* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
Barcelona és el que era? ( o no?). Els seus límits de ciutat burgesa i provincial s’han desbordat. Mentre Madrid segueix sent la capital d’Espanya i no ha transcendit aquests límits, Barcelona ha esdevingut una ciutat global, amb tots els seus avantatges i inconvenients.
Amb una mirada al nord i a l’est, Barcelona gira cap on volta l’economia del món. El model olímpic queda lluny, però ha deixat una empremta inesborrable, la del model turístic, tan discutit avui, un model que lluïm a l’estranger, però que pateixen els seus ciutadans.
La Barcelona del Mobile World Congress ja no és el de la Barcelona olímpica, respon a un model de ciutat estacional econòmicament parlant. Barcelona s’ha transformat en una ciutat franquícia i en una estació econòmica, on pot aturar-se per uns dies l’economia mundial. Aquest fet que d’una banda és molt positiu per una altra genera una pèrdua de poder de la classe burgesa que ha dominat Barcelona durant dècades.
El comerç local s’ha esllanguit. Ja no parlem del petit comerç, sinó del comerç de mitjana i gran dimensió; també el comerç de disseny i d’avantguarda, com per exemple Vinçon, que ha sucumbit davant la fórmula IKEA, la compra a través d’ internet i per la pèrdua d’una clientela que ha envellit: la classe barcelonina que es podia permetre encarregar cuines i salons als preus dels dissenyadors locals de Vinçon.
Mariscal, el triomfador del disseny dels jocs olímpics s’ha declarat a la ruïna, símbol més que evident de la mort de la Barcelona olímpica d’avantguarda. El sector de galeries de Consell de Cent s’ha desmembrat. Desapareguda la galeria Joan Prats de l’establiment de barreteria que li va atorgar un pedigrí d’avantguarda, el sector ha quedat molt tocat amb la pèrdua d’ almenys de la meitat de les galeries que s’hi instal·laren establement als anys 70. Les galeries de Barcelona no saben qui és el seu client actualment. Bona part del col·leccionisme familiar i empresarial de tota la vida ha anat desapareixent sense continuïtat generacional.
Barcelona no ha sabut mantenir el caràcter antic de molts establiments, com el Quílez i la ciutat franquícia ha engolit el pedigrí local i bona part de la seva economia. Apart l’empremta de Gaudí, el Passeig de Gràcia ha canviat tota la seva fesomia.
La composició social de la ciutat no és la mateixa i la militància de les noves generacions amb la ciutat tampoc no ho és. Ha canviat el sistema de relacions dels ciutadans amb la seva ciutat. Barcelona ha de fer una profunda reflexió i no emmirallar-se en el que potser ja no és. La foto fixa de la Barcelona olímpica de model turístic ja no hi és. La foto es mou cada dia i ningú no subjecta la càmera.
*
Pilar Parcerisas, és vicepresidenta del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), crítica d’art, curadora d’exposicions independent i guionista.
