Skip to content

Miquel Porta Perales — Another city, not my own

“Una altra ciutat, no la meva”, així acaba Ramón de España el seu recull de postals de la Barcelona dels setanta i primers vuitanta del segle passat, titulat Barcelona fantasma. Personas y lugares que ya no existen (2022). L’autor ens transporta a la Barcelona underground d’aquella època en què ell mateix es va moure –sessió continua– de dia i de nit. Una mena de guia que convida a passejar i recordar la Barcelona que volia ser Nova York. A passejar per un Eixample que ja no existeix –l’autor brinda el mapa d’aquella Barcelona fantasma– i a recordar els llocs i personatges que la van conformar, trepitjar, assaborir, patir i fins i tot –tot sortint del bar a la matinada– vomitar.

La guia comentada de la Barcelona underground
Si existeix una visita guiada a la Barcelona de Gaudí, a la modernista, a la de la Catedral, Santa Maria del Mar, Sant Pau del Camp i la Basílica de Santa Maria del Pi, a la del MNAC, el MACBA i el Museu Picasso, a la dels anarquistes i les feministes, a la de les Rambles i el Barça; si això existeix, per què no programar una visita guiada a la Barcelona underground? Si hem de conservar el patrimoni i la memòria de la ciutat, conservem-ho i recordem-ho tot. Fins i tot, el d’una generació que passa de Jacques BrelGeorges BrassensLéo Ferré, la gauche divine, Salut les Copains, els guateques amb poncheCharles Aznavour, San Remo, Pino DonaggioFrançoise Hardy, San Carlos Club, La Cova del Drac, Destino o Triunfo al Zeleste, el rock, el pop, David Bowie, Talking HeadsRoxy Music, Elvis Costello, Jaume Sisa, Pau Riba, Los Psicópatas del Norte, el garrafón, l´alcohol, la ginebra, la new wave, els còmics, Diagonal, Disco Exprés, el El Víbora o Star.

La Barcelona que volia ser Nova York
Ramón de España –en un llibre que és més del que sembla- ens acompanya per la Barcelona, lliure de francofília, que volia ser Nova York. L’itinerari: el Zeleste de Plateria 56 que va esdevenir un club social; el Salón Cíbeles de Còrsega 363 on es parlava, bevia i ballava; el bar del cinema Astoria de París 191 que era el més semblant a una llar d’amics; el cinema refugi Alexis de la rambla de Catalunya; el Gimlet del Born, el Zig Zag de Plató 12, el Texas al costat de la plaça Reial i Talleres Tejada de la plaça Letamendi que freqüentaven els moderniquis de la ciutat; la Llibreria Francesa –tres establiments farcits còmics de qualité– de la Rambla 57, del passeig de Gràcia 91 i del xamfrà de Diagonal i Muntaner; el Drugstore del passeig de Gràcia 71 on l’autor compartia barra amb els senyorets canalles de l’Eixample, coneixia dones fascinants i s’assortia de llibres a bon preu; l’avinguda de la Llum –dessota Pelai i Bergara– que va ser la primera galeria comercial soterrada d’Europa; la Terraza Martini instal·lada en la planta número 13 d’un edifici del xamfrà passeig de Gràcia/Gran Via que visitava Freddie Mercury; la llibreria Áncora & Delfín de Diagonal 564 amb els seus els còmics francesos de l’editorial Serg; la cocteleria Boadas –que encara resisteix– freqüentada pels comunistes finolis i els rockers; el Video Instan, primer videoclub d’Espanya d’Enric Granados 30; o el quiero y no puedo del Studio 54 novaiorquès a la Barcelona del Paral·lel.

Una Barcelona novaiorquesa on destacaven la Bodega Hermanos Nájera de l’Eixample, la cocteleria Victori, El bazar del póster del passatge Arcàdia, la bolera del Boliche de Diagonal 508, La Orquídea de Gràcia que era el més semblant al CBGB novaiorquès, les sales de cinema de reestrena amb programa doble, el bar Bijou, l’aperitiu Amer PiconCairo, El VíboraStarMakoki, Ajoblanco, Bikini, Goblin´s, els cromos (Ben HurLos diez mandamientosEl Cid, Viaje al fondo del mar), el Virgin megastore de passeig de Gràcia/Gran via, el cienema Capitol -Can Pistoles- al capdamunt de les Rambles i les seves pel·lícules de tirs, la discoteca Studio Ono del carrer del Pi 11 que era lo más de la nit barcelonesa, la discoteca juvenil Otto Zutz, el Salón Diana, Francisco Casavella o El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico.

Una Barcelona que tenia personatges com ara La Voss del Trópico amb l´esmòquing blanc, el mossèn Flavià que va arribar a ser el mànager de l´Orquestra Plateria i de Pepe Rubianes, el protagonista del boom del còmic Guillem Cifré, el Gato Pérez i la seva rumba, el fotògraf alternatiu Flowers que encara avui ven els seus calendaris als concerts, el mestre del sarcasme Jaume Perich, el director Jordi Mesalles que va patir les conseqüències del ecosistema teatral català, Clua i BatistePepe Ribas, Jaume Vallcorba, NazarioCarmen de Mairena, Violeta la Burra que oferia flors als noctàmbuls de l´Eixample. Més: la Galeria Ciento de Consell de Cent 347, la Galeria G i l´art conceptual, el plat de macarrons d´El Caballito Blanco, Can Jorba del portal de l´Àngel, els magatzems Sepu (Sociedad Española de Precios Únicos) de les Rambles, els bars polinesis, Catalunya Express y El Correo Catalán, el tramvia blau –que primer era verd- que duia al Tibidabo a la manera del ferry que uneix Manhattan i Staten Island, LaVenta, el Merbeyé o el Vinçon de la Barcelona cool.

Crònica d’una Barcelona desapareguda
Ramón de Espanya és, alhora, geògraf, arqueòleg, antropòleg urbà, cronista, historiador dels costums ciutadans i, fins i tot, sociòleg/psicòleg d’una Barcelona desapareguda que aspirava a ser la Nova York del mediterrani. L’autor retrata una generació transatlàntica –sempre on the street i on the city– que fuig de la dècada prodigiosa dels seixanta per instal·lar-se còmodament o incòmodament en una altra dècada no gens prodigiosa. Una generació postideològica, que no enyora el maig del 68, que no alliçona, que defuig de la línia correcta a seguir, que no vol canviar el món, que no té problemes per posar-se jaqueta i corbata i anar al perruquer, que també treballa –tot i ser la generació del cap de setmana continu– en allò que vol o troba.

Amor i desamor
Barcelona fantasma és una història d’amor amb la Barcelona –també, amb els seus protagonistes– que estima i ja no existeix. Igualment, és la història del desamor creixent vers la Barcelona actual que ja no és la seva ciutat. Ramón de España conclou: “Ya no tengo la sensación de que Barcelona sea mi ciudad. Camino por la calle y no la encuentro. Para disfrutarla debo refugiarme en las viejas fotos en blanco y negro –para mi ciudad es en blanco y negro– de Catalá Roca, Miserachs, Colom o los Pérez de Rosas. La Barcelona de las fotos me resulta más real que la que me rodea“. Ja ho va dir el periodista i escriptor Dominick Dunne en un llibre sobre Los Ángeles titulat Another citynot my own.

 

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona culturalPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons