Skip to content

Manuel Guerrero Brullet – Lliçons de la pandèmia. Notes sobre la pandèmia III

Eugeni Oneguin, El Preludi. La poesia catalana viu un moment extraordinari, no deixa de sorprendre’m la quantitat de nous poetes d’altíssima qualitat que apareixen aquests darrers anys. L’últim descobriment: Laia Maldonado (Comarruga, 1997). Amb només vint-i-dos anys ha escrit un llibre esplèndid L’arquitecte (Edicions de 1984, 2019), que ha guanyat el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019. Mai com fins ara hi havia hagut a la poesia catalana tantes dones d’escriptura poderosa i emancipada. El llegat de Maria Mercè Marçal és immens.

 

Una altra sorpresa, en part ja coneguda, que m’ha alegrat els dies de confinament: l’extraordinària qualitat de les traduccions de poesia universal que s’estan fent en català. La lectura de la meravellosa traducció que Arnau Barios ha fet de la gran obra d’Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin, en una acurada i bella edició de Club editor, ha estat un plaer incomparable en les nits estranyes d’aquesta primavera confinada. Malauradament no conec el rus, però per mi la versió catalana d’Arnau Barios de l’Eugeni Oneguin, la primera gran novel·la rusa en vers, és magnífica, realitzada en vers amb una llengua dúctil i rica que delata l’existència d’un veritable poeta. Ara tinc damunt de la taula per llegir una altra traducció catalana d’un altre clàssic immortal: El preludi de William Wordsworth (Edicions 1984, 2020). La versió catalana és del poeta, traductor, i ara també novel·lista, Jaume C. Pons Alorda. De la qualitat segura de la traducció d’en Jaume no en dubto. Jaume C. Pons Alorda ja ha demostrat a bastament en la versió catalana de Fulles d’herba de Walt Whitman, que ha merescut diverses reedicions a Edicions 1984, que a més de bon poeta és un formidable traductor de poesia.

 

Contra Amazon. Llibreries obertes. El manifest i després llibre de Jordi Carrión Contra Amazon (Galaxia Gutenberg, 2019) ha tingut un èxit internacional extraordinari. La seva crítica contra les pràctiques monopolístiques i d’explotació laboral empresarials d’Amazon és totalment encertada i necessària. I compartim totalment la seva defensa apassionada de les llibreries i del llibreter que també ha fet al seu llibre ja de referència Llibreries (Navona en català, Anagrama en castellà) traduït a les més importants llengües del món. Ara bé, cal analitzar l’èxit d’Amazon i veure quines lliçons positives se’n poden extreure. La possibilitat de tenir a casa, amb una certa rapidesa, qualsevol llibre que necessitem, o volem llegir, a un preu raonable, és una realitat que no pot ignorar i ha d’aprofitar el llibre en català per expandir i assegurar el seu futur. L’experiència de Llibreries obertes, que ha obtingut el suport d’Òmnium Cultural, és una de les inciatives culturals més interessants que hem vist en aquesta situació d’aturada econòmica total sense precedents. El benefici inesperat que han obtingut moltes llibreries independents durant aquests dies, i assenyaladament durant Sant Jordi, que també ha repercutit en les editorials, ha estat ben segur providencial en un moment tan extremament delicat per a l’economia de la cultura. És un bon moment per analitzar l’èxit de Llibreries obertes, millorar la proposta en tots els aspectes possibles i mirar d’aconseguir, amb el suport imprescindible d’Òmnium Cultural, que aquesta experiència continuï, millori i serveixi per enfortir la xarxa de llibreries independents de tots els Països Catalans i alhora per reforçar el món editorial català. El món digital ha vingut per quedar-se i cal que tot el món de la cultura, també les llibreries i les editorials, ho tingui en compte.

 

La vida lenta. El títol no és de Josep Pla, és de Xavier Pla que va fer l’acurada edició del volum La vida lenta (Destino, 2014), que inclou les Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964). Notes privades que Josep Pla, en principi, no tenia previst de publicar. Aquests dies de confinament em recorden els dies de la infància, al segle passat, quan encara no hi havia ordinadors, ni internet, ni telèfons mòbils. Els dies a casa passaven lentament, no hi havia les presses actuals i el temps tenia un altre valor. El passeig, la conversa, els dinars tenien un altre ritme i una atenció més personal. La vida comunal era més oberta i la relació amb la natura més equilibrada. No estic pas fent una elegia nostàlgica del passat sinó simplement valorant com eren les formes de vida anteriors a la modernitat postindustrial, als temps anteriors a la desaparició de les lluernes, com va escriure Pasolini. Rellegeixo La vida lenta, on retrobem Josep Pla en estat pur. Amb una sintaxi seca i clara. L’estil precís, directe i ben personal que va treballar sempre incansablement. Notes de diari on renega del franquisme, de la seva misèria i indignitat. Tancat al mas de Llofriu i alhora viatjant pel món. Obsessionat per l’escriptura, per la seva obra, per la vellesa, la solitud i la depressió, i alhora inquiet i amatent a tots els detalls de la vida quotidiana, pendent dels amics i la família, de la marxa del país i del món.

