Skip to content

Rafael Vallbona – Vint-i-cinc anys no són res

A finals de 1991 intentàvem donar-li un to modern i cosmopolita a la secció de cultura d’un diari local, per estar en sintonia amb l’aire mundà d’eufòria olímpica que començava a envair tots els racons de la ciutat.
Un cop desaparegut el Festival de Cinema, el Festival de Tardor posava el teatre en primer pla i feia pensar en una revifada cultural a redós dels jocs. Els programadors musicals apostaven per portar grans esdeveniments musicals i, en general, hi havia la sensació de que Barcelona estava sortint del naufragi que Fèlix de Azúa havia diagnosticat el maig de 1982, i de què la ciutat s’acostava a la primera divisió de les ciutats culturals del món.
En mig d’aquell dolç cafarnaüm, els periodistes culturals maldàvem per ser testimonis de tot el que passés de nou i sorprenent, i mostrar-ho als lectors amb l’orgull esportiu que s’anava apoderant de la vida ciutadana. Va ser per això, i sobretot perquè sóc un ferm propagandista de les causes petites i perdudes, que vam parar atenció en la lleu informació que va circular una tarda per les taules de la secció: En Jordi Fàbregas, músic bagenc i un dels membres dels històrics Coses, que havien aportat una exquisida nota folk-rock a la cançó que la va acostar a l’Ona Laietana de finals dels setanta, havia creat una associació que volia aconseguir la cessió del Centre Cívic de Sant Andreu per crear-hi un escenari estable per a la música popular i tradicional.

Així com la construcció de la xarxa de biblioteques públiques va ser des dels seus inicis un del més grans èxits de la política cultural barcelonina de tots els temps, la paral·lela xarxa de centres cívics no va funcionar del tot. El motiu era obvi: als barris on ja hi havia un fort teixit associatiu, el centre tenia poc recorregut. Per contra, a d’altres barris amb menys vida cultural, el centre era un catalitzador d’iniciatives.

Per tal de donar sortida als equipaments que no funcionaven, l’ajuntament va decidir cedir-ne alguns a entitats mitjançant un concurs de projectes. En Fàbregas, que amb en Jaume Arnella havia creat el 1988 el festival Tradicionàrius, havia fundat un any abans l’associació cultural TRAM amb gent vinculada a la música d’arrel tradicional, i va presentar-se al concurs. Vam parlar amb ell i vam fer una campanya d’articles per donar a conèixer el seu projecte i aconseguir que li cedissin aquell espai, però el van atorgar al projecte teatral que va presentar l’actor Pep Munné. A canvi, però, TRAM va aconseguir la gestió d’un petit centre situat al cor de Gràcia: l’antiga cooperativa obrera l’Artesà, que tenia un cafè i un teatre, i que s’havia mantingut activa fins els 70. El 1980 l’ajuntament va comprar l’edifici i en va cedir la gestió a diverses entitats del barri. Però el 1985 l’activitat del centre esllanguia, i així va ser com va decidir cedir-la a TRAM, que ja hi venia organitzant el festival Tradicionàrius des de 1988. El 17 de Setembre de 1993 va obrir portes el C.A.T. Centre Artesà Tradicionàrius. En Quim Soler, l’Artur Blasco, en Ramon Cardona, l’Eduard Casals, l’Isidre Peláez, la Lola Capdevila, l’Esteve León, l’Enric Montsant i el mateix Jordi Fàbregas van oficiar l’acte inaugural. I allà va créixer el festival i, al seu voltant, una intensa programació regular de música folk d’arreu del món. En pocs anys el C.A.T. es va convertir en centre de referència de la música tradicional i popular arreu del país, a Espanya i a no pocs llocs d’Europa.


Inauguració del CAT,setembre 1993. Foto: Romà Salvador

Després d’unes negociacions per la continuïtat del conveni que no van ser fàcils, el 2005 el C.A.T. va acomiadar-se de l’antic escenari. Quan hi va tornar tres anys després, el vell teatre de la cooperativa obrera havia deixat pas a nou equipament modern i multifuncional que ha ajudat a consolidar del tot el projecte de promoció, difusió, recerca i pedagogia de la música tradicional i popular que un dia van imaginar els seus promotors.

Al seu lloc
Vint-i-cinc anys després d’obrir portes, pel C.A.T. hi passen 35.000 espectadors cada any i prop de 600 alumnes dels tallers de música i danses. A més, és la seu de la Colla Monumental de Sant Medir, del grup de percussió Kabum, de l’associació de Foment de la Rumba Catalana (FORCAT), de l’associació de veïns del carrer, dels Ministrils del Camí Ral, i local d’assaig de Calaix Desastre, Trescant, Els Tranquils, la Coral Espígol i El Pont d’Arcalís, el grup d’en Fàbregas.

Com tot, la feina del C.A.T. te defensors i detractors. El periodista Ferran Riera, que també escrivia en aquell diari, ha fet programes de televisió i ràdio, un munt d’articles, i fins i tot llibres difonent el folk amb passió i rigor a parts iguals. A l’altre extrem, el professor universitari i crític literari Jordi Llovet els ha posat de volta i mitja, perquè qualsevol cosa que li sona a popular i català ho troba vulgar i gairebé adoctrinador. Allà ell amb la seva ignorància. En Fàbregas, Premi Nacional de Cultura, Premi Nacional de Música i Medalla d’honor de Barcelona, ja sap que aquestes són coses que passen als que, com ell i la gent que ha fet el C.A.T. durant tots aquests anys, malden per fer que la cultura sigui un element transformador en la vida de les persones. I la música tradicional és part essencial de la memòria col·lectiva, per entendre d’on venim.

La llista d’iniciatives on el C.A.T. ha participat o hi participa és llarga: Solc al Lluçanès, el Tradicionàrius a la Pobla de Segur, a Roquetes i a Sa Pobla, (Mallorca); el Roda Folk a Roda de Ter, el Festacarrer a Ondara (País Valencià), la MercèFolk a Barcelona, el Mercat de Música Viva de Vic, el Réseau Europeen des Musiques et Danses Traditionnelles, la Fira Mediterrània de Manresa, el BarnaSants, el Rubrifolkum, el Folkestoltes, la xarxa de Cases de la Festa, el cicle Hamaques de la Casa Amèrica Catalunya, el cicle de concerts Euskal Herria Sona de l’Euskal Etxea, la Festa Major de Gràcia, el Despertafolk, el Museu Etnològic, Cor de Carxofa, el Festival Cose di Amilcare i tantes cites que contribueixen a bastir la idea inicial que va impulsar aquell anhel de primers dels noranta: posar la música tradicional al lloc que li correspon i obrir-la als més joves, i fer que la cultura sigui part central de l’esdevenir històric de la societat.

*

Rafael Vallbona és escriptor i periodista.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons