Skip to content

Gisela Chillida — Barcelona, la ciutat de les 300 llengües

A Barcelona hi vivim aproximadament 1,6 milions de persones, el 20% de les quals són residents estrangers procedents d’unes 175 nacionalitats, el que suposa que a la Ciutat Comtal es parlin unes 300 llengües. Tanmateix, tots sabem que només hi ha dues llengües oficials i que aquestes fa temps que es troben en pugna, evidentment, no per qüestions merament lingüístiques sinó fruit d’una instrumentalització política que no sempre reflecteix les dinàmiques dels seus parlants (o no parlants).

No fa gaire, ens arribava la notícia de què l’artista Sean Scully deixava Barcelona i es traslladava a la ciutat francesa d’Aix-en-Provence. Cito alguns titulars: El artista Sean Scully abandona Barcelona harto del catalán y el nacionalismo (El Periódico), Sean Scully argumenta que dejó Barcelona porque estaba harto del catalán (La Vanguardia), El pintor Sean Scully asegura que se fue de Barcelona por culpa de la lengua y el nacionalismo (ABC)… Els articles recullen les declaracions de l’artista al Financial Times: «A Barcelona, anaves a reunions i parlaven sempre en català, com dient ‘et fots’» (En original: “in Barcelona, you’d go to meetings and they’s speak entirely in Catalan — like saying, ‘Fuck you’.”). A hores d’ara no sorprèn. Però és ben trist que algú cregui que la resta parla una llengua només per molestar-lo. Argument que deixa entreveure cert narcisisme i molta ignorància. Actituds com la de Sean Scully mostren la violència simbòlica que patim els parlants de llengües no hegemòniques. Aquesta situació de diglòssia ens ve de lluny, però el món globalitzat no ha fet més que accentuar-la.

La qüestió és que si d’aquí a uns anys Scully decideix tornar a Barcelona, potser ja no haurà de patir la terrible situació de trobar-se en una reunió on la gent parla en català. En els darrers cinc anys s’han perdut diàriament uns 40 parlants de català com a llengua habitual. Així, actualment, a Barcelona, només el 27,5% de la població reconeix el català com a llengua habitual. El moviment globalitzador que ha tingut lloc durant aquestes últimes dècades, ha tendit a l’homogeneïtzació en tots els sentits, i no menys pel que fa a l’ús de les llengües. En aquest nou marc, les llengües majoritàries han estat les més beneficiades per l’expansió d’internet des de primers de segle i la democratització del turisme. The winner takes it all. Les projeccions indiquen que durant el present segle, podrien desaparèixer fins a un 95% de les llengües encara vives.

En aquest context, l’anglès està guanyant la partida. Tots hem acabat xampurrejant l’anglès per a poder participar d’alguna conversa, hem acabat utilitzant l’anglès en contextos on no hi havia cap anglosaxó. En uns altres temps, potser hauria estat el francès. Però les noves dinàmiques, fagocitades pel món online, han afavorit l’ús de l’anglès com a lingua franca En el món de l’art, l’anglès fa també temps que ha desbancat al francés. L’artista visual i teòrica de l’art Hito Steyerl l’anomena molt encertadament Llatí Internacional de Discoteca. Ningú el parla bé, però tothom se’n en surt més o menys.

Per això, a Sean Scully l’inoportuna que dominant dues llengües hegemòniques com ho són l’anglès i el castellà, un grup de persones decideixi utilizar una llengua minoritzada com el català. ¿Perquè (molestar-se) a aprendre una llengua com el català si no la podré utilitzar més enllà de les fronteres catalanes? Doncs perquè el valor d’una llengua no equival al número de parlants.

Potser s’espera dels catalans que fem com Aznar i parlem el català només en la més estricta intimitat de les nostres cases, però que no molestem amb la nostra llengua utilitzant-la en públic. Sovint a Catalunya, parits com Vox o el PP, utilitzen el bilingüisme com a estrategia gentrificadora. En altres paraules: defensen el bilingüisme català-castellà tot sabent que el primer té totes les de perdre, discursos que, en el fons, defensen el dret de viure en una societat monolingüe on la llengua oficial de facto acabi sent el castellà. El català i el castellà no es poden equiparar. El català no forma part d’un Estat-nació (amb totes les estructures de poder que el secunden) sino que comparteix oficialitat. Per contra, el castellà és llengua oficial a 21 països. Però el que demanem no és parlar català, només faltaria, sinó parlar-lo sense que se’ns acusi de maleducats. Totes les llengües haurien de comptar amb el mateix estatus, independentment del nombre de parlants, al marge dels estats-nació. Òbviament, podria semblar utòpic, però les eines digitals i la intel·ligència artificial en hi poden acostar.

Està clar que a dia d’avui, per a les persones nouvigudes, aprendre la llengua no demana el mateix esforç si la seva llengua materna és una llengua llatina que si ho és el xinès o l’anglès. És important no oblidar el biaix de classe i d’origen. Doncs hi ha una gran part de migració llatinoamericana a la recerca d’una millora socioeconòmica que arriba al territori català per desenvolupar les feines situades a l’esglaó més baix de l’escalafó social. A aquestes persones, el no parlar la nostra llengua els pot suposar un impediment alhora que l’aprenentatge del català pot esdevenir una càrrega que es suma a moltes altres traves institucionals. I això és una casuística que en cap cas podem obviar.

La diversitat lingüística mundial està en perill a causa d’una globalització de tall neoliberal i economicista que redueix les llengües al seu valor d’ús. Per això és més important que mai tenir cura de les llengües minoritàries i minoritzades i entendre el plurilingüisme com a lloc d’intercanvi i enriquiment mutu i perpetu. A vegades no cal parlar un mateix idioma per entendre’s. Sovint, parlar el mateix idioma no vol dir que ens entenguem.

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLESCosmopolitisme o el retorn al boscPUBLICACIONS

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons