Skip to content

Manuel Guerrero Brullet – Lliçons de la pandèmia. Notes sobre la pandèmia I

Passada la quarentena ―més de sis setmanes― el confinament comença a fer-se més pesat, però després dels primers dies de desconcert les idees es van ordenant. La necessitat d’entendre i de pensar on som, què ens està passant, on anem. Més que de lliçons es tracta d’idees, reflexions, notes que van estructurant-se al llarg de les moltes hores per badar i per pensar que el confinament propicia lluny de les activitats i les rutines habituals. Llocs comuns, idees generals, però també casos concrets, exemples singulars. Notes disperses.

 

Fragilitat, humilitat. La història de les grans epidèmies és llarga i coneguda. Forma part de la història de la humanitat. Salvador Macip a Les grans epidèmies modernes. La lluita de l’home contra els enemics invisibles (La Campana, 2010, 2020), ens en parla, d’una manera didàctica, de les més recents: la grip, la sida, la tuberculosi, la malària i, encara per poder descriure amb propietat, el coronavirus… Però mai com ara, en plena globalització econòmica, una pandèmia havia aturat el món d’una manera tan ràpida i extensa. En pocs mesos, gràcies a la gran quantitat de vols que hi havia fins ara a tot el món, del desembre del 2019 al març del 2020, el Covid-19 s’ha escampat de la Xina a Àsia, Europa, Amèrica i gran part del planeta. Els prejudicis del món occidental respecte a la Xina han fet desatendre les innombrables alertes que les autoritats sanitàries, no sempre amb la rapidesa i contundència necessària, han anat fent de la necessitat de prendre´s molt seriosament l’emergència sanitària. Els països que han actuat més ràpidament i s’han enfrontat a la pandèmia amb una millor preparació sanitària han aconseguit controlar-la abans, amb uns resultats d’infectats i de morts molt menors que els països que, malgrat ser més rics i poderosos, han actuat amb prepotència i sense la rapidesa necessària. Hi haurà temps per tenir estudis rigorosos i complexos, però, és clar que estats com Itàlia, Espanya, França, Gran Bretanya o EEUU, no han actuat correctament. Quan la política, l’economia, ha passat per davant de la ciència els resultats han estat en general negatius. El perill real és que el model autoritari i disciplinari aplicat per la Xina acabi imposant-se com el vencedor. La dicotomia entre llibertats i seguretat, dictadura i liberalisme o comunisme i capitalisme, resulta simplista en analitzar en tota la seva complexitat la lluita contra la pandèmia i els diferents models que s’han anat aplicant en diferents països, des del confinament més estricte a la vigilància digital intensa.

 

Sens dubte, però, el que ha posat en evidència el coronavirus és la fragilitat de la condició humana en un moment històric, que ja es coneix com antropocè, en què la humanitat ha volgut controlar i dominar totalment la natura posant en perill l’equilibri de la vida al planeta. La lliçó d’humilitat que el virus ens ha deixat és insuperable. El cas de Boris Johnson, primer ministre britànic, que va passar de despreciar la pandèmia a haver d’ingressar a l’hospital víctima del virus és, sens dubte, un dels casos més sagnants.

 

Incertesa. La pandèmia ha fet entrar tot el món en un fenomenal període d’incertesa general de tota mena. Incertesa sanitària, incertesa econòmica, incertesa política, incertesa social, incertesa personal, incertesa col·lectiva. La física dels sistemes complexos ja ens advertia de la fi de les certituds. El físic i premi Nobel Ilya Prigogine ja ens deia a La fin des certitudes. Temps, Chaos et les Lois de la Nature (1996) que assistíem a l’emergència d’una ciència que ja no està limitada a les situacions simplificades, idealitzades, sinó que ens posa davant de la complexitat del món real. La incertesa de la pandèmia accentua d’una manera encara més radical la sensació de fragilitat de la vida humana. I, sens dubte, ampliarà les desigualtats socials i econòmiques a escala planetària.

 

Angoixa i por. L’angoixa del contagi. Tenir o no tenir el virus. La por al contagi, a la malaltia. La por a la mort s’accentua. Fins que no es puguin fer tests massius. Fins que no hi hagi una medicació precisa, un tractament adequat, una vacuna universal, l’angoixa i la por al contagi no s’acabaran. Entre la necessària obediència a les instruccions sanitàries i la llibertat personal i col·lectiva hi ha l’angoixa i la por. La vulnerabilitat que es manifesta obertament i que genera impotència i desassossec.

 

El planeta malalt. Els límits del creixement. L’explosió de l’economia espectacular-mercantil ja va portar Guy Debord, l’autor de la Societat de l’espectacle (1967), a concretar com el capitalisme posava en dubte la mateixa possibilitat material de l’existència humana al text “La planète malade” (1971). Una societat capitalista que produïa no-vida amb un progrés imparable de producció directa de la mort. El conegut com Informe Meadows, redactat per Donella i Denis Meadows, entre d’altres 17 professionals, The Limits to Growth, encarregat pel Club de Roma al MIT, ja ens advertia, el 1972, dels límits del creixement i de la necessitat d’un creixement sostenible per tal d’evitar el col·lapse. Però lluny de frenar o evitar el triomf del capitalisme salvatge, la sostenibilitat del creixement, com ens recorda Marina Garcés a Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017), va donar arguments al neoliberalisme per derrotar al comunisme i a tota mena de crítica radical al capitalisme tot imposant  una explotació integral del capital humà i natural del planeta sense límits.

 

Posteriorment, la crisi econòmica del 2008 el que va posar en dubte seriosament és la sostenibilitat del mateix capitalisme. La pandèmia del 2020 no solament posa en dubte la sostenibilitat del capitalisme sinó que també ens avisa de la possibilitat de l’extinció de la mateixa vida al planeta. La possibilitat de noves pandèmies i de noves catàstrofes provocades pel canvi climàtic no convida a l’optimisme. Davant la proliferació de discursos apocalíptics de tota mena s’imposa no solament una nova il·lustració radical sinó també un canvi de vida.

 

Diari de l’any de la pesta. No coneixia el llibre de Daniel Defoe, Journal of the Plague Year, publicat el 1722, on l’autor narra les memòries fictícies d’un supervivent de la pesta que va assolar Londres el 1665. L’edició catalana, una versió de Xènia Dyakonova i José Mateo, de Marbot edicions, del 2018, llisca molt bé. Impressiona i agafa una rara actualitat llegit ara el llibre de Defoe, una obra magistral entre el periodisme, l’assaig i la ficció que sorprèn per la seva fidelitat a la descripció precisa i realista de l’epidèmia, el seu avenç al llarg de l’any, els seus efectes en la població, i la seva gran habilitat narrativa que atrapa el lector fins al final. La descripció de l’evolució de la pandèmia, amb el report setmanal del nombre de morts i infectats en els diferents districtes de Londres, que va desenvolupant el Diari de l’any de la pesta, impacta per les moltes reflexions que ens remeten al present.

 

