Durant anys vaig mantenir al salvapantalles de l’ordinador un vers de Joan Brossa del llibre ‘La clau a la boca’ del 1996: «Per ser feliç, mortal, camina i oblida». Era un vers terapèutic per a un home que caminava molt per Barcelona enmig de la seva vida ociosa, que contrastava amb la ciutat laboriosa del tòpic. Brossa caminava mentre lligava poemes al seu interior. Era un espectacle veure’l per Sant Gervasi petit, pel Guinardó o rumb a la Filmoteca, on anava cada tarda, amb les cames tan ràpides com les idees. Els que havíem patit les seves putades, canvis d’atenció o d’humor, ens feia gràcia veure aquell home escapar del caos de l’estudi del carrer Balmes, ple de balancins i de papers quan es fumava a tot arreu. L’únic cert era la sentència, «camina i oblida». I en un mal pas, es va matar!
Per a tots aquells caminadors de mena recomanarem avui dos llibres de les millors col·leccions d’assaig del país. Per una banda, Cossetània ens presenta, ‘Caminar, una filosofia’, del professor parisenc Frédéric Gros en traducció de Francesc Roma. Per l’altra, la famosa col·lecció Argumentos d’Anagrama –ja no és marró com ho va ser des de la fundació de l’editorial!– publica ‘Elogio del caminar‘ de l’irlandès Shane O’Mara, en traducció de Francisco Ramos, amb un subtítol revelador: La nueva ciencia que estudia cómo caminamos y por qué es bueno para nosotros. No es tracta de llibres d’autoajuda sinó de filosofia quotidiana, d’estètica de la resistència. Alguns em podran argumentar que és una mica estúpid passejar durant hores per una ciutat tan contaminada com Barcelona, que si els mocs et surten de color fosc, que tenim un núvol de smog permanentment instal·lat sobre els nostres caps… Tenen raó, però el meu objectiu no és únicament posar-me en forma o fer exercici. Tampoc escapar-me de mi mateix. La finalitat és avançar omplint el cervell d’aire pur. L’objectiu podria ser treure’ns l’aire que put de contaminació emocional, o potser senzillament de nosaltres mateixos, tot i que m’ho passo força bé en soledat. Valdria la pena ser un apatxe!
Gros ens diu que el seu llibre intenta entendre la caminada com un acte filosòfic o una experiència espiritual. Utilitza diferents crosses, com ara Nietzsche (Per què soc tan bon caminador?), Rimbaud (L’ànsia de fugir), Rousseau (Els somnis desperts del caminant), Thoreau (La conquesta del salvatge), Nerval (Vagabundejar melancòlic), Kant (La sortida quotidiana) o Hölderlin (Caminar per la retirada dels déus), entre molts altres flâneurs i dandis professionals. Per la seva part, O’Mara, com tots els anglosaxons més centrat en el seu únic melic, parteix de l’esmentat Thoreau sobre els beneficis de les virtuts espirituals de la passejada, però com a bon neurocientífic aporta els guanys que obtindrem des d’una perspectiva neurofisiològica. Com va destacar la periodista Katie Law del The Evening Standar, «el llibre demostra que caminar de manera regular té uns beneficis en el desenvolupament cognitiu i de la memòria, augmenta la nostra capacitat de resoldre problemes, i pot alleugerir, així mateix, la depressió i l’ansietat». Com a caminador expert, no m’atreviria a arribar tan lluny, però sí que coincideixo amb Jonathan Keats del New Scientist quan afirma que l’important és posar en marxa al gandul i que passejar pot salvar la humanitat abans que el nostre estil de vida acabi de assecar-nos el cervell a tots plegats!
En un dels capítols, menys ambiciós, però contundent, Gros afirma que «caminant no es fa res, res que no sigui caminar. Però no tenir altra cosa a fer que marxar permet retrobar el sentiment pur de ser, redescobrir la simple joia d’existir, la que construeix la infantesa.» L’encerta perquè recordo quan caminava de retorn al barri amb els meus amics, melangiosos perquè havíem perdut o punxat la pilota, i no sabíem els càstigs merescuts que ens posaria el professor –Arcadi Tarrida va morir fa pocs dies– en la setmana següent. Ens enfilàvem a la Muntanya Pelada a contemplar els colors del crepuscle abans de baixar corrent desafiant totes les regles de la gravetat. Gros puntualitza que la marxa ens permet retrobar aquesta eternitat infantil. I és ben cert, tot i que els únics supervivents per refer l’experiència: el Toni Anton, el Raül Junyent, el Javi Mariño o l’Alfonso Cabrera passegen sols. Ja no ho fem junts. Condemnats al silenci, passejar esdevé també una purga: «El cínic diu que és més ric que qualsevol gran propietari perquè la terra és el seu gran domini». Gros cita Epictet de Hieràpolis: «Mireu-me, no tinc casa, ni pàtria; no tinc riqueses, ni servidors. Dormo a terra. No tinc ni dona ni fills, ni una casa gran, només la terra i el cel i una vella manta. Però que em falta? No visc sense tristesa, sense pena, no soc finalment lliure?»
O’Mara sintetitza que normalment passem per alt els beneficis que aporta caminar a la nostra salut, al nostre estat d’ànim i a la nostra lucidesa mental. Especifica tot de raons fisiològiques, que evitaré repetir. Critica passar massa hores davant una pantalla. I jo em pregunto que faig aquí exhortant-los a partir mentre els foto la brasa sobre els beneficis de caminar, sense destí i sense meta. Em poso les sabatilles…