Skip to content

Marià Marín i Torné – Cultura de gran recorregut

 

Estagnació de la cultura

Hi ha una estagnació de la cultura. De la cultura entesa com a reflexió, per tant, en topada constant -i inevitable- amb el concepte d’entreteniment. Però no hi a res de pitjor que el despotisme il·lustrat del “Vine que ja et diré el que has d’escoltar”. No, la cultura només pot ser lliure, encara que aürti contra progressismes estables, per tant caducs. Això ja ho van provar prínceps alemanys que Napoleó es va encarregar de trinxar, revolució de pas, amb la restauració de l’Imperi, també cultural. No ens hem mogut gaire, tampoc en la progressista Barcelona, d’aquest model francès mal copiat, evolucionat entre el cultisme (sempre hi ha una cultura superior, que és una altra) i la grandeur de l’espectacle que, despatx estant, ens dissenyen a les masses.

 

De la resistència a la precarietat: un viatge inútil

En un panorama de grans institucions -sobretot pel que fa als equipaments, siguin patrimonials, museístics o d’arts escèniques i música- la distància insalvable entre creativitat/talent i la política s’ha engrandit amb passes de gegant. Hem creat, en democràcia, les infraestructures que no teníem. Ara ens costa d’omplir les capses.

 

La vulnerabilitat de la gratuïtat

La cultura no entreté, cansa. Per això defugiré reflexions sobre l’actual crisi sanitària i els cants de sirena de refundar la nostra ment, el nostre cos i el món sencer. Sóc escèptic, potser perquè recordo la refundació fallida del capitalisme des del minut zero de la crisi econòmico-financera, amb gent abocada definitivament als marges. Anem per feina, doncs.

La cultura, com més va, s’entén gratuïta, mentre es futbolitza la riquesa dels grans operadors (i dels artistes que promouen). L’intermediari mana. La resta s’hi sotmet. Ens fa al·lèrgia la indústria de la cultura, l’hem esfondrada, però ens aboquem als seus monopolis. La precarietat de la cultura és ara universal, no política. S’ha tornat vulnerable. Les xifres desmenteixen l’ofici: perduda la indústria pròpia, creix el consum de música; tancats els cinemes, puja el negoci de les plataformes. Els hàbits han canviat. Els operadors, també, i el consum va per altres bandes. Però encara fem vella política.

 

No volem cultura: el 0,7%

Per bé que Barcelona sempre hi ha destinat molt més, és la capital renunciada (el Consistori es va presentar sense pla de cultura ni regidoria) d’un país que s’havia enfilat a l’1,2% d’un pressupost molt més elevat, ara enfonsat a la xifra-símbol de l’ajut als països pobres. Tant fa si les dades, econòmiques, demostren una aportació al VAB i al PIB de consideració, una taxa d’ocupació sectorial que gairebé dobla la mitjana europea, una triplicació del retorn tributari en relació als ajuts rebuts o que el 60% dels turistes ens visitin perquè tenim Picasso, Miró, Tàpies i Gaudí, turistitzats. O que la cultura ens defineixi com a nació. O que combat, com l’escola, l’exclusió social. Hi hem renunciat.

 

Substituts i provincians

El model d’educació a Finlàndia. La política al talent dels Països Baixos o Alemanya; el valor patrimonial de la cultura al Japó o als Estats Units la consideració real de retorn social; o l’arxisabuda i mai implantada qüestió d’estat que és la cultura a França. Tenim els models: Adaptem-los! i reforcem unes escadusseríssimes xarxes formatives de les arts en un país que ha fet un gran esforç per a dotar-se dels equipaments que la guerra, la dictadura i un estat espanyol al·lèrgic a la cultura (no diguem a les cultures) van tallar de socarrel i que el mite de la Mancomunitat (temptació reiterada) va engegar, articular i bastir en un territori que per primer cop es recosia. Barcelona sovint fa de substitució -del país i del mirall d’enveja competitiva de Madrid, quan ja Salvat-Papasseit o JV. Foix en reclamaven no això, sinó, simplement, Agosaradament, Capitalitat i Modernitat. Una modernitat que no podia ser, de cap manera, espectacle. Per tant, fora del sistema. De l’economia. Del gust. De l’habitud. La cultura, si és, és economia a llarg.

 

La cultura al marge de la política

Però la política no pot situar-se al marge de la cultura, ni que sigui per interès. Econòmic i social. Tal i com proposa el Cercle de Cultura, ara a la UE: Cal posar-se a treballar en l’actualització del marc normatiu dels Estats membres que afecta els sectors de la cultura, aprofitant els potencials reals de la cultura en el desenvolupament estratègic del model econòmic, social i territorial.

Però la cultura, entesa com a acte creatiu, se’n situa als defores. I només funcionarà així. També dels hàbits, i de la tele. De tot. La política cultural ho ha d’entendre i ser, també, reflexió, en diàleg constant amb la cadena formació-creació-indústria i els àmbits ciutat-país-món. Fer política a partir de constatar:

  • Que la cultura és Lliure. Personal. Individual. Solitària. Fruit saborós d’un esforç, a voltes desolador. Dura i Sensual, més enllà del plaer.
  • Inversió, no despesa. Necessària, però inútil al sistema. Imprescindible, per humanitzadora. Definidora, per l’impacte Social i Grupal. Eina d’inclusió social. Lletovari per a mals col·lectius.

Doncs això, que , amb un esperit de Servei, no de burocràcia que no suposa transparència.

Aleshores, la societat -primera creadora- en prendria els fruits. Si vol.

 

Maig de 2020. Any Carner, i Perucho. També d’una estranya malaltia.

*

Marià Marín i Torné

Secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Va dirigir les àrees del Llibre i de les Arts Visuals a l’Institut Català de les Empreses Culturals. Cofundador de The Gaudí Research Institute, que manté una Càtedra amb la UB. Creu en l’educació i la recerca: per això fa classes en màsters i postgraus professionalitzadors de la UPF, la UOC i la UB. No imagina la vida sense un saxo.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESGovernança o la crisi del sector públic

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons