Skip to content

Gisela Juanet – L’expressió artística com a experiència vital

El vent no bufa a favor de les arts escèniques en directe tal com les coneixem, ni del seu reconeixement social que tanta falta fa i que malgrat que fa temps que intuïm que és necessària, no hem estat capaces d’aconseguir-la, per una majoria, en moments favorables.

Fa dies que llegeixo i escolto que cal tornar com més aviat millor a la normalitat (quan molts pensem que justament el problema era la normalitat). I la primera acció cultural que anuncia l’Ajuntament de Barcelona en format concert en directe adreçada a la ciutadania durant el confinament desencadena una gran polèmica quan sorgeix una xifra econòmica de despesa.

Deixant de banda si la proposta i la xifra són adequades o no, el que més em preocupa és la poca empatia que el sector desperta en les persones (quan segurament totes o bona part llegeixen, escolten música, miren sèries, es passegen de manera virtual aquests dies per algun museu del món o gaudeixen en línia d’alguna proposta d’arts escèniques gravada, la gran majoria amb pocs mitjans, tal com marca la tendència general del nostre dia a dia) i el poc coneixement de la feina que comporta qualsevol expressió artística. Per dir-ho més planer, tots entenem que els pantalons que comprem a grans marques comercials tenen un cost que inclou el material, el disseny, la persona que l’ha cosit, la persona que ens atén a la botiga, el transportista, l’espai físic on el comprem, la publicitat amb la seva IT Girl del moment…

I sí, hi ha creadors independents que proposen una altra fórmula d’organització amb menys intermediaris, però calen molts canvis socials perquè aquestes alternatives esdevinguin propostes estables i sostenibles en el mercat. I tot i amb això, és imprescindible un mínim d’equip. El sector de les arts escèniques en directe està ara mateix en un atzucac i cal dedicar aquest confinament a un intens (malgrat que a la gran majoria no li ve de gust): “Stop acting and start thinking” (tal com van anomenar les jornades “ÈXIT” d’enguany a la Nau Ivanow, que sigui dit de passada van saber reaccionar i adaptar amb poc temps la proposta, fent-la viable en live streaming, demostrant flexibilitat i trobant noves oportunitats en un moment incert. Ah, i acollint tothom que en volia formar part sense límit d’aforament. Bravo!).

Penso que des del sector de les arts escèniques hem d’aprofitar tota aquesta situació excepcional que estem vivint per obrir la mirada creativa i trobar noves maneres de relacionar-nos:

A) Entre nosaltres, el nostre sector: respectant tots els professionals de la cadena de valor per ser més sostenibles i resilients, i alhora obrint la mirada artística al món.

B) Amb l’entorn i les persones, buscant més complicitats i reconeixement que ens portaran més recursos, necessaris per tal de fugir de la precarietat.

C) Amb les administracions: Defensant la cultura com un bé essencial i l’educació artística en el dossier curricular educatiu obligatori.

Ara més que mai cal mirar-nos als ulls, ser honestos, no fer volar coloms de manera innecessària i convertir-nos en còmplices socials.

RELACIÓ INTERNA: Compartir, mirar, aprendre i respectar

Estem vius, i per tant a partir d’aquí tot és possible.

Aprofitem tota la formació i experiència que tenim, i compartim-la. Busquem aliances, co-creem, sumem i adaptem-nos. Ara més que mai, deixem les pors i l’immobilisme, i caminem plegades des de la generositat. Això sí, d’una manera intel·ligent, no pas impulsiva, fent menys i millor, pensant bé el relat i fugint de la precarietat. Calen mirades originals, singulars i molt intuïtives. És curiós que en un sector creatiu i humà com les arts escèniques, massa sovint treballem alguns d’esquena als altres, i les pròpies necessitats s’imposen de manera individualista vers els interessos col·lectius. Una de les grans coses que han passat aquests dies és que els projectes que s’han adaptat a la realitat (xerrades, fires, jornades pro…) han aconseguit arribar a més persones de les que habitualment hi assisteixen de manera presencial i s’ha generat una obertura al món trencant les barreres físiques. Tot d’una, el món cultural català ha obert les portes sense perjudicis i hi han entrat professionals de tot el món. Pensem-hi! Hem posat una llavor que cal regar i mantenir per esdevenir un col·lectiu valorat, fort i capaç de generar admiració. Liderem a casa nostra una nova manera de fer i ser al món, més sana, intel·ligent, crítica i sostenible. De fet, la crisi sanitària ha servit perquè per primer cop tot el sector cultural vagi a l’una, es proposin 52 mesures al Ministeri de Cultura i, amb molt d’esforç per part de tothom, s’ha aconseguit un decret amb mesures que ajudaran a fer aquest trajecte amb més optimisme. Aquest és el camí: trobar les oportunitats i ser còmplices!