 

El concert als terrats. Barcelona, ens en sortirem. El fiasco de la proposta de concert solidari organitzat per l’Ajuntament de Barcelona amb el títol Barcelona, ens en sortirem que havia d’aplegar tot un conjunt de músics emblemàtics i grups coneguts actuant als terrats de Barcelona amb convidats d’altres ciutats, el 9 de maig, ha estat sonat. De tota la història, ben documentada als papers i a les xarxes socials, s’entén, en part, que l’Ajuntament pensi en empreses professionals com Media Pro i El Terrat per assegurar l’èxit de la iniciativa, tot i no fer concurs públic d’adjudicació per la urgència de la proposta. Ara, el que posa en dubte la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona, pretesament democràtica i alhora amb voluntat d’ajudar el teixit cultural de base de la ciutat, és que les empreses s’emportin gran part del pressupost i que els grups d’artistes cobrin ben poc, i, d’altra banda, que prescindeixi per pensar i col·laborar en aquesta proposta de professionals com els de Coincidències, justament, els que han organitzat els darrers anys la proposta de Terrats en Cultura, i han treballat amb rigor per afavorir els grups musicals locals i crear una xarxa d’espais culturals tot dinamitzant terrats i patis de la ciutat.

 

És trist de repertir-ho però la manca de polítiques culturals ambicioses i agosarades dels partits catalans a totes les administracions es reflecteix en la precarietat i l’abandonament general del sector cultural. L’Ajuntament de Barcelona té un bon pressupost de cultura que ha hagut, ben sovint, de complementar els minsos pressupostos de la Generalitat, però està bé que defineixi amb més claredat la seva política cultural. El cas de l’Antic Teatre, un dels espais culturals autogestionats més actius de la ciutat, que corre el risc de desaparèixer per mor de l’especulació immobiliària, ens donarà una mostra clara d’on va la cultura de la ciutat. Si la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona aposta per un model especulatiu neoliberal o per un model col·laboratiu, autogestionat i participatiu de la cultura, i facilita la continuïtat de l’Antic Teatre.

 

Tornar al teatre. Estic d’acord amb Àlex Rigola. Una obra teatral enregistrada i visionada en un vídeo, o una pantalla, no és teatre, no és el mateix que veure un espectacle en viu. No té res a veure. La presència dels espectadors, encara que sigui en un nombre reduït, és el que dóna sentit a l’espectacle. El teatre és un acte de comunicació amb el públic. Hi pot haver un teatre digital, virtual, també, però pensat en el llenguatge audiovisual. I, ben segur, és interessant d’investigar-hi tot coincidint amb la pandèmia. Molts directors de teatre actual treballen en l’hibridació de paraula, teatre i imatges audiovisuals. Però, aleshores, cal fer-ho amb rigor i radicalitat. Penso, per exemple, en la directora brasilera Christiane Jatahy i la seva esplèndida obra O agora que demora que es va poder veure a Temporada Alta 2019. Però si no pot haver públic, més val un bon vídeo, una bona pel·lícula que expressen en imatges en moviment el que el teatre transmet en viu. El vídeo, el cinema, són arts d’imatges en moviment. El teatre és un art en viu. Mai serà el mateix veure un actor, una actriu, Irene Escolar, per exemple, enregistrada en una pantalla que actuant davant nostre. El cos d’un actor, d’una actriu, que respira, alena, davant nostre, i que ens parla de la vida, de l’amor, del dolor i de la mort, amb la paraula, amb el cos. Una presència, una trobada, irrepetible, única. Com la música en viu. El teatre, en cada funció, una experiència única i diferent.

 

L’art del confinament. Més enllà d’iniciatives singulars, en temps present, de gran ressò mediàtic com la del grup musical confinat Stay Homas, o de projectes ambiciosos específics com el del projecte solidari i col·laboratiu Mirades des del confinament de l’artista i teòric Joan Fontcuberta per crear un gran fotomosaic amb el suport d’Òmnium Cultural i el Festival Cruïlla, l’art del confinament el coneixerem els propers mesos, els propers anys. Ben segur, l’experiència radical del confinament ha remogut el sentit profund de la vida i de la creació en un món abocat al col·lapse planetari. Repensar la vida en comú, la solidaritat, la soledat i la condició humana contemporània en un món capitalista hiperconnectat però amb unes desigualtats socials creixents és necessari. Sens dubte, veurem molts llibres, assaigs, obres de totes les disciplines artístiques sobre el confinament i la pandèmia.

 

Les institucions culturals, els museus, les galeries, ens han omplert aquests dies, a les xarxes socials i als webs, de converses online, de continguts audiovisuals més o menys improvisats. No hi ha dubte que la digitalització dels continguts culturals és imparable. I alhora que la universalització d’internet permet una difusió majoritària dels continguts culturals a uns costos raonables. La visibilitat i la democratizació de les institucions culturals i de l’activitat cultural passa també per una bona comunicació digital. Cal una inversió important en una digitalització intel·ligent dels continguts culturals, tot estimulant la participació i la democratització dels continguts. Cal apostar pels continguts audiovisuals i això vol dir també creure que el vídeo i el cinema són indispensables per crear una cultura contemporània renovadora i rellevant, que pugui dialogar amb les altres cultures i que enriqueixi la cultura universal.

 

Adéu a la cursa de xifres de visitants. L’obsessió de polítics, cobradors de taxes i d’impostos, especuladors de la indústria cultural, gestors culturals per la batalla de les xifres de visitants de museus i exposicions, per la xifra d’assistència a cinemes, espectacles i actes culturals s’ha acabat tal com es coneixia. Naturalment, l’accés democràtic i universal a la cultura segueix sent un objectiu basic i essencial. Però a partir d’ara la quantitat deixarà de ser l’objectiu bàsic perquè la majoria d’activitats culturals presencials hauran de fer-se amb una limitació de públic. A partir d’ara caldrà valorar les obres culturals, les activitats culturals, per la seva qualitat, pels seus valors artístics i per les seves virtuts socials, educatives o pedagògiques, al marge del seu caràcter majoritari o massiu. Això no vol dir que el món de la cultura torni a l’elitisme, però els actes massius sembla que de moment hauran d’esperar. Seguirà sent important l’experiència estètica i intel·lectual de cadascú, el gaudi personal i poder compartir-lo amb els altres, però, ben segur, la presència corporal i personal als teatres, als auditoris, als museus i les galeries, agafarà ara, i en el futur, una altra dimensió més potent, més profunda, que la massificació havia fet perdre.

 

El cinema confinat. El cinema ja fa un temps que va fer la reconversió de la imatge analògica a la digital. Tots els cinemes ja estan adaptats a la projecció digital, ara el que és difícil és trobar llocs on es pugui projectar i revelar el cel·luloide. De manera que el cinema està més preparat que altres arts per al confinament. Les plataformes digitals han incrementat exponencialment les visites online i les televisions no han deixat de programar films. Ara bé, els rodatges s’han aturar totalment i els cinemes encara estan tancats… El sector del cinema que porta un llarg temps en precari està totalment aturat, llevat dels professionals que treballen per a les televisions.

 

Parlo amb la directora María Pérez que he conegut a Madrid. Nascuda a Malpartida (Càceres) és autora d’un documental esplèndid dedicat a Wolf Vostel i Fluxus. Està confinada a Madrid i aprofita per escriure. Ha acabat una pel·lícula sobre l’escriptora danesa Karen Blixen, coneguda pel seu pseudònim d’Isak Dinesen, protagonitzada per la cantant pop Christina Rosenvinge. Està amuïnada perquè vol estrenar la pel·lícula en una sala de cinema i encara no sap quan podrà ser. Contacto, també, per diferents motius, Isaki Lacuesta, que ha passat el coronavirus i va estar uns dies ingressat a l’hospital de Girona. Ja està recuperat. Havíem de fer una pel·lícula documental, el 27 d’abril, per commemorar els 50 anys del primer Festival Popular de Poesia Catalana al Price, en un acte organitzat pel Memorial Democràtic i la Institució de les Lletres Catalanes. Però acte i pel·lícula s’han hagut de posposar. L’Isaki està pendent de l’inici del rodatge a França d’una nova pel·lícula el mes d’octubre, però de moment tot està aturat. Parlo també amb Albert Serra, confinat a Banyoles, pendent també del rodatge a l’agost en una illa encara colònia francesa, d’un nou film, una nova producció amb capital francès. La indústria del cinema a Catalunya i Espanya està en una situació molt delicada. Si no fos pel capital francès directors com Isaki Lacuesta o Albert Serra no podrien treballar. Mai com ara hi havia hagut al cinema català directors i directores joves amb tan gran talent i professionals tan ben formats. És urgent de dedicar ajuts i recursos econòmics suficients al cinema català per tal que es puguin tornar a poder produir pel·lícules de la qualitat i l’excel·lència que ens han ofert els darrers anys. En aquest sentit, cal que la televisió pública torni a ser una peça essencial en el suport a la indústria audiovisual i a la creació audiovisual catalana.

