Skip to content

Miquel Porta Perales – La Renaixença a la Barcelona del segle XXI

La Renaixença –en síntesi, el romanticisme alemany a la manera catalana que es proposa la recuperació, enaltiment i desenvolupament de la llengua i la cultura catalanes- s´acostuma a localitzar i circumscriure a bona part del segle XIX i al primers anys del segle XX. Per la Renaixença, en la línia del Geist der Volkes del Herder que parla de la llengua como a “tresoreria” de la nació, i de la “frontera interior” de Fichte, Catalunya ha de tenir el seu “esperit” nacional o “ànima” nacional. La seva identitat nacional, si es vol. I com s´ha de tenir, es busca. I es troba.

Això és el que es farà a partir de La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, i del Joaquim Rubió i D´Ors que, amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat, escriu a les pàgines del Diario de Barcelona (1839). Ambdós, i d´altres, assenyalaran els eixos –terra, llengua, cultura, història, geografia, art, llegendes, literatura, poesia, cançons, cant coral, danses, folklore, jocs, associacionisme, cuina- al voltant dels quals agafarà cos i forma el moviment renaixentista.

Hi ha un text de La Miscelànea Folklòrica de 1887 que assenyala els objectius renaixentistes: “l´estudi, depuració i reivindicació del que és nostre” i “contribuir a aclarir la qüestió patriòtica”. Text que, anys a venir, referma Valeri Serra i Boldú (In nomine patris, 1928) en dir que “Catalunya, com tota col·lectivitat de llarga vida, deu a la tradició una sèrie d’ensenyances pràctiques que han servit per modelar la formació del seu caràcter”. Cosa que es fa, conclou, “de generació en generació” per conservar el “patrimoni espiritual de Catalunya”.

En tot plegat –conservar el patrimoni espiritual de Catalunya-, l´escola juga un paper important. Títol d´un treball de Francesc Flos i Calcat, fundador del Col·legi Sant Jordi, una de les primeres escoles catalanes: Les escoles catalanes considerades com a base principal i necessària per la propagació de la causa regional (1886). Un llibre de lectura infantil i juvenil: Terra i Ànima. Lectures sobre coses de Catalunya (1934), també editat com Terra i Ànima. Impressions sobre paisatge, art, fets històrics, costums i tradicions catalanes, d´Anicet Villar de Serchs, publicat –hi ha una reedició del 2014- a la col·lecció Pedagogia Catalana de l’editorial Miquel A. Salvatella.

Avui, gairebé dos-cents anys després que s’encengués la flama romàntica i patriòtica, la Renaixença continua viva entre nosaltres. A Barcelona, per exemple. Si llegeixen l´agenda d´actes de Som Cultura Popular (celebrat del 25 al 28 de gener de 2018 a Sant Andreu-Fabra i Coats) ho constataran: desenes d´activitats que inclouen debats, conferències, actuacions, tallers, exposicions, gastronomia, fira de llibres i productes festers, fira de jocs i joguines o mostra d´entitats. Anem a pams.

Els eixos renaixentistes clàssics, així com el seu contingut, es troben a Som Cultura Popular. Així –entre d´altres-, hi ha presentacions d´activitats i divulgació (El foc del seguici, Mirant al meu voltant: tible i sardanes, El Calendari de l´Ermità, Amunt! Les festes de l´arbre als Països Catalans, Inventari de danses vives, 11è Simposi Mundial de Cant Coral o Apropem el joc de sempre al segle XXI), conferències i debats (El caganer, Associació Obrera de Concerts, Els instruments tradicionals, Mulasses de Catalunya: experiències de recuperació, Els Tres Tombs o L´obra escrita de Josep Anselm Clavé), actuacions (Els balls d´Aureli Capmany, Cercavila bastonera, Cercavila de bestiari, Cercavila de dracs o Mostra de foc), gastronomia (un “espai per assaborir el bo i millor de la cuina tradicional catalana”: Tast de cargols, Esmorzar de forquilla o Arrossada amb glosada de Cor de Carxofa), tallers (Figures de pessebre, màscares, Ball de bastons, Danses tradicionals catalanes o Puntes), Jocs y Joguines (Jocs de pastors amb bastons, Cucanyes, Baldufes o Cavallets). A això, cal afegir una Fira de de productes festers, una Mostra editorial i l´anomenada Tradiràdio TV que reprodueix en format audiovisual les activitats del fòrum.

