Skip to content

Miquel Porta Perales- Llegir Barcelona

Hi ha mil maneres de veure i viure la realitat de Barcelona des de la ficció. Si ens deturem en la Barcelona de la Transició, és a dir, en la ciutat que surt de la dictadura i comença a renéixer, ens trobem amb un ventall de barcelones de les quals els escriptors en fan de notaris. Un repàs d’aquests documents notarials –d’alguns d’ells, per estricte ordre alfabètic- ens permet de constatar que la Barcelona d’avui continua sent, pam més pam menys segons quin sigui el criteri, la mateixa d’ara fa uns cinquanta anys.

*  *  *

Francisco Casavella (El día del Watusi, 2003) ens endinsa –una visió èpica en què la realitat engoleix els fills de la Transició- en la ciutat diguem-ne underground, sense ordre ni concert, on sembla que ningú no governa. Cosa no del tot certa, perquè finalment l’ordre arriba i els rebels s’acaben integrant.

David Castillo (El cel de l´infern, 1999) ens condueix als carrers conflictius –foc i pedres: acció directa-  d’una ciutat agitada –anys 80- on es manifesten els últims llibertaris. Presó, drogues, errors i contradiccions que poden dur a la autodestrucció. L’homenatge a una generació perduda. Els rebels que fracassaren.

Francisco González Ledesma (Crónica sentimental en rojo, 1984), de la mà de l’inspector Méndez -un policia franquista que passa de perseguir comunistes i homosexuals a preocupar-se dels pàries de la terra- ens introdueix en les entranyes de la Barcelona subterrània, marginal i abjecta on predomina la violència, el crim, la traïció, la vexació i la mala vida d’un barri xino on també viuen ciutadans.

Julià de Jòdar (Zapata als Encants, 1999) ens immergeix, amb tres històries tragicòmiques, en els Encants de tota la vida. Uns Encants que atresoren la memòria viva de la ciutat. Podem saber què és Barcelona i com són els barcelonins tot mirant els llibres, les revistes, els documents, les pintures, els objectes o els vestits que, tirats per terra, ens interpel·len. Com també ens interpel·la el multiculturalime que allí passeja, ven o compra.

Eduard Màrquez (1969, 2022) ens immergeix –una pista per a navegants- en les veus plurals –un important treball de camp: converses, documents, cartes, discursos, propaganda o lleis on apareixen totes les veus possibles sense cap excepció d’orientació política, social, ideològica o sexual- de la Barcelona tardofranquista. La ciutat que bull.

Juan Marsé (La muchacha de las bragas de oro, 1978), en una novel·la  on el protagonista viu retirat a Sitges i no a Barcelona, ens proposa una interpretació de la Transició segons la qual la desaparició del Règim va esdevenir una transacció –un pacte de silenci i oblit- entre generacions que van ser incapaces de reflexionar i demanar responsabilitats.

Eduardo Mendoza (El negociado del yin y el yang, 2019) ens introdueix en una gran ciutat que, comparada amb d’altres, és un reducte provincià, hipertrofiat, endogàmic i pretensiós. Una ciutat en què els seus ciutadans s’identificaven amb el més estrafolari dels seus habitants, Copito de Nieve. Una ciutat amb un ambient de carrer festiu on es respiraven aires d´alliberació i fum de porro. Però, de portes endins, imperava una recalcitrant serietat.

Oriol Pi de Cabanyes (Oferiu flors als rebels que fracassaren, edició no censurada de 2013) ens parla de la fugida d’un jove, cap el Nord mític d’aquell temps, que vol allunyar-se de la dictadura franquista i la inanitat de l’oposició al Règim. Una rebel·lia juvenil –anys 70 del segle passat- frustrada.

Montserrat Roig (Els temps de les cireres, 1977) ens dibuixa una ciutat de Barcelona en què tot –en aquest cas, l´Eixample- segueix igual. La mateixa escala de marbre, la barana que recolza cap a l’esquerra, la figura modernista de bronze que sostenia un globus, la gàbia de la portera, el sostre cromat. Tot era al seu lloc. Sense oblidar la pressió de la ciutat sobre l’individu.

Manuel Vázquez Montalbán (Los mares del sur, 1979), de la mà de Pepe Carvalho, ens instal·la en la Barcelona de la Transició on es perceben les restes dels franquisme alhora que s´obre la porta d’un altre món possible. Tot plegat en el marc d’una ciutat –els barris alts de la ciutat versus l’extraradi- on conviu el luxe, la pobresa i la derrota de la classe treballadora.

 

* * *

La historia, sovint, rima. I, potser, es repeteix. Karl Marx,  manllevant una cita de Hegel, afirma que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. Per ser precisos, Hegel deia que la història només es repetia dues vegades mentre que Karl Marx podia haver-se inspirat també en el Heine que deia que els historiadors eren una mena de profetes que s’inspiraven contemplant el passat. Probablement, sigui cert que la història es repeteixi o rimi, però amb actors diferents i en circumstàncies distintes. A Barcelona, per exemple.

 

La Barcelona underground també existeix, com també les drogues i les presons, els Encants, les veus plurals, les transaccions polítiques, el reducte provincià, els rebels fracassats, les escales de marbre de l´Eixample, el luxe i la pobresa. El que sí ha canviat és l’escenari de fons: del gris franquista a les coloraines olímpiques.

 

Tot plegat, som davant d’uns patrons humans de comportament que es repeteixen amb independència de quin sigui el moment. Uns comportaments que, representats pels personatges de ficció, ens permeten esquivar les ensopegades/errors/insuficiències passades dels barcelonins, per tal de construir una ciutat més habitable.  Fem-ho, doncs. I això també val pels seus administradors.

 

Del que es tracta és de refutar les idees  de Hegel i Karl Marx segons els quals la història es repeteix dues vegades, sigui com a tragèdia o com a farsa.

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESPeriodisme cultural i altres pistesPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons