Skip to content

Miquel Porta Perales – Barcelona, 1821- Barcelona, 2020

Segons els clàssics grecs, hi ha dues maneres d´escriure la Història. D´una banda, hi ha qui, com ara Heròdot, es limita a narrar tot allò que veu. D´una altra banda, hi ha qui, com ara Tucídides, no sols narra, sinó que explica i analitza. Tucídides o l´avantpassat del que posteriorment, amb la Il·lustració i el moviment romàntic, s´anomenarà “filosofia de la història”. Tot comptat i debatut, la Història –del grec historié: enquesta personal, inquirir, preguntar, rastrejar, desxifrar- obeiria a determinades dinàmiques que cal esbrinar. Per exemple, ¿el progrés o l´etern retorn? ¿La “perfectibilitat indefinida de l´esperit humà” del Condorcet de l´Esquisse d’un tableau historique des progrès de l’esprit humain o la concepció cíclica de la història de l´estoïcisme grec –l´estoïcisme és molt més que això- resultat d´alguna mena de conflagració?

Tot plegat és el que vaig pensar en llegir el treball de María Dolores Gaspar García sobre la febre groga que va assotar Barcelona l´any 1821. Títol: La epidemia de fiebre amarilla que asoló Barcelona en 1821, a través del contenido del Manuscrito 156 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona. Departamento de Farmacia. Universidad de Barcelona, 1992.

El text –anotacions a la manera del dietari o noticiari que recorden la manera de fer de l´historiador que observa, rastreja i desxifra-, ens va descobrint, de la mà de María Dolores Gaspar García, l´activitat de la ciutat de Barcelona quant als convents, les processons, els casaments, les defuncions, la medicina i la farmàcia de l´època (1815-1823), i l´epidèmia de 1821. Val a dir que l´autor, probablement barceloní, no va viure ni veure tot el que escrivia, però sí que va llegir i es va informar –les fonts d´un historiador- de tot el que passava a la ciutat.

L´epidèmia d´ahir i d´avui

Paga la pena de comparar la recepció i la resposta de les autoritats i la gent davant l´epidèmia de febre groga que va patir Barcelona l´any 1821 amb el que està passant avui amb la pandèmia del cononavirus. Les similituds de tota mena –llenguatge, organització, política sanitària, reacció, comportament- són prou evidents. A continuació, alguns exemples.

– Ahir s´informava de que “se habían producido algunos fallecimientos de enfermedad sospechosa”. Avui s´informa d´un virus desconegut.

– Ahir es parlava de las “providencias tomadas por la Junta de Sanidad, Excmo. Ayuntamiento y demás autoridades de esta Capital”. Avui es parla de las decisions i recomanacions del Ministerio de Sanidad, el Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, del Departament de Salut i de l´Ajuntament de Barcelona.

-Ahir es constatava que “la Junta de Sanidad resolvió, después de reunirse, nombrar comisionados… [que] emitiesen dictamen”. Avui és constata l´existència del Comité Científico del Covid-19, del Comité Técnico del Covid-19, de l´Agència de Salut Pública de Catalunya, del Comitè Tècnic del pla del Procicat per emergències associades a malalties transmissibles emergents d´alt risc, i d´una llarga llista de microbiòlegs, viròlegs, infectòlegs i epidemiòlegs que assessoren els governs.

-Ahir s´aixecava acta del “fallecimiento de cuatro personas… dos napolitanos procedentes de la polacra de guerra de la misma nación, una mujer recién venida de St Feliu de Guixols, y un mahonés del Bergantín Gran Turco”. Avui s´aixeca acta de la procedència del virus: la Xina i Itàlia.

-Ahir es feia ressò de que dins de la Comisión hi havia “dos tendencias claramente opuestas; algunos facultativos estimaron que la mortal enfermedad no era contagiosa y, por tanto, creyeron innecesario alarmar a la población; otros, al contario, sostuvieron la opinión de existencia de contagio y necesidad urgente de aislar el posible foco infeccioso… fueron tildados de alarmistas”. Avui es fa ressò dels que deien que el coronavirus era una grip o un refredat i dels que alertaven de la seva virulència.

–Ahir es deia que la gravetat de l´epidèmia havia obligat a crear “dos lazaretos, uno sucio, y otro de observación”. Avui els malalts greus van a l´hospital, i els lleus i els asimptomàtics continuen en el seu domicili sotmesos a observació.

-Ahir, durant les primeres setmanes, la “Junta tiene la satisfacción de participar [a] toda la provincia que la enfermedad no pasa del puerto y la Barceloneta”. Avui durant les primeres setmanes de l´epidèmia tot estava també controlat.

-Ahir, unes setmanes després, es rectificava: “la fiebre amarilla que [a] principios no fue nada ha cundido no solo [en] la Barceloneta [sino que ha afectado también a] los beneméritos habitantes de Barcelona, esta enfermedad hace sus estragos en la ciudad; queda incomunicada con el resto de la provincia”. Avui passa el mateix i per sortir del cordó sanitari, o el confinament, es necessita un permís expedit per les autoritats. Val a dir que, tant ahir com avui, hi ha gent que transgredeix les instruccions de l´autoritat.

-Ahir, per garantir que la població s´alimentés, “se establecen por ahora dos palenques [potser palenque en l´accepció de construcció amb sostre, però sense parets?], una en San Andrés del Palomar, y la otra en las últimas casas del pueblo de Sans”. Avui els mercats, supermercats i botigues de queviures també són oberts.