Estat d’excepció. “La tradició dels oprimits ens ensenya que l’«estat d’excepció» en què vivim és la regla,” escriu Walter Benjamin en el manuscrit de les seves cèlebres tesis sobre filosofia de la història que portava a la seva maleta quan es va suïcidar a Portbou el 1940, tot fugint dels nazis. Rellegeixo la modèlica versió catalana de Sobre el concepte d’història que ha publicat Flaneur en impecables traduccions de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons dels diferents manuscrits, en alemany i francès, que ens han arribat. Com és conegut, Giorgio Agamben, editor i traductor de l’obra de Benjamin a l’italià, actualitza la tesi de Benjamin al seu Stato di eccezione (2003) que forma part d’Homo sacer, el projecte filosòfic més ambiciós del filòsof romà. A partir de les tesis jurídiques de Carl Schmitt on defineix el sobirà com “aquell que decideix sobre l’estat d’excepció”, Agamben interpreta les tesis de Benjamin en el context de l’Alemanya nazi i de la política contemporània. “La creación deliberada de un estado de excepción permanente (aunque eventualmente no declarado en sentido técnico) ha pasado a ser una de las prácticas esenciales de los Estados contemporáneos, incluidos los denominados democráticos,” llegim en la versió espanyola, Estado de excepción (Pre-textos, 2004), en traducció d’Antonio Gimeno Cuspinera. Gran part dels governs dels estats europeus en enfrontar-se a la pandèmia no han dubtat a declarar l’estat d’excepció amb modalitats diverses, amb perilloses derives cap a l’autoritarisme en no pocs països. L’estat d’alarma decretat pel govern espanyol no deixa de ser una forma d’estat d’excepció. Ja l’havia aplicat a Catalunya amb el 155. Sembla que, mani qui mani, l’Estat espanyol no ha abandonat la seva tradició autoritària i, governi qui governi, ha decidit que no dubtarà a allargar el que calgui, o a tornar a aplicar quan convingui, l’estat d’alarma.

 

El Rei va despullat. La corrupció de la monarquia espanyola era ben coneguda, per bé que ocultada pels mitjans de comunicació propers al poder i pretesament tolerada i ignorada pels poders de l’Estat. Però el salt a la premsa europea de les notícies sobre les investigacions per les presumptes comissions per la construcció del TGV entre Medina i La Meca, al voltant de l’aparició de 100 milions de dòlars en un compte d’una fundació panamenya controlada pel rei emèrit, va fer actuar ràpidament la monarquia espanyola. Insospitadament, tot just començada la irrupció de la pandèmia a Espanya, el rei Felip VI va anunciar que renunciava a l’herència econòmica del seu pare, el rei emèrit Joan Carles I. Sòlids juristes ja han advertit que la renúncia formal a aquesta herència no pot ser parcial. Tot fent efectiva aquesta renúncia l’actual rei també hauria de renunciar a l’herència monàrquica i per tant a ser cap de l’Estat. La monarquia espanyola fa aigües. Els grans partits espanyols, el PP i el PSOE, s’han posat d’acord al Congrés de Madrid per evitar una comissió d’investigació sobre la presumpta corrupció del rei emèrit. Una crisi més d’aquest Estat espanyol en estat d’alarma, políticament inestable i econòmicament a la deriva…

 

La militarització de la pandèmia, el desconfinament provincial. Aquests dies em ve al cap sovint la cançó de Laurie Anderson Language is a Virus dedicada a William S. Burroughs que la inspira. Una de les coses més terribles d’aquests dies és haver de sentir parlar Pedro Sánchez de la guerra contra el virus. Com si es pogués matar el virus a canonades. No es tracta només d’una metàfora. En lloc de cedir el protagonisme a metges i científics van aparèixer els militars. Ho vam veure de seguida quan a les rodes de premsa del govern espanyol apareixien també representats de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia. Espanya no té solució. No hem vist cap país d’Europa amb militars a les rodes de premsa informatives del govern sobre la pandèmia. L’aparició de brigades de l’exèrcit al territori espanyol per col·laborar en organitzar hospitals de campanya i desinfectar residències, tot fent tasques pròpies d’empreses civils, va ser un gest excessivament esperpèntic que demostra les dificultats de l’Estat espanyol per separar-se simbòlicament de l’herència autoritària franquista. Afortunadament van desaparèixer els militars de les rodes de premsa però aleshores va aparèixer la gran idea de desconfinar Espanya per províncies. Un retorn al segle XIX en ple segle XXI. Com si no existís l’Estat autonòmic consagrat per la Constitució espanyola. Si aquesta és la proposta d’un govern d’esquerres a Espanya, integrat per PSOE, Podemos i els Comuns, sembla clar que el Federalisme està més mort que enterrat a l’Estat espanyol. Només cal veure com es fa el procés de desconfinament a Alemanya, Gran Bretanya o els EEUU, per veure que el centralisme espanyol és atàvic i jacobí. Quan ens parlen de “nueva normalidad” només podem fer que sospitar. Tot es pot justificar amb una “nova normalitat”. Què és una nova normalitat? Orwell a 1984 ja ens va prevenir contra el New Language, abans que arribessin les Fake News. La perversió del llenguatge perpetrada pels polítics, i els seus assessors i publicistes, és un dels grans problemes de la nostra societat, de la nostra democràcia, i un dels motius del descrèdit de la política.

 

Ens queda Portugal. Sort que ens queda Portugal, i altres països, per veure que les coses es poden fer de manera diferent. Primer de tot, cal veure el nivell dels polítics responsables i comparar, per exemple, els coneixements i l’experiència de la ministra de sanitat portuguesa amb els del ministre espanyol. Actuar amb rapidesa, amb criteris científics, sense acceptar les pressions del capital econòmic, tot posant els mitjans necessaris per tal d’evitar el contagi i l’extensió de la pandèmia, sembla de sentit comú però no ha estat evident en l’actuació dels governs de molts països. Malauradament, en molts aspectes, i no penso només en el cas dels presos polítics catalans, Espanya sembla cada vegada més a la vora de Turquia que de Portugal.

 

Servei públic, sanitat pública. Des del primer moment de la pandèmia les insuficiències de la sanitat pública han estat advertides. L’efecte nefast de les retallades continuades en les inversions en la sanitat pública ha estat letal. La privatització progressiva de la sanitat pública ha minvat també la capacitat de resposta del sistema sanitari públic. La manca de previsió, la manca de material protector i sanitari, en el pic de la pandèmia, amb l’explosió dels contagis i dels ingressos hospitalaris han posat el sistema sanitari al límit. La improvisació dels polítics ha estat massa habitual. La professionalitat, l’esforç, el sacrifici, la solidaritat del col·lectiu sanitari han salvat moltes vides. Però no hi ha dubte de la necessitat d’augmentar el pressupost sanitari i de millorar les condicions econòmiques i laborals del sector. Ara és el moment de fer una aposta decidida per la sanitat pública universal. Catalunya, Espanya, que havien tingut una sanitat pública de qualitat comparable amb els millors països europeus, han de tornar a dedicar els recursos necessaris a la sanitat pública per tal de situar-la per damunt de la mitjana europea.

 

Ciència i biomedicina. L’aposta de Catalunya, Barcelona, per la recerca i la investigació científica i biomèdica ha estat decisiva, malgrat els recursos insuficients.  Les lliçons de la pandèmia ens mostren clarament com ha estat important el suport a la ciència i la biomedicina i s’ha demostrat la seva importància estratègica. Però ha fallat la previsió i la relació i coordinació amb la indústria farmacèutica i els laboratoris. Certament la centralització no ha ajudat gaire. Però la insuficiència de tests ha estat i segueix sent letal per al tractament de l’epidèmia. Catalunya ha de posar en valor la seva gran tradició mèdica i farmacèutica per seguir reforçant l’aposta per la ciència i la biomedicina. No es tracta de privatitzar la sanitat pública, de traspassar el capital públic al capital privat, sinó de sumar esforços per millorar la sanitat pública i potenciar la investigació i la recerca, la col·laboració entre universitats, centres d’investigació i centres hospitalaris, entre el sector públic i el sector privat.

 *

Assagista i crític. És llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1990). Ha estat comissari de l’Any Joan Brossa (2019) i de l’Any Palau i Fabre (2017-2018). Ha estat sotsdirector d’Arts Santa Mònica, centre de la creativitat, a Barcelona, del 2013 al 2015, i responsable de l’àmbit d’Arts d’ASM, de 2009 al 2013. Del 1990 al 2008 va ser coordinador del centre de noves tendències culturals KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals). Ha estat comissari de nombroses exposicions.

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons