Skip to content

Eduard Escoffet – Generositat

En una de les sessions de Saber, fer, comprendre, l’aula oberta que l’Institut d’Humanitats ha organitzat durant diversos mesos per celebrar els seus 30 anys, parlava amb la Marina Garcés, la directora del cicle, del terme generositat, que ha anat sortint en diverses de les xerrades. Potser és un terme tan vulnerable i fràgil com aquest el que ens pot permetre superar unes dinàmiques que ens distorsionen una realitat contradictòria i alhora estimulant: ens cansem amb debats inacabables entre posicions divergents, però sens dubte el moment reclama canvis profunds en molts àmbits, ens obliga a passar a l’acció, i el punt de partida és propici. Sense la generositat envers l’altre, però, no podrem construir res plegats.

El món de la cultura a Barcelona viu en tensió entre una necessitat de canvi de model, una precarietat que ens acompanya des de sempre, estructural, i la constatació que l’ecosistema és molt més ampli i complex del que era fa vint anys. És, doncs, una situació que exigeix valentia per afrontar transformacions profundes —i no necessàriament brusques— en les polítiques culturals de la ciutat i en què comptem, d’altra banda, amb persones, talent i estructures que ens permeten abordar aquests canvis; la realitat, malgrat tot, ens mostra que estem encallats entre posicions que, tot i no estar tan allunyades, semblen irreconciliables. Perquè en cultura estic convençut que els posicionaments no són tan oposats com en altres qüestions. Ni una idea exclou les altres.

Mentrestant, continuem vivint en una ciutat vibrant, per bé que assolada pel turisme i desorientada davant d’unes polítiques culturals que ens recorden massa al que fa vint anys sí que funcionava: plans estratègics, processos de participació infinits, manca de continuïtat en els projectes i de mobilitat en les persones —el famós tap generacional, amb noms que no varien i que només canvien de cadira— i la idea, al capdavall, que la cultura a la ciutat pot ser d’un sol color.

La divisió política actual, sense grans majories ni messies culturals, ens obliga a un esforç per bastir polítiques tan inclusives com siguem capaços i que sobretot recullin múltiples sensibilitats: aquí no hi sobra ningú. I això no es fa renunciant a marcar una línia pròpia a través de processos participatius més endogàmics del que voldríem, sinó apostant per la coresponsabilitat i dues qüestions que hi van de la mà: la porositat i l’autonomia en els criteris artístics. La capil·laritat, per fer servir un altre terme. La generositat de debò es practica, des del meu punt de vista, prenent decisions i alhora renunciant a espais de poder. De fet, penso que, en una ciutat que ha crescut tant culturalment, l’ICUB ja no ha de fer de director d’orquestra o d’àrbitre, perquè l’escena cultural és massa àmplia i no necessita ordenament, sinó que s’ha de situar en un altre espai i parlar de tu a tu amb la resta del teixit per facilitar, afavorir i estimular. Alhora, el paper del Consell de Cultura és més important que mai i tampoc podem renunciar al bagatge acumulat en els últims trenta anys, sigui del color que sigui.

Als anys vuitanta, la política municipal es va dedicar a enfortir el teixit de base i els barris. Als noranta, la necessitat d’infraestructures de referència va fer virar la política cultural cap a posicions més ambicioses, també més allunyades de la base, tot i que la creació de l’ICUB va permetre establir un diàleg sincer i enriquidor entre teixit independent i administració. Als anys dos mil ens vam perdre, ens vam distanciar dels objectius comuns, i el salvatgisme urbanístic i econòmic va buidar les polítiques culturals d’idees. Ara ens toca cosir, ser capaços de mirar-nos la ciutat des de diferents nivells i sobretot ser generosos per, entre tots i sense perdre les idees i la necessitat de decisions valentes, ajudar que el talent d’aquesta ciutat i el ric ecosistema no s’esllangueixi colgat pel tedi. No perdem aquesta oportunitat, perquè tot i que l’actualitat —i el seu flux infinit— sovint ens robi el present, ara és el moment de fer possibles canvis que portem molts anys reclamant des del sector cultural independent. I res serà possible si no som generosos i obrim els ulls envers el que ens envolta: 1.608.746 habitants i 101,9 km2 plens de realitats que sovint viuen de manera autònoma i que no esperen autorització per existir.

 

*

Eduard Escofet és poeta i agitador cultural.

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLES
Simple Share Buttons