-Ahir se subministrava “una sopa diaria” als rodamóns i es facilitava un lloc on refugiar-se a la “casa de la Virreina del Perú” i “en la falda de Montjuïc en la parte de Sans y Cruz Cubierta, quedan construidas cuatrocientas barracas para la gente de esta ciudad”. Avui, per satisfer aquestes necessitats, hi ha un pavelló de la Fira de Barcelona a Montjuïc.

-Ahir la solidaritat es concretava amb l´apertura d´una subscripció pública per atendre “a los pueblos contagiados”. Avui les donacions arriben per la via d´un compte bancari.

-Ahir la formació i la informació prenia cos a través d´una “policía de salubridad” i de la reimpressió d´un decret sobre “los síntomas, períodos y método de curación de la fiebre amarilla”. Avui tenim el personal sanitari, les campanyes publicitàries, i uns medicaments que s´estan provant per combatre el virus.

-Ahir l´ambient, després d´un parell de mesos, era el següent: “la ciudad queda en un desconsuelo, las gentes huyen de la muerte y está la ciudad en un apuro”. Avui passa el mateix.

-Ahir hi havia dubtes sobre el número de víctimes: “antes de concluir este año de 1821 me será permitido poner aquí algunas notas de lo que ha pasado en este contagio… por ser falsas las noticias de lo ocurrido de tanta aflicción empezando por el número de muertos… han dado aquí el número de 9.513; pero la opinión y la más cierta noticia de los hombres de juicio son de doce o trece mil”. Avui existeix el mateix dubte.

-Ahir les víctimes tenien la seva procedència: “el número de religiosos que murieron… y no pocos y en particular de Franciscanos, Agustinos y Capuchinos que fueron los primeros que fueron allí a sacrificar sus vidas… médicos y facultativos murieron”. Avui el personal sanitari que té cura dels malalts infectats també pateix les conseqüències.

Condorcet o l´estoïcisme grec?

És a dir, la “perfectibilitat indefinida de l´esperit humà” del filòsof, científic i polític francès o la concepció cíclica de la història del l´estoïcisme grec resultat d´alguna mena de conflagració? Doncs, l´un i l´altre.

D´una banda, la “perfectibilitat” de Condorcet –l´autor també parla del “quadre dels progressos de l´esperit humà”- és percep en la solidaritat, la caritat o l´altruisme que es viu a la Barcelona del 1821. També, en l´afany de coneixement científic –mèdic- que manifesten els professionals. Tot plegat, respon a la idea de perfectibilitat de la Il·lustració que Condorcet entén com a progrés moral, material y científic. En bona mesura, el comportament de la Barcelona del 1821 satisfà el criteri il·lustrat que el nostre filòsof defineix com el “no reconeixement de cap altra senyor que la raó”. Criteri que no s´acompleix del tot si tenim en compte les professions y rogatives religioses que van abundar a la Barcelona de la febre groga. D´una altra banda, la perfectibilitat en temps de l´epidèmia no acaba de trobar el seu lloc si pensem en certs comportaments com són la informació/desinformació o determinades actituds insolidàries de l´època.

A més, hi ha un rerefons estoic a la Barcelona de l´epidèmia de 1821. En dos sentits. En primer lloc, en el sentit popular i no gens interessant –també, erroni- del terme: patir les adversitats i punt. Exemple: la part de la ciutadania que es refugia en la cultura del lament. En segon lloc, hi ha l´estoïcisme verdader que acceptar una Naturalesa que ens ensenya que som uns dels éssers –uns entre molts- que existeixen a l´univers. En definitiva, l´estoïcisme no és una manera de viure , sinó de raonar. Els metges i religiosos que van tenir cura dels malalts són un exemple d´aquest estoïcisme. I quant a la conflagració que condueix a la concepció cíclica de la història, cal fer una lectura prosaica: des dels orígens de la Terra, les epidèmies han estat una constant. La Naturalesa, es deia abans.

Del cementeri del Poblenou al memorial a la ciutat

Si vostès visiten el cementiri del Poblenou –si no ho poden fer els recomano la pàgina web Exploradors urbans. Mirar, descobrir, explicar– trobaran, en el bell mig del mateix, un monument neoclàssic –un cenotafi- de l´arquitecte Leandre Albareda Petit, en record de les víctimes de l´epidèmia de la febre groga de 1821, que la ciutat va erigir el 1895. En el monument hi apareixen alguns dels noms –metges, responsables municipals i eclesiàstics- que van perdre la vida tot lluitant contra la infecció provocada pel virus mortal. La inscripció: “En el año 1821 apareció en esta ciudad de Barcelona una enfermedad cruel calificada de fiebre amarilla que arrebató la existencia a muchos millares de habitantes. Sus restos se depositaron en este Campo Santo. Orad por sus almas”.

Cal esperar que un termini curt de temps, l´Ajuntament de Barcelona incorpori una placa, o un memorial, o una escultura, en algun lloc significatiu de la ciutat en memòria de les víctimes de la pandèmia del coronavirus. Posats a dir, es podria repetir el text –adaptat a la realitat de la pandèmia del 2020- de la inscripció que hi ha en el cementeri del Poblenou.

No pregunteu per qui toquen les campanes, toquen per tots nosaltres.

*

Miquel Porta Perales és escriptor

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESPeriodisme cultural i altres pistes

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons