Skip to content

Jorge Sánchez – Per un pacte de ciutat i país entre el sector de la cultura de base i l’administració

“L’any 1985 la Generalitat de Catalunya va impulsar el Pacte Cultural, pel qual els polítics establien que la cultura havia de ser el pont d’entesa entre esquerres i dretes. La cultura era destinada a administrar el discurs de la nova democràcia”. Amb aquesta frase com a pròleg, comença un conegut documental creat l’any 2013 per l’historiador i realitzador audiovisual Jorge Luis Marzo. Macba, la derecha, la izquierda y los ricos és un documental d’obligatori visionat per qualsevol persona que vulgui entendre com han funcionat i com de poc han canviat a dia d’avui les polítiques culturals impulsades des de l’administració a Catalunya. La tesi principal del documental es centra en la pugna al voltant del relat que havia d’acompanyar la inauguració del nou museu d’art contemporàni (MACBA). Mentre la Generalitat veia l’oportunitat de fer un relat de país al voltant de les grans figures de la cultura catalana, l’Ajuntament volia posar la ciutat de Barcelona al mapa de les ciutats globals. On, de manera implícita en el seu títol, no van tenir cap desacord les dues administracions era que havia de ser la burgesia, o altrament dita la societat civil, qui havia de comandar una operació que entre d’altres coses va accelerar la gentrificació induïda del barri del  Raval amb la tria del seu emplaçament en ple centre de Ciutat Vella.

La cultura de base pateix una crisi congènita des de fa dècades per una manca d’inversions i d’aposta estratègica com a projecte de ciutat i de país.  Una realitat que va arribar a la crisi del 2008 esgotada i tan afeblida que la davallada va ser monumental. Una caiguda en picat que va precaritzar encara més aquest subsector ja per si mateix molt vulnerable. Ara amb la pandèmia del coronavirus, una altra crisi pot esdevenir mortal per a gran part del teixit cultural. La desaparició de multitud de projectes, iniciatives i entitats que treballen des de la cultura de base és l’horitzó que albira tota una col·lectivitat àmplia i molt diversa. Tot un seguit de pràctiques que entenen la cultura com un dret fonamental, pilar bàsic per a sostenir la vida, un dret al gaudi del fet cultural, però també d’accés en condicions d’igualtat i no discriminatòries per a tota la ciutadania. Lluny de l’esdeveniment efímer o del seu ús instrumental per apuntalar una idea predeterminada de país o al servei d’una ciutat com Barcelona amb una economia de monocultiu turístic. Una cultura que es defineix com a antagònica a allò que l’administració local anomena “indústria cultural”.

Sense tenir les dades exactes (és summament complicat trobar-les al web de l’Ajuntament si és que aquestes hi són) es diu que entre un 30% i un 40% del pressupost de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona es destina a equipaments culturals de ciutat. Això a la pràctica significa que entre un terç i la meitat dels diners dedicats a cultura són gestionats, la majoria de vegades, des de dispositius públics/privats en forma de fundacions i consorcis. La seva governança està en mans d’un patronat farcit de noms il·lustres de la ciutat que gestionen les “joies de la corona”, aquells grans auditoris, teatres i palaus on la majoria de la població no té accés mai.

El desànim i el desconcert s’han plasmat aquests dos mesos en un munt d’articles sobre la precarietat de les treballadores de la cultura. Gairebé una desena de manifestos amb reivindicacions, algunes d’històriques, circulen per les xarxes i es discuteixen en multitud de videoconferències. Moltes vegades demandes promeses i tancades massa temps en un calaix. Algunes de molt concretes com la llei de mecenatge, l’estatut de l’artista o la reducció de l’IVA cultural. Altres de més estructurals, com una renda bàsica universal o una protecció dels espais culturals per aturar la bombolla del lloguer, que de la mateixa manera que afecta al petit comerç o a l’habitatge, està fent veritables estralls, fent desaparèixer, setmana sí setmana també,  teatres i espais de creació. Tot un ecosistema format per petites llibreries, ateneus populars, cooperatives culturals, artistes independents, projectes de cultura comunitària i col·lectius de tècnics del sector que, malgrat totes les dificultats, han continuat practicant cultura de base. Un sector condemnat a la desaparició si no es canvia radicalment el model i les estructures que el sostenen des de l’administració.

D’altra banda l’escenari social postpandèmia es dibuixa des de certes administracions amb un preocupant desig de retorn a la normalitat que vivíem abans del mes de març. Això no és ni possible ni desitjable. A banda de la necessitat de corregir mancances estructurals que afectaran a tots els sectors socials imprescindibles per mantenir la vida -serveis sanitaris, habitatge, serveis socials i de cures- tenim una oportunitat, potser l’última, de revertir una inèrcia per evitar un retorn a una normalitat prepandèmia que era part important del problema. El nou escenari no pot ser el resultat d’un model imposat des de les elits polítiques i econòmiques.

Necessitem un gran pacte de ciutat i país entre el sector de la cultura de base i l’administració. Reordenant les prioritats, apostant de manera ferma per pràctiques culturals des de la base, aquelles que formen una ciutadania lliure amb esperit crític, configuren un sentit comú i ens encaminen cap a un desenvolupament més sostenible, emancipador i curós amb el medi ambient. Des de la cultura de base ja s’està treballant en un mapeig ampli que faci un recull de totes les demandes i sintetitzi una proposta de cara a obrir una mesa de negociació amb les administracions. Una autodiagnosi que haurà de ser compartida amb l’administració i que es concreti en un nou pacte per la cultura de base. Amb una nova llei que blindi unes pràctiques que visibilitzin i impulsin un nou panorama cultural de país. I que tingui una partida pressupostaria vinculada al seu desenvolupament. Només així podrem fer una desescalada de la pandèmia en termes de veritable desconfinament i transformació de les polítiques culturals.

 

Text: Jorge Sànchez

Fotos: Xavier Basiana

Equip de gestió de la Nau Bostik

 

 

 

 

 

 

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESGovernança o la crisi del sector públicPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons