Skip to content

Miquel Porta Perales – La dissolució de la ciutat   

Tantes definicions de ciutat –historiadors, filòsofs, antropòlegs, geògrafs, urbanistes, arquitectes, sociòlegs, economistes, ecologistes o polítics-, ¿què és una ciutat? I, posats a preguntar, ¿quin és el futur de la ciutat en el món globalitzat en què vivim?

D’Aristòtil a la globalització

Podríem posar-nos d’acord tot caracteritzant la ciutat com el lloc –aires aristotèlics- on existeix una comunitat d’individus la finalitat de la qual és l’establiment d’una relació recíproca que condueixi a la vida bona. Aristòtil a la Política: “la comunitat perfecta conformada a partir de vàries aldees és la ciutat-Estat, de la qual pot dir-se que arriba al límit de l’autosuficiència completa, en la mesura en què va sorgir per a la vida, però existeix per a la vida bona”. Dit d’una altra manera:  la ciutat és una comunitat que conrea el bé social i la virtut per aconseguir que els seus habitants siguin, a més d’autosuficients, justos i bons. Com? Doncs, tenint cura els uns dels altres i dotant-se –tots- d’una legislació que garanteixi la convivència. D’això, el filòsof en diu amistat i virtut.

Pròpiament parlant, la ciutat –en la línia aristotèlica- és, a més, un munt d’altres coses com ara un territori compartit, una associació de persones que decideixen governar-se, un pacte per la defensa mútua i l’espai on es fan les transaccions econòmiques. Com diria Max Webber, la ciutat és “autogovern polític i mercat”. Una ciutat –l’aristotèlica- que té una vocació restrictiva si tenim en compte que l’estagirita excloïa de la polis a qui no acomplia el cànon de la virtut i l’amistat per ell establerts. I ho feia amb una particular ironia: qui no viu –deia- a la ciutat, “o és una bèstia o és un Déu”.

El model de ciutat d’Aristòtil –amb els matisos que es vulgui- ha estat vigent fins avui mateix. De la ciutat d’Aristòtil a la ciutat global. La ciutat o la màquina que produeix uns ciutadans responsables disposats a governar-se, respectar-se, pactar, comerciar i assolir una vida millor. La ciutat dona oportunitats de vida i protegeix –seguretat personal i seguretat jurídica- al ciutadà. La ciutat  facilita la vida privada i pública del ciutadà en un marc de convivència. La ciutat és un refugi protegit per una muralla: de la construcció pètria i l’exèrcit d’ahir, al Dret y la Justícia d’avui.

Un èxit en tota regla –les desigualtats i les situacions disruptives existeixen i sempre existiran: el factor humà-, la ciutat. Potser, l’única utopia possible. Paradoxes de la realitat: l’èxit de la ciutat condueix al seu fracàs. Fins i tot, pot comportar la seva dissolució. El desenvolupament sense solució de continuïtat de la ciutat genera l’enemic que pot dissoldre-la. L’enemic: la densitat de població.

La densitat de població ofega la ciutat

Ens el recompte demogràfic del United States Census Bureau, la població mundial, a l’inici del 2020, arriba als 7.700 milions d’habitants. De la seva banda, el Banc Mundial assenyala que, el 2018, la població urbana del món era de 4.200 milions d’habitants. Finalment, les projeccions de l’ONU ens diuen que, en el 2050, el 68 per cent de la població viurà en la ciutat. Unes dades –producte de la globalització econòmica i el mercat capitalista que fan de la ciutat un lloc privilegiat- que ens plantegen la següent qüestió: ¿com gestionar –administració, finances, comunicacions, connectivitat digital, ciutat intel·ligent, transport, tràfic, mobilitat, proveïment, serveis, treball, atur, pobresa, habitatge, gentrificació, migracions, sanitat, educació, seguretat, ordre públic, cultura, oci, entreteniment, soroll, contaminació o residus- a les nostres ciutats superpoblades?

No es tracta sols d’una qüestió tècnica. Es tracta, també, de l’assumpte de la recerca de la bona vida i la felicitat inherents al model de ciutat que hem triat. Com administrar –políticament i socialment parlant- una ciutat superpoblada? És possible fer-ho? ¿Com fer front a unes ciutats superpoblades que obren la porta a processos de desintegració i ruptura social i econòmica de conseqüències imprevisibles entre les quals es troben la por, la frustració, el ressentiment o l’odi? ¿Que potser els conglomerats urbans superpoblats no generen, o poden generar, com a resposta als problemes que engendren, moviments populistes –de dreta i esquerra- de tota mena que no anuncien res de bo? En definitiva, ¿són sostenibles –políticament, socialment i econòmicament parlant- les grans aglomeracions urbanes concentrades en això que anomenen ciutat?

De la ciutat a l´aldea

Tot pensador –el filòsof inclòs- està limitat pel seu temps. Aristòtil, per exemple. El nostre filòsof de capçalera –com dèiem abans- afirmava que aquell que no viu a la ciutat –és a dir, que viu a l’aldea- “o és una bèstia o és un Déu”. Ni una cosa ni l’altre. Avui –a l’inrevés del que va passar fa vint-i-sis segles-, l’aldea se’ns presenta com una alternativa a la ciutat. Fins i tot, es podria dir que l’aldea –nucli de població reduïda: cap connotació negativa- ja fa la competència a la ciutat.

L’aldea –avui- fa la competència a la ciutat, perquè aplega molts dels seus avantatges tot evitant alguns dels seus desavantatges. Per exemple: a l’aldea, des de casa seva, en un ambient no gens contaminat, l’individu pot intercanviar informació amb qui vulgui, teletreballar, teleformar-se, comprar online o veure un munt d’espectacles –esport, cinema, teatre- gràcies a les plataformes digitals. Tot plegat, sense agafar el metro, l’autobús, el taxi, el cotxe privat o caminar per una ciutat. L’aldea –a més de dissenyar un horari propi en funció de les necessitats- permet d’estalviar temps, diners, contaminació i aglomeracions. El supermercat? Dues alternatives: o la compra online  amb repartiment a domicili o un desplaçament ràpid d’anada i tornada amb el transport col·lectiu o el cotxe privat –una de les virtuts de les ciutats ha estat la construcció d’autopistes i centres comercials extra urbans- al centre comercial. Aquesta segona alternativa és aplicable a qui vulgui anar al teatre, al museu o al recinte esportiu.

A l’època de la deslocalització econòmica li correspon la deslocalització de la residència. Una deslocalització de la residència que obra la porta a una desurbanització que comporta una nova relació entre la ciutat i el seu entorn.

Al respecte, no és una casualitat que la Barcelona metropolitana estigui conformada per una megaciutat rodejada d’un seguit d’“aldees” com ara, entre d´altres, Vilanova, Calafell, Castelldefels, El Masnou, Premià de Dalt, Vilassar de Mar, Mirasol, Sant Cugat del Vallès o Matadepera.

Paradoxa: la “dissolució” de la ciutat –val a dir que  moltes ciutats s’estan retribalitzant com a conseqüència de la segmentació econòmica, social i urbanística que pateixen- podria comportar la seva regeneració.

*

Miquel Porta Perales, escriptor.

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons