Crida l’atenció que el llibre de Mark Fisher, titulat Realismo Capitalista. ¿No hay alternativa? (1), estigui entre el més demanats de no ficció a la Xarxa de Biblioteques Municipals -per entendre’ns, l’indispensable Catàleg Aladí- del Consorci de Biblioteques de Barcelona.

* * *

Mark Fisher –pensador britànic d’esquerres, professor de cultura visual, crític musical, impulsor d’un “modernisme popular” que hauria de desfer-se de tot el passat, autor del blog anomenat K-punk que va seduir la gent jove, enemic d’una economia neoliberal que al seu parer empresona els joves en la dialèctica infernal vida/treball/consum/control, pensador pop que encara atrau a la joventut tot i que va suïcidar-se ara fa tot just set anys a l’edat de 48 anys- no es un autor fàcil de llegir i, sovint, és difícil d’entendre si tenim en compte que el seu treball es presenta trufat per idees  de pensadors com ara Gilles Deleuze, Félix Guattari, Jacques Lacan, Michel Foucault, Slavoj Zizek, Frederic Jameson o Alain Badiou.

Avui, els llibres de Mark Fisher continuen –a Barcelona, per exemple- llegint-se i reeditant-se. No sols això, perquè molts joves encara veuen una alternativa en el pensament del britànic. Una alternativa que, per dir-ho a la manera del nostre autor, hauria de de donar la volta a la “desafecció” sorgida de la crisi de 2008. Una rèplica a la coneguda frase de Margaret Thatcher, There Is Not Alternative.

* * *

Sosté  Mark Fisher que el “capitalisme és allò que queda en peu quan les creences col·lapsen en el nivell de l’elaboració ritual o simbòlica, deixant solament al consumidor-espectador que camina a les palpentes entre relíquies i runes”. Conclou que el “capitalisme ocupa sense fissures l’horitzó d’allò que es pot  pensar”. Remata: “l’anticapitalisme consistia merament en un conjunt de demandes histèriques que en el seu mateix moment de formulació se sabien incapaces de trobar resposta”.

Davant d’aquest “xantatge ideològic” a la manera dels concerts dels progressistes de Live (Bob Geldof, Coldplay, Elton John, Paul McCartney, Madonna, George Michel, Pink Floyd, Sting, Queen i un llarg etcètera) i la seva insistència de “compassió i solidaritat”; davant d’aquestes crítiques morals del capitalisme, que acaben reforçant el realisme capitalista com una realitat inevitable, sols hi ha una alternativa: “un atac seriós al realisme capitalista”.

* * *

Mark Fisher és conscient que els joves d’avui –exceptuant-ne els francesos, val a dir que es refereix especialment als estudiants-, a diferència dels seus antecessors dels 60 i 70 del segle XX, “semblen políticament descompromesos”. ¿Per què? Doncs, perquè pateixen d’una “impotència reflexiva”. Tradueixo: són conscients que les coses no van bé  i que ells mateixos no poden fer res per canviar la realitat. Tot plegat conduiria a un “hedonisme depressiu” entès com “la incapacitat per fer qualsevol cosa que no sigui buscar plaer”. Comptat i debatut, per dir-ho a la manera del Gilles Deleuze teòric de les “societats de control”, viuríem en un món en què “totes les institucions s’incrusten en una espècie de corporació dispersa”. El resultat: es pot resistir al capitalisme, però no es pot superar-lo. És a dir, no hi ha alternativa. El triomf del realisme capitalista.

* * *

L’alternativa que planteja Mark Fisher al fatalisme capitalista: un nou subjecte polític (col·lectiu). En síntesi: subordinar l’Estat a la voluntat general, reviure i modernitzar la idea de que l’espai públic no es redueix a un agregat d’individus amb interessos particulars, desenvolupar estratègies contra un capital que sembla ubic, ser conscients de que no s’ha de ser una reacció al capitalisme sinó el seu rival, ser capaç d’oferir allò que el capitalisme no ofereix, construir un nou subjecte polític en què potser no es trobin els sindicats i sí el treballador autònom. Conclou: “partint d’una situació en què res pot canviar, tot resulta possible un cop més”.

* * *

Mark Fisher ha entès –accepta- que ni la cançó de protesta, ni l’esquerranisme acadèmic de vocació marxista, ni les velles estructures de l’esquerra clàssica en la seva versió política i sindical; tot això, no du enlloc. Ha entès –accepta- que Frederic Jameson i/o Slavoj Zizek diguessin, després de veure la pel·lícula Children of men, que “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”.  Ha entès –“els problemes que planteja no es poden passar per alt”, diu- que l’escriptora, periodista i política conservadora britànica Louise Mensch titllés irònicament d’anarcohippies primitius els membres del moviment Occupy London Stock que acabaven les seves accions en un Starbucks enganyats al iPhone. Tot i això, Mark Fisher aposta per una altra utopia, o distopia, i reivindica el radical chic.

* * *

Mark Fisher pot considerar-se com el continuador/hereu del sociòleg jamaicà -establert al Regne Unit- Stuart Hall que teoritza la refundació de l’Estat, el sorgiment d’una nova ciutadania, la necessitat de noves formes de coneixement mutu i de tracte, així com l’articulació de la diferència per aconseguir l’equitat i la igualtat en benefici de la convivència. Mark Fisher: “el socialisme que volia Hall –un socialisme que pogués comprometre’s amb els anhels i amb els somnis que s’escoltaven en la música de Miles Davis- era una cosa que encara havien d’inventar-se i la seva arribada va ser obstruïda tant per figures de l’esquerra com de la dreta”. Val a dir que l’esquerra anglosaxona considerava Miles Davis, no sols com un lluitador contra discriminació racial, sinó també com un reflex de la lluita de classes al Estats Units.

* * *

La qüestió es la següent: les idees de Mark Fisher ajudaran -com es deia més amunt- a donar la volta a la “desafecció” sorgida de la crisi de 2008? Serviran -en paraules del nostre autor- per entendre que no es tracta “de ser anticapitalista, sinó de comprendre que el capitalisme està contra nosaltres”? Seran útils –també en paraules del nostre l’autor-  per “desoblidar les nostres capacitats col·lectives de produir, de cuidar-nos i de gaudir”? O potser tot plegat es tracta de la nostàlgia del futur perdut, o d’una orientació existencial, o d’un voluntarisme màgic?

* * *

Jo també he llegit el llibre de Mark Fisher via Catàleg Aladí. De les 152 pàgines de l’assaig, sols a una hi havia un subratllat amb llapis:  “l’ultraautoritarisme i el capital no són de cap de les maneres incompatibles” (2). Potser una denúncia? Potser un consol o una excusa de mal pagador davant una de les idees –que convida al conformisme- que travessa l’assaig segons la qual el capitalisme sobreviu avui en satisfer les necessitats i desitjos de la ciutadania? D’aquí, potser, la impotència reflexiva i l´hedonisme depressiu dels joves?

…………………………

Nota

(1)Fisher, Mark: Realismo capitalista. ¿No hay alternativa? Pròleg de Peio Aguirre. Traducció de Claudio Iglesias. Caja Negra Editora. Buenos Aires. 2018

(2)Ibidem, p. 22