No repetiré que l’estiu no és la meva estació, tot i que tothom té permís per queixar-se de la calor extrema, de la xafogor o dels incendis. Realment, La cosa estival cansa, sobretot quan aquest urbanita no es pot escapar al Pirineu –l’altitud li provoca mals de cap per la tensió arterial– o a algun racó del món on hi hagi una piscina i gent no massa cridanera. Suporto estoicament la xafogor de Barcelona, incrementada per les obres absurdes de Collboni, sovint de carrers que ja estaven en perfectes condicions. No es pot obrir ni la finestra. No sé si és corrupció perquè sembla la dictadura de la incompetència, que anomenava amb perspicàcia Xavier Roig. 

Aquests dies m’ha trucat un amic molt malalt per tornar-me uns toms de Montaigne que li havia deixat, i després havia oblidat. Eren tres toms dels assajos d’una antiga edició d’Aguilar dels anys seixanta. Li vaig dir que no calia que me’ls tornés, però va insistir amb no sé quin argument sobre la seva mare i que li vol deixar les menys andròmines possibles. En realitat disposo de la traducció de Bayod Brau per a Acantilado amb un pròleg magnífic d’Antoine Compagnon, de la versió catalana de Vicent Alonso per a Proa i, fins i tot, d’una selecció, que m’encanta, de Pau Dito Tubau per a Edicions de 1984. O també les pàgines immortals, l’antologia que van publicar de l’estimat André Gide a Tusquets, la de Domingo Ródenas per a Península o un original francès que vaig comprar a una llibreria de vell de Foix fa força anys. Montaigne està molt bé perquè entreté i et parla com un amic sense abusar de l’erudició. Sents que el tens allà davant, o al costat. Alleugereix el dia i et connecta amb altres autors, com, per exemple, Josep Pla, que en va ser un gran lector. Per mi Pla és el nostre indiscutible número u, mai no te l’acabes. El pots complementar amb un excèntric de la categoria d’Eugeni d’Ors.

Al començament d’un assaig sobre Montaigne, escrivia Stefan Zweig, que que hi ha escriptors, pocs, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i en qualsevol època de la seva vida i d’altres que només despleguen el seu significat en un moment determinat. Situava Montaigne en aquesta segona categoria. No sé si hi estic d’acord perquè a mi, com em passa amb Ovidi i Horaci, m’ha funcionat sempre que l’he obert, en qualsevol circumstància. Fins i tot obrint el llibre a l’atzar. El volum que m’ha tornat el meu amic té una introducció d’Emiliano Aguilera on diu que el Renaixement va arribar a França degut a les guerres que francesos i espanyols mantenien a terres d’Itàlia. No sé tampoc si resulta vàlid adscriure un monstre així a un moviment historicista perquè si la influència dels llatins a la seva obra és evident, el que més ens admira és la seva proximitat amb el lector, independentment de les seves idees i, fins i tot, la seva vida. Els Assaigs són plens de saviesa quan parla, per exemple, de la tristesa, «és sempre una qualitat nociva i boja» o de l’ociositat, «l’ànima que no té una finalitat establerta es perd; ser-hi a tot arreu és la millor manera de no ser-hi enlloc.» També ataca amb fúria la memòria, «no crec que hi hagi al món una cosa tan portentosament defectuosa.» Utilitza la memòria per parlar dels mentiders, cosa que podríem equiparar a la majoria dels esquerranistes d’aparador, que ens torturen amb les seves farses. 

Torno a casa amb els volums a la bossa i penso en vostè, lector, tan pròxim i escàs com l’ampolla de whisky de l’armari que ja toco poc. Soledat a quaranta graus. M’irriten les celebracions futbolístiques i els seus patriotes, les notícies idèntiques a les de fa deu anys i els pedants, que l’assagista també detectava, saben totes les teories de les coses, busquin qui les porti a la pràctica.» Montaigne resulta tan reconfortant com la refrigeració del cine.