 

Malgrat que s’han aturat la majoria dels grans festivals de cinema, l’audaç Carlos R. Ríos, director del Festival D’A de Barcelona ha pactat amb la plataforma Filmin i ha decidit tirar endavant el mes de maig el festival en format online en les mateixes dates. El resultat ha sorprès la mateixa empresa i ha tingut un resultat molt positiu, dels 17.000 espectadors en l’edició del 2019 s’han passat a 215.000 visionats en tot l’estat espanyol en l’edició d’enguany. Les bones dades de l’experiment han salvat el Festival d’A i l’any vinent tindrà un nou al·licient. En col·laboració amb Filmin, el Festival d’A, amb la voluntat de captar nou i més public, es planteja de fer el proper festival, el 2021, en versió presencial i també online.

 

Tots esperem poder tornar al cinema per poder veure les pel·lícules com cal, en grans pantalles i acompanyats d’amics o no. Però el cinema digital a casa, el home cinema, sigui en una gran pantalla, a la televisió, o a l’ordinador, és el present i el futur de l’audiovisual.

 

L’espai públic. Una democràcia avançada es caracteritza per la seva gestió pública eficient, pel funcionament correcte de les institucions, amb la separació dels poders judicials, legislatius i executius, i per vetllar per tal que els ciutadans puguin exercir lliurement les llibertats democràtiques i puguin accedir a uns serveis públics de qualitat. Malauradament, ens els darrers anys, amb la Llei mordassa i amb altres disposicions legislatives regressives, les llibertats públiques a l’Estat espanyol han quedat reduïdes d’una manera alarmant. L’abús de l’exercici de l’estat d’excepció o d’alarma i l’empresonament de presos polítics és una mostra eloqüent dels dèficits de la democràcia espanyola. Una vegada superada la pandèmia sanitària és molt important que l’espai públic pugui tornar a ser ocupat pels ciutadans, encara que sigui amb les restriccions sanitàries convenients, i que el dret a manifestació i a reunió pública pugui tornar a ser exercit d’una manera lliure i sense restriccions. El retorn de l’activitat cultural a l’espai públic és un dels primers reptes que la vida cultural i ciutadana ha d’assolir aquest estiu.

 

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos. Això deia, escrivia, Rafael Sánchez Ferlosio, el 1993. Amb la ressaca olímpica el pessimisme de Sánchez Ferlosio no ens va vacunar prou contra el model de la propaganda consumista de l’autoanomenada millor botiga del món, de Barcelona més que mai. Ara convé deixar de ser cecs i d’obrir bé els ulls al demà, tocar de peus a terra. De tornar a la Barcelona real, la Barcelona del Mobil World Congres, amb tota la seva projecció mundial, i la Barcelona del coronavirus, amb totes les seves desigualtats socials i econòmiques. Cal repensar de nou, des d’un nou paradigma postcoronavirus, la Barcelona futura, la Catalunya futura. Però, cal pensar i actuar des d’ara mateix.

 

Cal canviar de vida. “Has de fer una altra vida”, ho afirmava Rilke, i ens ho recorda Joan Vinyoli a Ara que és tard (1975). L’individualisme, l’egoisme, el consumisme il·limitat, la destrucció de la natura, que ens han portat tots els excessos del capitalisme salvatge en la seva fase actual ens porten inevitablement a la futura extinció no molt llunyana de la condició humana, si no hi ha un canvi radical de la vida humana. Cal actualitzar els valors fundadors republicans, la fraternitat, la llibertat, la igualtat, la justícia social i aturar la deriva destructiva i autoritària que domina el món. Apostar decididament per l’educació i la cultura, i emprar tots els coneixements tècnics i científics que tenim a l’abast per aturar el canvi climàtic, per canviar de vida, per fer possible una vida digna i plena que podem llegar a les noves generacions.

*

Assagista i crític. És llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1990). Ha estat comissari de l’Any Joan Brossa (2019) i de l’Any Palau i Fabre (2017-2018). Ha estat sotsdirector d’Arts Santa Mònica, centre de la creativitat, a Barcelona, del 2013 al 2015, i responsable de l’àmbit d’Arts d’ASM, de 2009 al 2013. Del 1990 al 2008 va ser coordinador del centre de noves tendències culturals KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals). Ha estat comissari de nombroses exposicions.

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons