M’explica l’artista Ana DMatos que la reflexió sobre el seu treball ‘Mans de bruixa’, que ha estat exposat i té interessants catàlegs de les mostres de A Corunya i Gijón, era sobre el mal que les dones poden provocar. Així, mentre m’ho sintetitza en la nova i espectacular galeria Artur Ramon del carrer Bailèn de Barcelona, per sota de la Gran Via, les seves obres em parlen mentre descriuen detalls de la seva concepció i de la biografia de la pintora gallega. No sempre resulta interessant escoltar els artistes plàstics. Per exemple, hauria preferit no conèixer Joan Miró. Em va decebre en relació a l’artista magmàtic que va ser. I podria posar mil exemples, també dels artistes literaris: furibunds feixistes, misantrops, egoistes…

 

DMatos raona en veu alta un estudi antropològic africà en què recordaven que quan els nens ploraven, se’ls donava menjar; i quan les nenes ho feien, no. La resposta d’una antropòloga a aquesta qüestió era que les nenes s’havien d’acostumar a què quan volien alguna cosa no havien de plorar per aconseguir-la: «Quan llegeixo que Sèneca va dir que la dona que pensa sola maquina maldats, jo, que passo tant de temps en solitari, estaria en aquest punt.» Veig l’expo col·lectiva de l’Artur Ramon –es clou aviat– on DMatos té penjades algunes peces de mans i sobre la vagina i l’úter. Al matí escolto les seves explicacions, i a la tarda acompanyo un grup d’artistes que han vingut a veure-la: Marcel Pey, Maite Blay, Jordi Abelló i Chema Novell. DMatos regira la premissa de les maldats i s’interroga sobre els paranys de les conductes que observen la diferenciació entre homes i dones.

Ana DMatos es mou entre les peces nerviosa i concentrada, sense dir bajanades i fent-se nous interrogatoris sobre el paper de les seves mans a alguns dels quadres, o de la vagina, un dels misteris insondables de la nostra espècie. En el seu currículum es defineix dient que la seva expressió plàstica es desenvolupa en projectes independents i de recerca, interrelaciona llenguatges i disciplines. El seu nivell tècnic conté els procediments artístics que millor s’adaptin a cada projecte, com la pintura, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions multimèdia, el gravat o la performance.

Aquests dies de canvi d’any han mort artistes molt interessants per al país, com Colita, Ventura Pons, el fotògraf i promotor cultural Xefo Guasch i el cantant Morfi Grei, de la Banda Trapera del Río, a qui dedicaré un article. Són demostracions fefaents de la vita brevis, el sospir per on avancem com si la nostra vida fos un flaix de consciència enmig de l’infinit grisenc on tornarem, els llimbs.

Durant la conversa, plena de reflexions tècniques sobre la seva manera de fer –estampats, fibres que ha cosit, collage i altres materials tèxtils o de pintura– i de ser, l’Ana em revela que la seva mare no era gallega sinó de Río Tinto, on hi havia el jaciment més gran a cel  obert d’Europa: «La mare m’explicava que quan provocaven explosions, la pirita feia que el cel es tornés groc», com un infern. La mina dels anglesos anava devorant els pobles fins a convertir la zona en una de les més danyades a causa de la contaminació. Potser per aquestes explosions, que arriben a les seves obres, DMatos té una concepció barroca de la seva existència creativa. No és una barroca convencional sinó que expressa la deformitat i s’hi recrea. La comissària de les exposicions anteriors, ‘Mans de bruixa’, Pilar Parcerisas, ens diu en un dels catàlegs que «El llibre d’artista ‘Úter ossi’ –penjat així mateix a l’Artur Ramon– realitzat en matèria tèxtil, ens mostra el brodat com pintura. Reivindica un òrgan femení per excel·lència, i denuncia la funesta educació sexual en els joves avui, el negoci de farmacopea i cirurgia de canvi de sexe, la inutilitat d’aquesta escola científica del terror que s’ha instal·lat a la nostra societat. El llibre, que conté setze pàgines constitueix una afirmació d’un feminisme reivindicatiu que se sent dona, i que segueix dient estic aquí perquè tinc úter i des d’aquest òrgan em puc expressar com a tal.» No resulta baladí perquè aquest òrgan condiciona comportaments, conductes i també poder i desgràcia.

Penetrar en aquests universos d’Ana DMatos és una aventura colossal perquè l’artista s’ha fet a ella mateixa en la intersecció entre la destrucció i la creativitat, apuntalant les bases teòriques dins les mateixes obres, que pertanyen a una dimensió quasi ontològica, de transformació, poesia en estat pur.