Francesc Ribes Juanati -nascut a casa Murià de Taüll el 1941, Llicenciat en Filosofia i Lletres per la UAB, catedràtic d´ensenyament secundari i autor dels llibres La Vall de la Fi del Món i Confessions d´un excapellà de Taüll- acaba de publicar un dietari/assaig prou interessant per prendre nota -també, per aprendre- del que fou la vida dels catalans que vivien en la Catalunya pirinenca d´ara un segle. Val a dir que, en bona mesura, també és el reflex de la manera de viure del catalans de ciutat d´ara fa un temps. Tot comptat i debatut, del passat s´aprenen coses. El títol del treball: Los feliços anys vint a Taüll, a la Vall de Boí i a l´Alta Ribagorça (1).

 

*  *  * 

 

Adverteix l´autor, que «aguet» llibre s´ha escrit en el català de l´Alta Ribagorça. Sí, «aguet» llibre i no «aquest» llibre. Deia més amunt que del dietari/assaig es poden aprendre prou coses. Sobre el llenguatge, per exemple.

 

Primera lliçó: parla l´autor de la diversitat lingüística del Pirineu que concentra «lo català, l´occità, l´aragonès i lo basc com a llengües pròpies d´aguet encreuament txeogràfic». On és la lliçó? Entendre que és el parlant qui tria la llengua i no al revés. I no passa res, perquè totes les llengües son considerades «pròpies» i no n´hi ha cap d´impròpia que sigui considerada aliena al territori. Talment com avui passa, per exemple, a Barcelona.

 

Segona lliçó: diu l´autor que «aguet llibre ha estat concebut, pensat i escrit en la meua llengua: lo català de l´Alta Ribagorça que té una personalitat pròpia». On és la lliçó? Percebre les relacions entre llengua i realitat, llengua i pensament o llengua i cultura. És a dir, percebre que la llengua ens defineix i te prou a veure amb la concepció del món. Fins i tot, es podria dir, a la manera del Pròleg de Stuart Chase, en el llibre de Benjamin Lee Whorf, que el llenguatge, la llengua i el pensament han «estat l´arma principal amb què ha comptat l´homo sapiens per sobreviure» (2). Inclòs l´homo del segle XXI.

 

Tercera lliçó: afirmar l´autor que el despoblament dels anys seixanta i setanta va suposar que «la  txent que va marxar, per no ser diferent, va adoptar lo parlar d´a on van anar viure i, poc a poc, lo català central si va engollir lo nostre enraonar a través de l´escola i dels mitxans de comunicació». On és la lliçó? L´aplicació sense cap complexe ni reticència de la teoria de l´espiral del silenci (3) que fa que, en aquest cas, les persones triïn una llengua que no és la seva per por al què diran o pensaran de nosaltres. Que potser això no passa -poc o molt- a la ciutat?

 

Posats a dir, afegeixo una quarta lliçó: l´autor ens fa saber que parlen el català ribagorçà, «però hi ha paraules, frases fetes… castellanes… queso, ajo, pájaro, garza, mimosa, madroño, escalera, plano, fara, Juan, Anselmo».  On és la lliçó? A la nostra Barcelona de cada dia que parla el catañol. Posats a dir, afirmo que els ribagorçans són menys maniàtics i integristes que els barcelonins que volen salvar la llengua i el que aconsegueixen no és sinó generar anticossos lingüístics.

 

Quatre lliçons  de les quals la sociolingüística n´hauria de prendre nota. Però, no ho ha fet. Com tampoc ho han fet els polítics. Un   «tribulossi», per dir-ho en català de l´Alta Ribagorça.

 

*  *  *

 

Assenyala Francesc Ribes Juanati que ell sempre ha pensat que la història de la seva família -millor, del seu poble- hauria de començar amb les mateixes paraules que s´inicia els Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. I així ho fa: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban   por un lecho de piedras pulidas… el mundo era tan reciente, que muchos cosas carecían de nombre y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo».

 

El nostre escriptor ribagorçà ens porta a descobrir un paisatge feréstec i una manera de viure-hi. Ens porta a Taüll, a la Vall de Boí i a tot el Pirineu. Ens descriu una quotidianitat que «no ere precisament idíl·lica a l´Edat Mitxana ni a principi de lo sicle XX, tampoc». Una existència [com a Macondo] dura, «vivíom una situació de pobresa, malaltia i rusticitat extrema». Un Boí, també amb uns rius d´aigua clara, on tampoc es té notícia del món exterior fins l´arribada de la carretera i l´empresa hidroelèctrica Enher. Com Macondo amb cap servei, clima fred, treball dur, restriccions alimentaries i cap comunicació excepció dels camins de ferradura medievals.

 

Un lloc del Pirineu que un artista com ara Isidre Nonell, que estiuejava al Balneari de Caldes de Boí, va dibuixar en una serie de làmines amb el títol de Els cretins, els golluts de la Vall de Boí. La sèrie va ser exposada el 1897 en París. Val a dir que el dibuixant sols volia expressar l´existència d´una certa malaltia.

 

Eren temps malastrucs. També, a Barcelona on mancaven serveis, es passava fred i gana, i les comunicacions eren més aviat primitives. A Barcelona -especialment, a la perifèria i la rodalia- també existia el barranc  de la gana i als «cretins» se´ls deia -amb afecte, naturalment- murcianus o xarnegos. I, d´«aigua diàfana», poca. Tothom té el seu Macondo.

 

*   *  *

 

La diferència entre el Macondo de Gabriel García Márquez y el de Francesc Ribes Juanati, es que el del colombià és una ficció inspirada en Aracata i Cartagena, i el del ribagorçà és pura realitat.  Una realitat -la vida, la família, els costums, el poble, la cultura, l´art romànic, el treball, la roba, les festes, els ritus, la cuina, el vi i la casa- que el nostre autor mira de ben a prop. Les dades, la definició de l´espai social, les imatges i les anàlisis són pròpies d´un antropòleg i/o sociòleg que descriu el seu país. També del poeta. Sembla que un àliga sobrevolí aquest petit univers, amb un so místic i silenciós.

 

 

*  *  *

 

La cita de Cesare Pavese que obre el llibre de Francesc Ribes Juanati: «La riquesa de la vida està feta de records, olvidats». O no.

 

Notes

 

(1) Ribes Juanati, Francesc.  Los feliços anys vint a Taüll, a la Vall de Boí i a l´Alta Ribagorça. Pròleg de Jordi Badia Pérez. Punto Rojo Libros. Sevilla. 2025.

 

(2) Lee Whorf, Benjamin. Lenguaje, Pensamieno y Realidad. Selección de escritos. Pròlog Stuart Chase. Introducció de John B. Carroll. Traducció de José M. Pomares. Barral Editores. Barcelona, 1971.

 

(3) Noelle-Neumann, Elisabeth. La espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social. Traducción de Javier Ruiz Calderón. Paidós. Barcelona. 1995.