La crítica cultural catalana sovint actua en sentit contrari als objectius que diu promoure. No és el de contribuir a un estàndard de qualitat, ni a l’homologació internacional, ni la difusió global de la producció cultural: el que pretén aquest conjunt amorf de propostes vagament assagístiques que s’escampen per diaris i digitals és l’avorriment de l’auditori fins la mort. Alguns dels que que ho aconsegueixen son premiats amb càrrecs a les institucions i amb la rància glòria mediàtica, mentre el públic fuig de la cultura local esporuguit.

El noucentisme va posar un seguit de criteris polítics i culturals al centre de la vida social (raó, ordre, classicisme, cristianisme). L’actitud burgesa vers la cultura, el sentit de nacionalitat i algunes característiques antropològiques com el seny, van atorgar prestigi a la cultura catalana de l’època. El rebuig a la transgressió, a l’exaltació dels sentiments i al positivisme va ser decisiu en la construcció política de la societat catalana del segle XX, fortament marcada pel relat nacionalista conservador. En la cultura, la petja noucentista és vigent encara en el discurs oficial d’avui que generen bona part de crítics i teòrics, tot i que la seva estètica elitista de mesura i precisió s’aparta del registre general de la societat contemporània i globalitzada. La vella contradicció mid cult/mass cult és, ara i aquí, un esvoranc en el que la cultura dominant ha preferit quedar-se en una sola banda. Amb aquesta disfunció el resultat és demolidor: la realitat creativa va per una banda i el relat de la crítica i les institucions sovint per un altra.

El crític malvat. El bé i el mal son conceptes elàstics. No està clar per què admirem certes persones o actituds que han demostrat ser molt més pernicioses que altres a les que detestem, defensa Chuck Klosterman a El sombrero del malo (en català no, és clar).

No té sentit que el modernisme que mig món lloa (i que perd l’oremus per venir a Barcelona a veure’l amb els propis ulls), que és un dels mites de l’economia del turisme que ens dona de menjar, i que en certa manera ens posa al món, sigui part intrínseca d’un teixit cultural que es fonamenta, ideològicament, en denigrar els seus valors morals i filosòfics. És com si el públic del Liceu escoltés amb auriculars Welcome to the jungle, de Guns N’ Roses, mentre s’interpreta el primer acte d’El capvespre dels Déus (perdó si algú se sent al·ludit).

En aquest canvi de paradigma la veu del crític cultural hi té un cert pes específic, de vegades molt amplificat, però en el fons tan relatiu, que és ben bé igual d’elàstic com el bé i el mal. No se sap mai si alguns dels debats que promouen articles i declaracions son el motor d’una transformació, o la justificació a posteriori que utilitzen els poders públics per variar el rumb i seguir endavant creient-se la veu de la majoria, del seny i l’ordre; el far que il·lumina l’avenir del país. Per això (i perquè els articles i les conferències estan molt mal pagats), de tarda en tarda, un d’aquests crítics accepta el càrrec que li ofereix la institució que sent més propera les seves reflexions a la seva acció política: noucentisme en el fons i en la forma.

No dispareu al crític. Josep Anselm Clavé va tocar la marxa de Tannhäuser per alliberar els obrers, i Josep de Letamendi per a confortar els burgesos. La confrontació de les idees prèvies respecte d’un projecte cultural te paradoxes així. el problema del crític és que sol estar al bell mig del foc creuat. Sempre hi ha una bala, amiga o no, que el fereix, i un nombre incalculable de persones que estan disposades a ballar damunt la seva tomba. El problema de la crítica cultural no son les seves opinions, encara que vagin destinades a obtenir-ne algun benefici inconfessable, no. Fer això seria d’un autoritarisme indecent, un atemptat contra la llibertat d’expressió, encara que n’hi hagi que sospitosament parlin sempre bé dels amics i sempre malament dels qui no els son simpàtics (passa sovint).

El problema de la crítica d’aquí és que avorreix de tal forma l’auditori que l’espanta i el foragita fins que fuig espaordit ves a saber fins a quin confí (una telesèrie, potser). Un concert del príncep de les tenebres Ozzy Osbourne en un casal de jubilats del bisbat no provocaria tanta paüra.

El procés d’aversió pot ser per enfitament o per nàusea. El primer sol tenir com a subjectes el lumpen de la crítica: els corifeus que, escanyats per un sou o per l’egolatria d’una presència mediàtica, destinen esforços desmesurats a lloar només aquelles produccions que encaixen amb la línia empresarial o editorial del mitjà. És el cas de la ràdio i la TV públiques i la seva defensa insostenible d’una producció musical mediocre; o el dels diaris que defensen a mort els llibres o pelis produïdes per empreses del seu entrellat societari.

El segon procés d’avorriment letal se situa a l’extrem oposat. És aquell què, parlant des d’una preconcebuda superioritat intel·lectual i expressiva, amb les imprescindibles dosis de pedanteria i petulància, situa qualsevol producte cultural molt per sota del seu nivell d’erudició. O sigui: aquells que mai no troben bé res, que sempre saben com fer-ho millor (però que rarament ho demostren). Uns i altres cansen, menystenen l’auditori, al que consideren poc menys que una colla de mesells, i el conviden a combregar amb rodes de molí (el seu gran èxit) o fer-se fonedissos: a oblidar-se’n de la cultura, a deixar d’actuar com a essers complexos i canviants que som tots. Per sort la gent, com deia Bertolt Brecht, “parla i els deixa fer”.

El Hall of Fame. Joe DiMaggio és evocat pels deu títols de campions de les Grans Lligues que va aconseguir amb els Yankees, però allò que el determina és el seu fracàs matrimonial (nomes van durar nou mesos) amb Marilyn Monroe. A les persones se les recorda per tot allò que han aconseguit, però se les defineix per un fracàs concret, definitiu. Als crítics, no se sap. Suposo que la gent no els fa massa cas, i aquesta cultura d’ordre i racionalitat que proposen des del pensament dominant sotsobra com tot el país. Les dones i les criatures primer, sis us plau.

*

Rafael Vallbona és periodista i escriptor.