L´esperit i l´ambient renaixentistes es perceben igualment en el quadern de presentació del programa de les activitats esmentades –orlat amb un seguit d´il·lustracions com ara trabucaires, bastoners, dansaires, timbalers, mulasses, bestiari o puntaires- talment com a la llista d´entitats i institucions que hi participen. Gairebé un centenar: l´Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, Agrupament d´Esbarts Dansaires, Associació per la Difusió del Folklore, Col·lectiu el Bou i la Mula, Confederació Sardanista de Catalunya, Corrandes són Corrandes, Federació Catalana d´Entitats Catifaires, Federació Catalana dels Tombs i d´altres.

Paga la pena destacar que les jornades Som Cultura Popular s´acompanyen d´un Fòrum d´Educació i Cultura Popular amb un triple objectiu: 1) “crear criteris d´actuació que tinguin en compte aspectes d´interculturalitat, interreligiositat i gènere”, 2) oferir “reflexions teòriques” i presentar “bones pràctiques, recerques i projectes dels centres educatius i d´associacions d´àmbit nacional”, i 3) “recreació dels valors de la cultura popular a l´educació en xarxa amb la societat”.

Val a dir que aquest fòrum gira al voltant de quatre eixos –Quina cultura popular?, Cultura popular i societat plural, Cultura popular i comunicació i Cultura popular i àmbit educatiu- que, amb els seus corresponents subeixos, tracten temes com ara la definició de la cultura popular, la relació entre la cultura popular i l´educació i la identitat, el valor de la cultura popular, les diverses expressions de la cultura popular, la inclusió i la diversitat o la cultura popular i el lleure.

A modus de balanç, cal dir que la Renaixença a la Barcelona del segle XXI –un calc del que succeeix al conjunt del territori català-, tot i moure´s encara en les coordenades ideològiques de la Renaixença del segle XIX, podria obrir la porta de la Catalunya real del segle XXI. Anem a pams.

La Renaixença del segle XXI continua instal·lada en el si de les antigues coordenades ideològiques del segle XIX on es percep un entotsolament identitari que recorda i remet a l´“ànima” i la “frontera interior” del romanticisme alemany i on s’incorre en la pràctica selectiva que defineix el “nosaltres” amb uns criteris –implícits o explícits: la llengua o el que ha estat i és tradicionalment català- que converteixen –per acció o omissió- a una part dels “nosaltres” en els “altres”. Un relat o marc mental que, avui com ahir –de Francesc Flos i Calcat i Anicet Villar de Serchs al Fòrum d´Educació i Cultura Popular-, es transmet a través de l´educació.
La Renaixença del segle XXI podria obrir la porta a la Catalunya del segle XXI si assumís algunes de les idees de les ponències que es van debatre al Fòrum d´Educació i Cultura Popular. Parlo, per exemple, de superar els “vells prejudicis que identificaven hàbits i costums diferents com una amenaça per mantenir la pròpia identitat… convé enquadrar les pràctiques culturals diferents en termes de drets civils i enriquiment mutu… adoptar-les i difondre-les” (Dolores Juliano amb la col·laboració d´Isabel Holgado, Identitat i cultura popular). Cosa que hauria de valer no sols per a les noves migracions, sinó també per les velles migracions. Clar i català: la Renaixença del segle XXI hauria d´incorporar, sense anar més lluny –és a dir, sense sortir de casa-, i per posar alguns exemples, el flamenco, las ferias, las procesiones i las romerías dites españoles. Saben per què? Perquè, ja formen part de la cultura popular d´una part prou important de ciutadans de Catalunya.

Dolores Juliano i Isabel Holgado, conclouen: “Tot temps passat va ser millor? Sabem que no i que les societats progressen, encara que sigui lentament i deixant algunes il·lusions pel camí. Malgrat tot, subsisteix certa ideologia romàntica del passat, que idealitza les conductes tradicionals per ser-ho. Ja hem vist que els folkloristes tradicionals buscaven en els vestigis del passat la manifestació de l´ànima nacional… no es tracta de mantenir les tradicions perquè són nostres… poden ser modificades i gairebé amb seguretat necessiten ser adaptades i renovades. Construïm un passat per imaginar un futur”.

I Brigitte Vasallo i Josep Fornés i Garcia reblen el clau: no ha de sorgir “el pànic a la dissolució, a perdre l´ànima si permetem que la cultura popular segueixi el seu camí mil·lenari de transformació, inclusió de noves formes, derivació i mestissatge infinit que la defineix com a cultura i com a popular” (Cultura popular, inclusió i diversitat).

La cultura popular catalana ha d´oblidar la identitat ancestral –d´altra banda, inexistent- i fugir de l´atrinxerament. Sols així, la Renaixença del segle XXI s´allunyarà d’un dels vicis de la Renaixença del XIX: inventar-se la realitat quan aquesta no agrada o no entra en el seu relat o marc mental.

*

Miquel Porta Perales és escriptor

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons