Skip to content

Miquel Porta Perales – Un ‘potlach’ a Barcelona

Quan contemplo les escultures exposades a l´aire lliure –parlo de les últimes dècades- a la ciutat de Barcelona –el mateix em passa amb l´arquitectura i els festivals teatrals i musicals-, em ve a la memòria el nom de Thorstein Veblen. M´explico.

L´economista, sociòleg i antropòleg nord-americà Thorstein Veblen (1857-1929), en el seu conegut assaig titulat Teoria de la classe ociosa (1899), va encunyar el concepte o idea d´“emulació pecuniària” per caracteritzar el comportament d´una classe ociosa –en síntesi: aquell seguit de persones que giren al voltant del poder- l´activitat de la qual consisteix a exhibir de forma ostentosa –el nostre autor parla d’ “oci ostentós” i “consum ostentós”- determinats béns tangibles o intangibles com ara són les bones maneres, l´elegància en el vestir, la gastronomia de disseny, la cultura, l´arquitectura, l´obra d´art, els museus o els espectacles teatrals i musicals. Val a dir que aquesta emulació es troba entre els iguals, és a dir, entre els membres de la classe ociosa que entrin en la competició siguin quines siguin –l´ego, la necessitat d´expressar-se, l´interès o la supervivència- les seves raons.

El quid de la qüestió és el següent: aquesta classe ociosa atorga lluïssor i esplendor al poder. Cosa que contribueix a la seva legitimitat –de la classe ociosa i del poder- en oferir al poble tot allò –de la manera de vestir a l´obra d´art- que es veu. Dic bé, “es veu”. A canvi, el poble reconeix a la classe ociosa prestigiant-la i al poder votant-lo. I el poder, como no podia ser d´una altra manera –un autèntic càlcul utilitarista de cost/benefici- també agraeix els serveis prestats a la classe ociosa.

Al respecte, resulta força interessant que Thorstein Veblen recorri al potlach per explicar el fenomen. Recordem que el potlach és una cerimònia aborigen practicada pels kwakiutl –poble del Pacífic- amb la qual qui l´organitza tracta d´adquirir prestigi oferint regals i presents que –com si d´una competició es tractés- “obliga” a l´altre a retornar-los amb escreix per no perdre l´amor propi i el prestigi personal.
I si a Barcelona se celebrés periòdicament –cada quatre anys, per exemple- un potlach sui generis a la manera dels kwakiutl dels aborígens del Pacífic? Hi ha indicis suficients per contestar afirmativament. M´explico.

Els participants en la cerimònia: la classe artística que dóna lluïssor i esplendor a la ciutat, l´Ajuntament i els ciutadans electors.
Els béns que la classe artística posa a disposició d´un Ajuntament que, al seu tomb, els posa a disposició dels ciutadans electors: arquitectura, urbanisme, escultures, disseny, festivals.
El present o contraprestació que el ciutadà lliura a l´Ajuntament: el vot.
El present o recompensa que l´Ajuntament lliura a la classe artística: espai, prestigi, reconeixement, reputació, més encàrrecs i diners.

Probablement, sense aquest potlach quadriennal –que fa que la classe artística competeixi entre si tot seguint la idea d´emulació de Thorstein Veblen- els ciutadans de Barcelona no podríem gaudir de l´obra arquitectònica de Ricardo Bofill, Rafael Moneo, Oriol Bohigas, Federico Correa, Esteve Bonell, Òscar Tusquets, Albert Viaplana, Helio Piñón, Norman Foster, Santiago Calatrava, Jacques Herzog, Pierre de Meuron o Jean Nouvel. O de l´obra escultòrica de Joan Miró, Antoni Tàpies, Fernando Botero, Frank Gehry, Eduardo Chillida, Jorge Oteiza, Josep Maria Subirachs, Rafael Bartlozzi, Jaume Plensa, Enric Miralles, Carme Pinós, Antoni LLena, Robert Llimós, Arata Isozaki o Claes Oldenburg. O del Sónar, el Grec, Primavera Sound o Cruïlla.

Cal remarcar el valor que la classe ociosa –es tracta d´una manera de parlar tot seguint el fil de Thorstein Veblen- atorga a la ciutat amb les seves aportacions culturals. L´antropòloga Ruth Benedict –per cert: estudiosa del potlach dels aborígens del Pacífic- va assenyalar que “allò que uneix als homes és la seva cultura, les idees i els estàndards que tenen en comú” i conformen un “model de pensament i acció” (Patterns of culture, 1934). Si és cert que la nord-americana parla de la cultura en el sentit antropològic del terme, no és menys cert que l´arquitectura, l´escultura, el teatre o la música són una part important d´aquesta cultura. Així les coses, benvingut sigui el potlach que, amb els seus interessos particulars, fomenta la cultura i la creació artística a la ciutat de Barcelona.

*

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons