En aquest article analitzarem el llibre Las bibliotecas populares y parroquiales, una obra del Pare Antoni Maria Claret, publicada per primera vegada l’any 1863 per la Impremta i Llibreria d’Eusebio Aguado [1], i que serà d’on referenciaré les cites textuals que inclouré en aquest article.

El llibre descriu, d’una forma molt breu i senzilla, i amb un to molt didàctic, l’organització i el funcionament que han de tenir aquestes biblioteques. Així, en el llibre, es descriuen aspectes com el del personal, la gestió, l’espai físic o la col·lecció, entre d’altres. Fins i tot amb l’evident i clara vocació de pastoral cristiana (seria absurd negar aquest aspecte, doncs forma part nuclear del projecte i és impossible deslligar-lo del projecte de biblioteques) que impregna tot aquesta iniciativa bibliotecària, tots aquests aspectes abans mencionats representen un esquema molt primitiu d’una xarxa de biblioteques de gran valor, amb una clara intensió global que s’emmarca en un projecte molt més ampli de promoure la lectura i l’alfabetització de les classes populars que dirigeix la Librería Religiosa i que, sense dubte, són una gran novetat en ple segle XIX. I és que, malgrat les distàncies, es pot afirmar que la iniciativa del Pare Claret s’avança en mig segle als primers plans de xarxes de biblioteques promogudes en l’àmbit civil des de la Mancomunitat de Catalunya.

 

Capítol I: De la necesidad de las bibliotecas populares y parroquiales

Aquest primer capítol serveix, al Pare Claret, de justificació del seu projecte, el qual veu com una extensió més dels projectes d’alfabetització que ja estava portant a terme: entre d’altres, l’abundant bibliografia que des del 1848 va publicar a la seva Librería Religiosa; o les biblioteques que ja existien a les diferents seus de l’Academia de San Miguel repartides per moltes ciutats de l’estat espanyol, i que servien llibres als seus socis [2]. No obstant això, per al Pare Claret aquestes iniciatives encara no són suficients, i malgrat que pensa que cal enfortir-los, també vol “añadir otro que, según nuestro parecer, será el mas á propósito a nuestro intento, y es poner y organizar las Bibliotecas populares y parroquiales en todos los pueblos y parroquias de España” (p. 6-7), i amb l’objectiu de que “satisfará todas las exigencias de las gentes que piden libros para leer é instruirse” (p. 7).

Ja en aquest primer capítol, Claret introdueix el concepte de libros buenos, concepte que impregna tota la seva obra, i que és un element nuclear per entendre la seva voluntat d’alfabetització d’unes classes populars que ja en el segle XIX es veuen immerses en els principis de la secularització. Per al Pare Claret, com no podia ser d’altra manera, els libros buenos són aquells que estan escrits des d’una òptica i una moral cristianes, i cal tenir sempre present que el fons d’aquestes biblioteques parroquials tindrà aquesta línia de pensament. Fet, d’altra banda gens estrany, tractant-se com es tracta d’una iniciativa impulsada des de l’àmbit religiós. Així, “lo propio hace la lectura [de los libros buenos]; si es sana, conserva, aumenta y perfecciona la inteligencia y moralidad, mientras que si es mala son fatales sus consecuencias por los muchisimos errores y vicios que produce” (p. 8).

 

Capítol II: De la utilidad de la lectura de buenos libros

Com dèiem anteriorment, es tracta d’un concepte, una idea que impregna tota l’obra pastoral de Claret, que veu en els llibres una eina bàsica i fenomenal per difondre el missatge religiós i de moral cristiana que vol estendre. Tant és així que Claret desenvolupa el concepte de libros buenos en tot un capítol sencer. En primer lloc, es posen de manifest els avantatges que té l’aprenentatge a través de llibres, en contraposició a l’aprenentatge per transmissió oral: “un libro bueno lo podemos tener continuamente en nuestras manos, lo podemos revolver siempre que nos dé la gana, lo podemos meditar y rumiar detenidamente, y así producir felicisimos efectos” (p. 10), i és que per a Claret els resultats de la instrucció a través dels llibres te uns efectes que “son más lentos pero mas permanentes” (p. 10). Així, deixant clara la  visió cristiana de la seva missió pastoral a través dels llibres, “los escritos buenos en que reina el espíritu de Jesucristo, son sin duda alguna el medio más útil, el que produce frutos más sazonados, y el que mas se necesita en el dia, que todos saben leer y quieren leer” (p. 10).

En contraposició, és clar, als llibres bons hi ha los libros y escritos malos, que segons Claret són els que “adulan los deseos humanos: cuando se leen, aunque no convenzan al lector, dejan no obstante una perversa impresion que le mueve á abadonar la conciencia, y seguir los desaciertos que en ellos ha leido” (p. 11). És en aquest punt on apareix un altre concepte clau per entendre el context en què neixen aquestes biblioteques parroquials. Durant tot el segle XIX s’accelera la pèrdua dels privilegis que fins llavors tenia l’Església quant a la impressió de llibres. Aquesta pèrdua, juntament amb una autèntica febre impressora, fa que el mercat s’inundi literalment de centenars de milers de llibres emesos des de l’àmbit civil, i que no han hagut de passar ni pel filtre ni per la censura de l’Església. D’aquesta manera, segons Claret “Satanás y sus secuaces hacen todos los esfuerzos posibles para imprimir libros, hojas, periódicos, folletos, etc., con tanta abundancia, y lo hacen correr con tanta aceleración, para que se estiendan por todos los lugares y alcancen á todas las personas.” (p. 11), i justifica així la seva necessitat de pastoral, mitjançant la qual “exhortar por medio de escritos segun la doctrina sana (…) ya que los malos tanto se esfuerzan en escribir y derramar sus escritos, hagamos nosotros otro tanto á fin de que no tenga que quejarse el Señor” (p. 12). En efecte, van fer el mateix: la tasca editora de la Librería Religiosa entre 1848 i 1866 fou immensa i molt productiva, en clara sintonia amb la voluntat evangelitzadora, apologètica i pastoral del seu fundador. Podríem fins i tot dir que fou una tasca gegantina, doncs en tan sols 18 anys d’existència van publicar uns 2.811.100 llibres, 2.509.500 opuscles i 4.249.200 fulls solts i altres impressions (Gil Solés, 2018, p. 112). Això suposa un total de 9.569.800 documents impresos, a una mitja d’uns 500.000 documents per any. Per a finalitzar aquest capítol, el Pare Claret presenta una sèrie d’exemples sobre els beneficis que produeix la lectura dels libros buenos.

 

Capítol III: Del modo de erigir las Bibliotecas populares y parroquiales. –Dónde se han de erijir.– Quién las ha de aprobar.–  Deberes del Bibliotecario

 

Mitjançant un diàleg fictici (present en la resta de capítols del llibre), el Pare Claret dóna resposta a totes aquestes preguntes. Proposa que es creïn biblioteques “en todas las poblaciones, y aun en todas las parroquias de cada población.” (p. 17). Al mateix temps, proposa que sigui un seglar el qui es faci responsable d’aquestes biblioteques [evidentment, encara sense formació específica en biblioteques], i descarta que sigui el mateix mossèn de cada parròquia el qui es faci càrrec de les biblioteques, doncs per a Claret “se hallan ocupados en las cosas de su ministerio; ni tampoco tienen la oportunidad de meterse entre las gentes del pueblo como tiene un seglar.” (p. 18). És sens dubte significativa aquesta primitiva i incipient separació de tasques professionals, malgrat que les característiques necessàries per ocupar el càrrec siguin les d’un “hombre de celo, prudencia y actividad.” (p. 17). Claret també proposa que hi hagi biblioteques populars i parroquials per a les dones però, evidentment (segons la mentalitat de l’època i l’origen de la proposta), aquestes havien d’estar separades de les dels homes. Finalment, Claret proposa que en un primer moment hi hagi només un bibliotecari a càrrec de cada una de les biblioteques, tot i que deixa oberta la porta a que si les biblioteques creixen, hi pugui haver el que ell denomina un “vicebibliotecario” (p. 18), i fins i tot una tercera persona, un “secretari” (p. 19).

Claret ja proposa en aquest capítol una primitiva organització en xarxa centralitzada d’aquestes biblioteques, ja que presenta dues opcions: si a la població on es crearà una biblioteca hi hagués algun “coro ó coros de la Academia de San Miguel” (p. 19) [3], serà aquesta la que aprovarà la creació de totes les biblioteques en totes les parròquies de la ciutat. Per contra, si no hi hagués cap seu de l’Academia, caldrà adreçar-se a la junta general directiva de la mateixa (p. 19). En tots dos casos, caldrà presentar sempre una memòria anual econòmica i d’activitats, que es presentarà a la seu local de l’Academia o a la junta directiva, segons correspongui.

Finalment, es fa referència als deures del bibliotecari, que ha de ser un “hombre prudente, caritativo y de celo muy fervoroso, porque sin celo no hará nada que valga” (p. 20). Claret també presenta més deures, com ara que “ha de tener el índice bien formado de los libros de la Biblioteca de su cargo; ha de cuidar que todos los libros se conserven en buen estado, sin mancharse ni estropearse, y que ninguno se le pierda, antes bien hará de modo que se aumente el número, pidiendo y comprando con el dinero que recoja de donativos y de los suscriptores. Tendrá una libreta en que estarán escritos los nombres de los suscriptores” (p. 20). És a dir, Claret ja apunta la necessitat de disposar d’una bona catalogació dels llibres, i de que es desenvolupi una gestió de col·lecció correcta (conservació i manteniment del fons, desenvolupament i ampliació del fons), i de que es gestionin els usuaris de la biblioteca. Tot és clar, amb els mitjans de l’època. Malgrat tot, aquesta visió que té Claret -i explicada a la seva manera- em sembla radicalment moderna. A continuació Claret també exposa com a fonamental les tasques d’alfabetització i de promoció de la lectura (per descomptat, segons la seva visió evangelitzadora i de pastoral), però esmenta que el bibliotecari “procurará que los suscriptores y los que no lo son lean algun libro de la Biblioteca, á que invitará con santo celo. En los domingos despues de la Misa mayor, ó en el dia y hora que se tenga por mas conveniente, les dirá que está dispuesto para entregar libros para leer, y para recibir los que hayan leído” (p. 20-21). També es fa referència a la necessitat d’elaboració d’una memòria anual, amb indicació del fons total de la biblioteca a principis i a finals de cada any, i el nombre de préstecs realitzats. Per acabar el capítol, Claret esmenta breument les tasques del *vicebibliotecari” i del secretari.

 

Capítol IV: De la facilidad con que se puede empezar una Biblioteca.– Cómo se puede aumentar el número de libros.– Qué se ha practicar para tener los libros en orden.

En aquest quart capítol el Pare Claret desenvolupa més aspectes tècnics. En primer lloc, fa referència a diferents formes d’adquisició de nous fons, i en presenta tres: per donatius de l’Academia de San Miguel; per subscripcions individuals de “un cuarto cada semana ó un real vellon cada dos meses” (p. 23); o per donatius individuals en forma de llibres o directament en diners. En segon lloc, es fa parla de la ubicació dels llibres, i parla de que “siendo muy pocos, muy fácilmente se pueden colocar en cualquier parte” (p. 23), però a continuació explica que “cuando formen un número crecido, se colocarán en estantes y cajones, por el estilo que se halla explicado en el Boletín bibliográfico-católico” (p. 23). En tercer lloc, s’explica la necessitat i la importància de disposar d’un índex dels llibres, i parla de dues maneres diferents de fer-ho: “Cuando los libros son pocos, como ahora en un principio, bastará tenerlos escritos en un índice en forma de catálogo. Pero cuando sean muchos, se formará un índice por abecedario” (p. 23-24) També s’explica que per a saber el nombre de volums de la biblioteca, caldrà anotar als marges del catàleg el nombre de volums i/o d’exemplars de cada obra. En qualsevol cas, ja s’apunta la importància de disposar d’eines de control de la catalogació i de recuperació de la informació.

Capítol V: Del tamaño de los libros.– Precauciones que se deben tomar para conservar los libros.– Encargos que debe dar el bibliotecario á los que presta libros.– Qué debe practicar el bibliotecario para que no se le pierdan los libros.– En dónde se ha de proveer para aumentar el número de libros.

Es parla en aquest capítol, de caire miscel·lani, d’un bon nombre d’aspectes. En primer lloc, d’aspectes físics i de durabilitat dels llibres, com la mida més adient per a les biblioteques parroquials, que ha de ser en “8.º, en 12.º y en 16.º” (p. 25); el tipus d’enquadernació, en cartoné i en enquadernacions de “pasta, tela, pergamino y holandesa” (p. 25); i per acabar també proposa folrar els llibres, i posar “obra cubierta de papel, como una funda de papel ó de tela.” (p. 25). En segon lloc, Claret inclou també els lectors i usuaris de les biblioteques com a part responsable de la cura i manteniment de les col·leccions i els llibres que s’emporten en préstec, i els demana que no “se le pierda, manche ó ensucie” (p. 25), i que no demori en excés el temps de préstec, i que “lo lea lo mas pronto posible, y lo devuelva tan luego como lo haya leido” (p. 25-26). En tercer lloc, es parla de la necessitat d’evitar pèrdues de llibres, i proposa mètodes com indicar al principi de cada llibre el nom de la biblioteca propietària, així com tenir un llibreta “en que estará el registro, y se escribirá en dia, mes y año en que se entregó tal libro a N. N., que vive calle N., num. N.; y cuando lo vuelva se notará ahí mismo el dia y el mes.” (p. 26). Per acabar aquest capítol, es fa referència a diferents proveïdors de libros buenos per a poder ampliar els fons de les biblioteques: la mateixa Librería Religiosa del Pare Claret, la impremta de les Conferencias de San Vicente de Paul, la Compañía de Libreros a Madrid, la impremta d’Eusebio Aguado de Madrid, o la Impremta Subirana de Barcelona. Ja s’apunta també la necessitat que tenen els bibliotecaris de disposar d’eines de selecció de fons (un aspecte que avui en dia ens sembla obvi), i en aquest cas apunta al Boletín bibliográfico católico, i demana que “es de desear que cada bibliotecario tenga un ejemplar (…) pues trae explicaciones bastante detalladas.” (p. 27).

Capítol VI: De los libros por los que se han de empezar á formar las Bibliotecas populares y parroquiales

Finalment, es fa una proposta de col·lecció inicial per aquestes biblioteques populars i parroquials. Això si, es fan dues propostes diferenciades segons si es tracta d’una biblioteca per a homes o per a dones. S’ha d’entendre, i no per obvi vull deixar de dir-ho, que aquesta col·lecció inicial està formada per llibres sobre religió catòlica i moral cristiana. No podia ser d’una altra manera, doncs l’impuls d’aquestes biblioteques neix d’una iniciativa catòlica i religiosa, i és filla d’un temps i d’unes circumstàncies específiques.

Advertencias

El llibre acaba amb unes advertències, entre les quals destaca la quarta, en què recomana que els llibres que es comprin a la Librería Religiosa (p. 32). Es tancaria així el cercle apologètic perfecte per a la pastoral alfabetitzadora que promulgava el Pare Claret: una impremta, la Librería, que va inundar el mercat català i espanyol amb literalment milions de documents, i una xarxa de biblioteques populars i parroquials, al menys sobre el paper i de forma teòrica, estesa per tots i cada un dels pobles (doncs tots, o quasi tots, tindrien una parròquia on instal·lar-hi la biblioteca.

Conclusions

Després de l’anàlisi del llibre, penso que es pot inferir de forma molt clara que estem davant d’una incipient obra de caràcter tècnic en l’àmbit de les biblioteques. Podríem dir fins i tot que es tractaria d’un manual molt primerenc sobre organització i gestió de biblioteques. De fet, “refleja las reflexiones verdaderamente profesionales del Padre Claret en materia de política del libro y del impreso. Con este proyecto se asocian todos los aspectos relacionados con las cuestiones materiales del libro: el precio, el tamaño, el contenido, pero también el destinatario así como la organización del préstamo y del espacio dedicado a la lectura, sin olvidar consideraciones sobre los requisitos impuestos al oficio de bibliotecario” (Hibbs-Lissorgues, 2005, p. 218). De fet, crec que la visió veritablement moderna i trencadora que va tenir el Pare Claret fou la de concebre les seves biblioteques en forma de xarxa, i no sota una visió isolada de les biblioteques, com es venia fent fins ara, i que s’avança en cinquanta anys a la primera xarxa de biblioteques contemporànea civil a Catalunya, les biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya. Així, per a Hibbs-Lissorgues (2005, p. 219) “todas estas observaciones recalcan la importancia de este proyecto de biblioteconomía popular: extender en todo el territorio una red de bibliotecas parroquiales, asequibles para todos y con medios suficientes para que el funcionamiento sea duradero”. Aquest caràcter popular es reforça quan encarrega a seglars la gestió i l’administració de les mateixes, tal i com esmentat en l’anàlisi del capítol III del llibre. Hom podria argumentar, i amb raó, que es tractava d’una iniciativa religiosa, apologètica i pastoral. I és cert, no ho he amagat al llarg de tot l’article. Perquè juntament amb la visió de xarxa, l’altra visió disruptiva que va tenir el Pare Claret fou la d’introduir cert grau de professionalització en el seu projecte de biblioteques, i a banda del contingut evident dels libros buenos que proposava difondre, “se evocan cuestiones vinculadas con el mobiliario, los locales y el formato de los libros, su presentación así como la circulación de las obras, constitución de fondos por categorías de libros, catálogos, condiciones para el préstamo, participación financiera de los socios y lectos” (Hibbs-Lissorgues, 2005, p. 220). I sobretot, Claret considerava totes aquestes consideracions professionals com a indispensables pel bon funcionament de la biblioteca; i en última instància, és clar, per a la seva tasca pastoral i apologètica. Concebre de forma professional les biblioteques tal i com ho va fer Claret en la seva època, i d’una forma radicalment moderna [4], malgrat la clara vocació religiosa que tenien, penso que és un mèrit que caldria atorgar-li, i penso que el fet religiós (propi del context de la seva època i sense el qual no es pot entendre la seva aparició) no ha de treure-li en absolut cap mena d’importància ni de rellevància en la història bibliotecària del nostre país. És més, crec que caldria reivindicar, en aquest aspecte estrictament professional que ens ocupa, la seva figura i la seva tasca. També em pregunto si Eugeni d’Ors tenia constància de la iniciativa de Claret quan va redactar el seu projecte per a les biblioteques de la Mancomunitat. Voldria pensar que si.

 

Notes

[1] Hi una una segona edició, editada l’any 1865 a Barcelona per l’Impremta de l’Hereu de Pau Riera; té 32 pàgines i medeix 12 cm d’alçada.

[2] Segons llegim a la Wikipedia en castellà (Antonio María Claret, 2020), “En noviembre de 1858 fundó, con la estrecha colaboración del catedrático e historiador D. Vicente Lafuente, la Academia de San Miguel, asociación de apostolado seglar para la evangelización de la cultura. Estaba estructurada en “coros”, uno para literatos, otro para artistas (pintores, escultores y músicos) y otro para propagandistas de la fe. Durante diez años llegaron a funcionar solo en Madrid doce coros, y otros muchos en provincias.”. No he estat capaç de trobar més referències a l’Academia, ni del nom d’aquests cors ni de quantes biblioteques es van arribar a crear ni del seu funcionament.

[3] En contraposició a la data que dóna la Wikipedia, Hibbs-Lissorgues (2005, p. 216), parla de que “propuso la creación en el año 1857 de la Academia de San Miguel como una asociación de literatos, articles y propagandistas que estuviese a la altura de las demás academias literaris y científicas”.

[4] El que potser ni sigui tan moderna és la concepció que Claret tenia de la figura del bibliotecari, que esdevé com a “único responsable de la clasificación de las obras, es el que administra el acceso a los fondos” (Hibbs-Lissorgues, 2005, p. 220). El bibliotecari actua com una barrera, que s’interposa entre els llibres i els lectors, els quals encara no tenen lliure elecció de les obres, ni per descomptat, lliure accés als fons. El bibliotecari és l’autoritat i el control omnipresent, el qui decideix què es llegeix. De fet, ben mirat, aquesta concepció de la figura del bibliotecari casa molt bé amb el concepte de libros buenos i la seva cadena.

Poden llegir l’article complet aquí.

*

Daniel Gil Solés és bibliotecari i documentalista de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona.