara a poder-la projectar envers el futur, és molt important propiciar i donar corda a aquests cicles i festivals petits així com a les iniciatives que li són veïnes, sales i plataformes, les quals es mouen en els terrenys de la cultura de base i que busquen sobretot donar sortida a la nova creació. Com deia abans, són les ‘startups’ de la cultura, indispensables per assegurar el futur de la ciutat.

Toni Rumbau

*

Toni Rumbau va ser fundador i director del Teatre Malic (1984-2002) i fundador del festival d’Òpera de Butxaca (1993) i de l’IF Barcelona – Titelles, Màquines i Fils (2015)

* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER[:es]*  Del ciclo : FESTIVAL O CREACIÓN

(Lee aquí la primera parte del artículo)

Els entesos en sociologia urbana del futur, estan cansats de repetir que avui en dia la riquesa d’una ciutat no està tant en les ofertes dels grans aparadors dirigides als públics massius, locals i turístics, -que també, per descomptat-, sinó sobretot en els teixits socials de la micro-cultura que són capaços de generar els substrats per a la creació de coses noves, originals i amb visió i vocació de futur. La famosa ‘ciutat del coneixement’ tan predicada per polítics i especialistes, no ho pot ser de veritat o ho seria sustentada sobre el buit, si no permetés al seu si deixar créixer, respirar i prosperar iniciatives d’innovació des de la base.

Per això m’estranya i em sorprèn que als responsables polítics de la cultura els hi hagi costat tant entendre la importància i la necessitat de sales com les fins ara anomenades ‘Alternatives’, o de festivals petits de creació que aporten als seus programes uns valors afegits que si s’haguessin de pagar costarien una fortuna.

Recordo que en l’època que es diu ‘gloriosa’ de les sales alternatives a Barcelona -que va ser l’època en què menys diners tenien-, una època de vaques gordes com n’hi ha hagut poques, va ser l’època on més es va malbaratar diners públics amb pressupostos exagerats per als grans festivals institucionals, o als grans equipaments llavors en construcció.  Quan mirem la situació des de la distància, és per morir-se de riure veure la ingenuïtat -fruit de la inexperiència i de la ignorància, certament- amb la que treballaven aquelles petites entitats, abocades a una constant humiliació per part dels bancs i de les mateixes institucions.

Ara vivim una època de vaques flaques, però en la que no manquen milions per invertir en els milers d’’startups’ que neixen com bolets per satisfer les necessitats tecnològiques de les multinacionals. I què són les iniciatives culturals de base, siguin sales, festivals o plataformes de producció, sinó ‘startups’ que van més enllà de la immediata aplicació tecnològica i es plantegen processos de recerca, de creació i de coneixement que miren el futur de l’art, de les ciutats i de la mateixa espècie? Una sala com la Beckett -i tantes altres que li han estat properes-, no ha estat una mena de ‘startup’ que no ha deixat de donar noms al teatre de Barcelona molt d’ells amb potentíssima projecció internacional?

És per això preocupant que en certa manera es vulgui buidar Barcelona de continguts. Frases com aquesta que ‘hi ha masses festivals’, si no es concreta el tipus de festival al qual es refereix, van en aquesta direcció: traslladar els continguts a les ciutats mitjanes de Catalunya i deixar Barcelona pels grans aparadors destinats al públic global i al turisme. El perill és la provincialització de la ciutat, -i, de rebot del país -, l’electroencefalograma pla d’una cultura que rebutja els seus substrats de creació i que no reconeix la importància de disposar d’una ciutat gran i complexa com és Barcelona. En certa manera, seria no sols suïcida sinó també una traïció al propi ADN de la ciutat, que sempre ha volgut ser més d’allò que és, com si fos de veritat la capital d’un país que, legalment, només existeix en la ment de les persones.

Crec que si volem mantenir en bona salut la cultura de la ciutat i potenciar-la com espai de creació i d’innovació, de cara a poder-la projectar envers el futur, és molt important propiciar i donar corda a aquests cicles i festivals petits així com a les iniciatives que li són veïnes, sales i plataformes, les quals es mouen en els terrenys de la cultura de base i que busquen sobretot donar sortida a la nova creació. Com deia abans, són les ‘startups’ de la cultura, indispensables per assegurar el futur de la ciutat.

Toni Rumbau

*

Toni Rumbau va ser fundador i director del Teatre Malic (1984-2002) i fundador del festival d’Òpera de Butxaca (1993) i de l’IF Barcelona – Titelles, Màquines i Fils (2015)

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER[:en]*  From the cycle : FESTIVAL OR CREATION

(Read here the first part of the article)

Els entesos en sociologia urbana del futur, estan cansats de repetir que avui en dia la riquesa d’una ciutat no està tant en les ofertes dels grans aparadors dirigides als públics massius, locals i turístics, -que també, per descomptat-, sinó sobretot en els teixits socials de la micro-cultura que són capaços de generar els substrats per a la creació de coses noves, originals i amb visió i vocació de futur. La famosa ‘ciutat del coneixement’ tan predicada per polítics i especialistes, no ho pot ser de veritat o ho seria sustentada sobre el buit, si no permetés al seu si deixar créixer, respirar i prosperar iniciatives d’innovació des de la base.

Per això m’estranya i em sorprèn que als responsables polítics de la cultura els hi hagi costat tant entendre la importància i la necessitat de sales com les fins ara anomenades ‘Alternatives’, o de festivals petits de creació que aporten als seus programes uns valors afegits que si s’haguessin de pagar costarien una fortuna.

Recordo que en l’època que es diu ‘gloriosa’ de les sales alternatives a Barcelona -que va ser l’època en què menys diners tenien-, una època de vaques gordes com n’hi ha hagut poques, va ser l’època on més es va malbaratar diners públics amb pressupostos exagerats per als grans festivals institucionals, o als grans equipaments llavors en construcció.  Quan mirem la situació des de la distància, és per morir-se de riure veure la ingenuïtat -fruit de la inexperiència i de la ignorància, certament- amb la que treballaven aquelles petites entitats, abocades a una constant humiliació per part dels bancs i de les mateixes institucions.

Ara vivim una època de vaques flaques, però en la que no manquen milions per invertir en els milers d’’startups’ que neixen com bolets per satisfer les necessitats tecnològiques de les multinacionals. I què són les iniciatives culturals de base, siguin sales, festivals o plataformes de producció, sinó ‘startups’ que van més enllà de la immediata aplicació tecnològica i es plantegen processos de recerca, de creació i de coneixement que miren el futur de l’art, de les ciutats i de la mateixa espècie? Una sala com la Beckett -i tantes altres que li han estat properes-, no ha estat una mena de ‘startup’ que no ha deixat de donar noms al teatre de Barcelona molt d’ells amb potentíssima projecció internacional?

És per això preocupant que en certa manera es vulgui buidar Barcelona de continguts. Frases com aquesta que ‘hi ha masses festivals’, si no es concreta el tipus de festival al qual es refereix, van en aquesta direcció: traslladar els continguts a les ciutats mitjanes de Catalunya i deixar Barcelona pels grans aparadors destinats al públic global i al turisme. El perill és la provincialització de la ciutat, -i, de rebot del país -, l’electroencefalograma pla d’una cultura que rebutja els seus substrats de creació i que no reconeix la importància de disposar d’una ciutat gran i complexa com és Barcelona. En certa manera, seria no sols suïcida sinó també una traïció al propi ADN de la ciutat, que sempre ha volgut ser més d’allò que és, com si fos de veritat la capital d’un país que, legalment, només existeix en la ment de les persones.

Crec que si volem mantenir en bona salut la cultura de la ciutat i potenciar-la com espai de creació i d’innovació, de cara a poder-la projectar envers el futur, és molt important propiciar i donar corda a aquests cicles i festivals petits així com a les iniciatives que li són veïnes, sales i plataformes, les quals es mouen en els terrenys de la cultura de base i que busquen sobretot donar sortida a la nova creació. Com deia abans, són les ‘startups’ de la cultura, indispensables per assegurar el futur de la ciutat.

Toni Rumbau

*

Toni Rumbau va ser fundador i director del Teatre Malic (1984-2002) i fundador del festival d’Òpera de Butxaca (1993) i de l’IF Barcelona – Titelles, Màquines i Fils (2015)

* * *

Follow Hänsel* i Gretel*’s daily debate in our TWITTER account[:]