La ciutat conserva la petjada de les ideologies, dels projectes, dels somnis, dels interessos, de les maneres de ser, de les maneres de fer o de les maneres d’exhibir-se dels seus habitants. Tot plegat atorga una determinada identitat o visibilitat a la ciutat. Barcelona ens brinda un exemple, d’això.

Identitats
Si parlem de la identitat de Barcelona, cal dir que el Noucentisme de les primeres dècades del segle XX –cosmopolitisme i cientifisme amanits amb la il·lustració de l’època que prové de Viena i Berlín- es percep, no sols a la cultura, sinó també a l’urbanisme i l’arquitectura de la ciutat. Després –Segona República i Generalitat republicana-, amb el GATCPAC, s’imposa el racionalisme constructiu i el funcionalisme compositiu de Josep Lluís Sert així com la utopia a la manera de la Ville Radieuse de Le Corbusier que té a veure amb una manera d’entendre l’habitatge i l’existència. Posteriorment –superada l’etapa del monumentalisme franquista i la manera de fer del Grup R que reivindica l’herència del GATCPAC-, apareixen els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures 2004 –ideologia, arquitectura i urbanisme- que culmina l’anomenat “model Barcelona” caracteritzat per la regeneració de la ciutat, l’espai i els equipaments públics, la igualació de barris, l’urbanisme distributiu, la connectivitat o la divisa segons la qual un carrer no és una carretera.

Barcelones
Si el Noucentisme, el GATCPAC, el franquisme o el “model Barcelona” van generar diverses formes de visibilitzar la ciutat –la Barcelona reformista, funcionalista, monumental o socialdemocràtica–, avui ens trobem amb una pluralitat de formes de visibilitzar la ciutat com ara –entre d’altres- la ciutat parc temàtic, la ciutat museu, la ciutat postal, la ciutat del shopping, la ciutat aparador, la ciutat de la pau, la ciutat ecologista, la ciutat feminista, la ciutat dels contenidors administrada per un ajuntament drapaire, la ciutat de la solidaritat, la ciutat de les bicicletes i l’homo bicing, la ciutat dels patins i els patinets, la ciutat dels carrils per a bicicletes i patinets, la ciutat de l’urbanisme tàctic, la ciutat dels estereotips, la ciutat del turisme, la ciutat dels creuers, la ciutat de les persones tatuades, la ciutat de les barberies, la ciutat de les nails, la ciutat de les bugaderies, la ciutat de l’acollida, la ciutat del bé i el bonisme on triomfa l’imperialisme del Bé, la ciutat de les botellades, la ciutat de la joventut intocable, la ciutat Bronx, la ciutat dels robatoris, la ciutat dels grafitis, la ciutat bruta, la ciutat tuguri, la ciutat dels hooligans, la ciutat progressista, la ciutat del teatre, la ciutat de la festa, la ciutat gurmet, la ciutat de la cuina de laboratori, la ciutat indignada, la ciutat de la violència urbana, la ciutat okupa, o la ciutat dels entrebancs propiciats pel mobiliari urbà, la ciutat multicultural, la ciutat del reciclatge, la ciutat transgressora, la ciutat de les façanes destrossades pels veïns, la ciutat de la tecnologia i el disseny, l’smart city, o la ciutat capital d’una república inexistent. Tot això i més. Tothom té el dret –dins la llei, és clar- a dissenyar la seva Barcelona.

La ciutat ha esdevingut un patchwork, amb retalls diversos d’interessos distints i models diferents, d’estètiques diverses i vides singulars. Tant és així, que es podria dir que Barcelona ha esdevingut una mena de ciutat postmoderna –disgregada– on es percep allò que està present, allò que està absent, allò que es manifesta, allò que està latent, allò profund i allò superficial. El problema: sovint, els elements de la ciutat postmoderna entren en contradicció i el resultat és/pot ser la paràlisi. Que potser l’integrisme ecologista no pot paralitzar el creixement econòmic? Que potser l’urbanisme tàctic no perjudica la mobilitat ciutadana? Que potser la ciutat bonista i transgressora no pot conduir al desordre públic? Que potser la república inexistent no pot promoure l’esquerda social i la fugida de capital humà i monetari? Que potser la ciutat de les botellades o la ciutat tuguri no perjudica la convivència ciutadana i la imatge de la ciutat? I així successivament.

Milà, Venècia, Seattle i l’integrisme
Barcelona vol ser Milà –o París, o Londres, o Berlín, o Los Angeles, o Nova York, o Madrid– i està esdevenint Venècia. Vol ser Milà, perquè voldria pujar a la primera divisió de la investigació i el desenvolupament, les telecomunicacions, la indústria pesada, la fabricació d’automòbils, la indústria tèxtil, la moda, la cosmètica, el sector editorial i musical. Barcelona voldria tenir els seus Armani, Dolce & Gabana, Prada, Versace, o Valentino. Voldria tenir la seva Pirelli, el seu Mediaset, el seu San Siro i la seva borsa de valors amb el seu edifici –el Palazzo Mezzanotte– a la Piazza Affari. Posats a dir, també voldria tenir el seu PIB i la seva renda per càpita així com els seus Il Corriere della Sera, La Gazzeta dello sport i Il Sole 24 ore.

Barcelona difícilment serà Milà. Barcelona només serà Milà si la societat civil –ajudada per les Administracions– s’hi esforça. Barcelona només serà Milà si les empreses potencien la seva despesa en recerca tecnològica, si hi ha investigació i innovació, si les entitats financeres i no financeres –també, els individus– s’arrisquen a invertir en negocis d’alt valor afegit. Barcelona serà Milà si supera la síndrome Seattle 1999. A la ciutat de l’Estat de Washington, entre el 30 de novembre i el 3 de desembre de 1999, es va celebrar la cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que va ser boicotejada per altermundialistes, sindicalistes, ecologistes, feministes, anarquistes, pacifistes i agitadors diversos- que rebutja el neoliberalisme i la globalització capitalista.

Barcelona serà Milà si aconsegueix escapolir-se de l’integrisme que posa traves a una nova pista de l’aeroport o a un nou museu de prestigi internacional, que limita la política turística, que desprestigia i ensorra la ciutat en nom d’una ficció política. I així successivament.Barcelona ha d’apostar sense traves –amb totes les conseqüències– pel mercat, el realisme polític i l’acompliment de la llei. Com diu l’alcaldessa, “la gent no està per tonteries”. Seria bo que tothom –l’autoritat en primer terme– defugís les tonteries que ens paralitzen i penalitzen.

Què queda avui de la batalla de Seattle? Res. O, si es vol, queda una lliçó: si un altre món millor és possible, es troba en aquest. Seattle 2018: augment de la inversió de capital risc en diversos àmbits d’avantguarda tecnològica, creació de llocs de treball, increment del PIB, del salari i la renda per capita, millor accés a l’habitatge, reducció de l’horari laboral i la desigualtat social (Barry Ritholtz, What Minimum-Wage Foes Got Wrong About Seattle, Bloomberg, 24/10/2018). Què queda avui de la república fictícia? Doncs, la ficció i els seus efectes i seqüeles perversos.

Més enllà de Seattle i de l’integrisme, Barcelona està esdevenint una Venècia sense canals, ni góndoles, ni gondolers. Però, Venècia, al cap i a la fi. Res a dir. Venècia, sí, és una ciutat bonica. Que cada any s’ensorra un parell de centímetres. Com Barcelona.