Després d’ocupar més de deu anys de lectura, amb tota mena de documents sobre la Guerra Civil i la postguerra, per a la construcció de la meva novel·la ‘El tango de Dien Bien Phu’ –es va vendre sense pena ni glòria immersa en els tancaments del coronavirus–, la imatge més nítida que em va quedar de tot plegat va ser l’expressió «Els perses!», que va exclamar l’irrepetible escriptor francès André Malraux des de Montjuïc en veure la polseguera de les tropes de Franco, que entraven a la capital catalana. Malraux es trobava a Barcelona des de juliol del 1938, on rodava als estudis Orphea algunes escenes de ‘Sierra de Teruel‘, basada en la seva novel·la ‘L’espoir‘. Tal com recorda Jaume Fabre, va haver d’interrompre la filmació el 24 de gener a causa de l’arribada imminent de les tropes franquistes, i marxar a França, a Joinville, on hi havia uns estudis cinematogràfics, a acabar la pel·lícula. L’exclamació, recollida per Max Aub en el seu llibre sobre la pel·lícula, en què també va participar, és explicada d’aquesta manera per l’escriptor: «[Malraux] recordaba la representación famosa de la tragedia de Esquilo en la que, según la leyenda, el actor que encarnaba Jerjes cayó atravesado por una flecha enemiga al denunciar la llegada de sus adversarios».

Molts anys han passat des de la infausta arribada d’aquelles tropes a una ciutat que havia viscut els anys més complicats de la seva història: revolucions, contrarevolucions, assassinats massius i un clima de desafecció cap a la República i les diferents organitzacions que la representaven. Hem de recordar que va ser el poeta Josep Palau i Fabre, que va ser mobilitzat i va caure presoner dels facciosos, el que va repetir que el noranta per cent de la població de l’Eixample eren franquistes. Les causes? Segurament pel retorn de l’ordre –ni que fos un cert ordre mínim–, l’estabilitat i el final dels bombardejos. Síndrome d’Estocolm? Segurament també. Com pots identificar-te amb algú que t’ha bombardejat sistemàticament durant tres anys? Amnèsia selectiva. Si observem, però, les xifres de votants a les últimes eleccions que s’han celebrat a la ciutat, el resultat ens indicarà que a l’únic districte on van guanyar els independentistes va ser a la zona alta, on es concentren els barris benestants de Bonanova, Sarrià, Pedralbes, etc. Era el que durant la Transició, l’ultradreta barcelonina considerava la «Zona Nacional». Ara la podríem anomenar la Zona Nacionalista. Què ha canviat en l’imaginari dels barcelonins? Segurament la seva mala memòria, per no dir la seva nul·la memòria. També l’escassa devoció de classe que tenen actualment les classes socials. Algú, fora dels eslògans sindicals, es consideraria de classe obrera? Existeix encara la classe obrera? O simplement és un període intermedi cap a la consecució d’una renda satisfactòria?

Plantejo les preguntes que algú m’agradaria que me les respongués. Sóc un vell observador de Barcelona i he vist com canviàvem de pell els seus dirigents, des dels post-Porcioles que derivarien cap al socialisme fins als progres que es van salvar per la campana i han convertit la ciutat en un laberint d’obres i de barricades on s’estavellen els motoristes. Algú s’atreviria a oferir un retrat aproximat d’on serien actualment els perses? Algú recorda qui eren aquests perses que va sintetitzar Malraux? Algú assumeix que en aquestes línies d’avantguarda de l’exèrcit franquista retornaven milers de soldats a la ciutat que havien abandonat quan les seves famílies van ser perseguides i aniquilades? Les coses han canviat perquè Franco va saber tancar el país i va aprofitar els prejudicis internacionals a la seva dictadura amb l’inici de la Guerra Freda i la nova repartició del món en dos blocs. Ni els més suspectes detractors del Caudillo, com el mateix Churchill, s’hi oposaven: «Que els espanyols es cuinin a la seva mateixa salsa.» O aquesta altra, on va quedar ben retratat: «El General Franco a Espanya va ser el primer a frenar l’expansió del comunisme a Europa. L’únic que va vèncer Stalin al camp de batalla. Totes les democràcies occidentals estem en deute amb Franco.» Quan l’observador actual intenta establir paral·lelismes entre els franquistes i la nova extrema dreta, les comparacions també resulten llunyanes i extravagants. Serien tots aquests dirigents, que no van voler ni fer el servei militar, la línia continuista dels generals de Franco, un poti-poti de fills de l’imperi, molts d’ells nascuts a les colònies d’ultramar i descendents de famílies catalanes? Costa comparar-los, francament. Més amb el discurs inflamat de molts dirigents de Vox, que difícilment connectarien amb les declaracions moderades dels ministres franquistes d’última generació i tecnòcrates diversos. Les deformacions i corrupcions que implica la contraposició envia al barranc qualsevol possibilitat de contrast. Per boicot dels mitjans de comunicació, aquesta important minoria ha desaparegut de diaris i televisions, sense assumir que són segurament els que no llegeixen ni miren les notícies els que els voten. La situació m’ha tornat el vers barroc del poeta Trillo y Figueroa: «Cegar las luces para ver con ellas». Som davant de noves realitats, també a Catalunya, també, que no tenen altra resposta que la censura evident. Mentrestant, el discurs moderat d’alguns dels dirigents de la nova extrema dreta els va acostant al poder, com ha passat a Itàlia. Continuarem mirant cap a una altra banda?