RELACIÓ AMB L’ENTORN: Participació i connexió

Fa temps que parlem de l’espectador actiu. Tímidament en els darrers temps hem inclòs algunes accions de vinculació del públic en els processos creatius. Deixem-nos de miraments i tirem-los a la mar! Col·laborem de manera regular en diferents sectors (sanitari, social, educatiu…) i fem-los partícips de la creació. Treballem el sentiment de pertinença i la implicació per tal que es facin seus els projectes. I des de la generositat recíproca gaudim de l’aprenentatge del procés. No busquem un resultat immediat d’excel·lència artística (ja arribarà!). Investiguem, provem, treballem plegades, escoltem-nos, observem… i trobem aquests nous camins de relació amb la societat. Fa uns dies, el gran Amadeu Carbó, després d’una llarga conversa sobre cultura i vida, em va posar sobre la taula aquesta qüestió: Davant la mort, què creus més necessari: gaudir d’una expressió artística o d’un respirador? Després de donar-hi moltes voltes, tinc la convicció que hem de fer que l’art en directe acompanyi l’ànima durant totes les etapes de la vida, connecti amb el més profund de cada individu i sigui un aliat de cura fins la mort. I això només pot ser possible amb honestedat artística i caminant de bracet amb tots els agents implicats. Vivim un moment de canvis relacionals humans a escala mundial, el sector cultural pot esdevenir una eina imprescindible a aquests reptes socials que se’ns plantegen, i aportar la necessitat de viure amb més respecte i sensibilitat per l’entorn amb hàbits més coherents i sostenibles.

RELACIÓ AMB L’ADMINISTRACIÓ

La Cultura és d’aquelles paraules que en qualsevol discurs polític queda bé. Però a més d’esmentar-la i fer-la servir a gust del consumidor, cal creure’ns també des de la política que és un bé públic essencial i imprescindible en una societat que treballa per la igualtat de condicions.

Tot sovint, el sector cultural venim més de lletres que de ciències. L’emoció vers la raó. I ens calen “raons” en la negociació de pressupostos públics per la cultura, per tal que abandonem la precarietat, es deixi de considerar un bé de segona i es consideri un servei essencial. L’onada del 2% és un inici de camí que esperem que doni fruits, i que la situació excepcional no serveixi, un cop més, per enterrar-la.

Però des de l’Administració es pot liderar el reconeixement de la cultura no sols amb els pressupostos sinó també, i encara més important, amb el posicionament de les arts a la societat a partir de la complicitat del sector educatiu. Cal treballar des de la base en el reconeixement de la cultura i, perquè això passi, cal que des de les primeres etapes educatives, les arts siguin presents a l’escola. No de manera residual ni extraescolar, sinó regularment i en el marc del dossier curricular. En un món cada cop més incert, les habilitats emocionals i socials que ens proporciona la pràctica de les arts és possible que siguin el punt d’inflexió per arribar en uns anys a un món millor, més solidari, on s’afavoreixin la igualtat de condicions, l’espai de cures, l’esperança i les oportunitats.

Promovem l’expressió artística com a experiència vital tot realçant la cultura i tots els professionals que la fan possible. Vivim un moment únic i ens cal aprofitar-lo.

Ens veiem a la vida!

*

Gisela Juanet Cap de projectes de VIU EL TEATRE

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESConstrucció i cansament a la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons