Skip to content

Artur Muñoz — Sí? Ficcions i restriccions

Ara que sembla que la vacunació fa els seus efectes i que sortim del pou, potser és un bon moment per a pensar algunes de les situacions que hem viscut. Les mesures per frenar la pandèmia s’han mogut fins fa quatre dies en un difícil equilibri entre criteris mèdics i criteris econòmics, però estem segurs que aquest binomi ha estat l’únic vector de lideratge a l’hora de prendre les decisions? Crec que cal considerar un altre factor: el de les ficcions. I no em refereixo a Netflix o HBO, tampoc al cinema o al teatre, sinó a tot allò que ens envolta i ens fa ser qui som i que no és estrictament real. Un bosc, una casa o un canari formen part del cos de la realitat; però la religió, l’ètica, la política, els diners, la SEAT o la nació francesa, no. Són ficcions.

Yuval Noah Harari explica magistralment que les ficcions van permetre que els humans moderns poguessin col·laborar en grans grups. Els ximpanzés, per exemple, es mouen per vincles de coneixença que permeten controlar grups d’entre 25 i 50 individus. Per poder organitzar grups més nombrosos, els sapiens, a partir de la revolució cognitiva, van usar el xafardeig. El xafardeig, però, té un límit establert en uns 150 individus. Per controlar grups més grans necessitem quelcom que ens uneixi a través d’una cosmovisió comú. Com, si no, les ciutats estat gregues es van unir per anar a lluitar contra Troia? Què va fer que dos serbis confiessin l’un en l’altre, sense conèixer-se de res, per lluitar junts per la seva nació? Què impulsava dos soldats americans a confiar l’un en l’altre a Europa, durant la Segona Guerra Mundial? Què fa que la tripulació de l’Open Arms es jugui la vida per uns desconeguts enmig del Mediterrani? Què impulsa dos metges a treballar en una clínica mòbil a l’Àfrica Central? La resposta és, en bona mesura, el fet de compartir unes ficcions comunes: Déus, nacions o valors. Les ficcions són, per tant, construccions culturals que permeten als humans col·laborar a gran escala i de manera inimaginable. Sens dubte, han estat un gran èxit evolutiu, però les acabem vivint com a realitats  veritables i d’aquest fet no sempre en som conscients.

Tornem a la situació de pandèmia i a les restriccions. Jo no tinc ni idea de res, i encara menys de pandèmies, però crec que als ciutadans normals i corrents ens va quedar clar que per frenar la COVID-19 l’única cosa que podíem fer era no relacionar-nos. De les poques coses que semblen estar clares és que ens contagiem entre animals humans i que el risc augmenta quan estem a menys de dos metres de distància, sense mascareta i en llocs tancats sense ventilació. Per tant, les mesures per frenar els contagis estan destinades a limitar el contacte entre persones. Fàcil.

Si?

No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que les mesures apuntaven a alguna cosa més que evitar que ens relacionéssim i és que hi ha un difícil equilibri entre la separació social i les necessitats econòmiques. No volíem morir a mans del coronavirus, però aturar els contactes aturava l’economia i tampoc ens podíem permetre el luxe de morir de gana. Aparentment ens enfrontàvem a un delicat equilibri entre la salut i els calés.

Si?

Durant el primer confinament alguns vam assistir astorats a la prohibició -entre d’altres coses- de fer esport, encara que fos de manera individual. Alguns països permetien als ciutadans fer-ne i d’altres, no, i és segurament perquè anar sol a córrer no sembla molt perillós. En aquesta segona onada, recordo un dilluns del mes de novembre, llegia al diari Avui que durant el cap de setmana s’havia intervingut una festa de 20 persones en un pis de Sarrià i que hi havia 28 persones en un antic local tancat de l’Hospitalet. Eduard Sallent ho qualificava d’incompliments flagrants. En canvi, qui en aquell moment era Comissari en cap dels Mossos d’Esquadra trobava perfectament lògic que un comboi de metro, amb capacitat per a unes mil persones anés ple cada matí. Els restaurants estaven tancats, però les grans empreses no. Teníem les aules plenes amb 30 nens amb mascareta i amb les finestres obertes en ple novembre i els gimnasos tancats. Els nostres adolescents esmorzaven junts al pati, sense mascareta, però no podien tenir contacte social durant el cap de setmana. Podíem anar al supermercat amb tot el que implicava la recirculació d’aire, però no podíem anar amb bicicleta més enllà del nostre municipi durant el cap de setmana. Per què tantes paradoxes?

Totes aquestes contradiccions s’expliquen, però, si mirem sota la catifa de la cultura. Sota el sòl del que és o no és important, en l’humus del que està bé o malament, en el substrat de la moral. I doncs, quines són aquestes raons? És evident que hi ha més contacte social durant el dia que durant la nit, però les nits són plenes d’oci i de gaudi, fins i tot de sexe i de drogues, per tant es podien limitar. Els caps de setmana i els restaurants només afavoreixen -com les nits- la disbauxa, així doncs, era lícit imposar restriccions. L’escola i l’institut són molt importants, ens fan esdevenir ciutadans productius i deixen temps als pares per ser productius, en canvi relacionar-se i configurar-se mitjançant les relacions socials, no. L’esport professional s’havia de mantenir, però fer una patxanga el diumenge amb uns col·legues era un pecat capital. Tot allò que ens fa ser ciutadans equilibrats i feliços, es podia limitar. Roba, sí. Teatre, no.

Sí?

En definitiva, les restriccions no només les han dirigit criteris mèdics i econòmics, sinó que s’hi han afegit els de la ficció del que els nostre govern creu que és acceptable limitar, i així ens serveixen per a veure les creences soterrades del país, la mentalitat de la classe poderosa. Ha quedat clar que es considera superflu tot allò que no és productiu o que té a veure amb el benestar de l’individu. D’alguna forma potser podem pensar que s’ha limitat en el que no manté les nostres grans ficcions: el capitalisme i l’invent del diner, el sacrifici -no pas l’esforç- i una vida seriosa dedicada al treball. Potser la COVID-19 ha assenyalat veritats amagades?

No?

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona culturalPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons