La irrupció d’internet en les nostres vides va suposar, sense dubte, una quarta revolució, no només industrial o econòmica, sinó també cultural, social… i també professional i informativa. En la pràctica, suposava que tothom podia esdevenir creador de continguts i difondre’ls, teòricament, a tot el món, i a un cost pràcticament insignificant quant no rídicul. Recordo especialment l’etapa dels blogs, a finals de la primera dècada dels 2000, quan a les Terres de l’Ebre vam impulsar l’Ebresfera, i de la qual vam presentar-ne una comunicació l’any 2007 a Londres en el marc d’unes jornades sobre cultura catalana a la xarxa. També en l’àmbit de la biblioteconomia i la documentació, els blogs van tenir un fort impacte, i els companys Daniel Torres-Salinas, Álvaro Cabezas i Emilio Delgado López-Cózar van publicar el seu ja mític article Análisis métrico de los blogs españoles de biblioteconomía y documentación (2006-2007), on qui escriu hi apareixia modestament amb el blog que llavors mantenia, sobre arquitectura bibliotecària. Sembla que llavors va tenir cert impacte. Fou una època molt interessant, on crec fermament que tothom va experimentar i aprendre molt, i on tot era transversal, descentralitzat… i lliure; cadascú tenia el blog on volia, i després la màgia de l’RSS feia la resta. Durant anys i anys s’ha anunciat la mort dels blogs, però el cert és que encara es continuen usant i segueixen essent una de les millors eines d’escriptura professional i de difusió de coneixement. Mentrestant, ja feia més d’una dècada que funcionava, concretament des del mes de novembre de 1993, Iwetel, una llista de distribució per correu electrònic adreçada a professionals del nostre àmbit, amb quasi 6.000 subscriptors. I és que podriem dir que el correu electrònic, molt anterior a l’aparició i la popularització d’internet, sempre ha estat el mitjà per excel·lència de comunicació científica en tots àmbits. La llista té una mala salut de ferro, però continua ben activa, malgrat patir contínuament polèmiques que la desprestigien i n’erosionen la seva credibilitat, i que molts companys la consideren un simple canal de difusió d’activitats i d’ofertes de feina dissortadament sovint força precàries, i no un fòrum de debat i opinió i d’intercanvi d’idees.

Avancem cronològicament. L’aparició també per aquells anys de les encara incipients xarxes socials, recordem que Facebook neix un 4 de febrer de 2004, o que Twitter neix un 21 de març de 2006, va suposar un autèntic tsunami en les comunicacions professionals. Tota la comunitat BiD les va adoptar de forma entusiasta, i van esdevenir de facto el canal preferent per a difondre, comunicar i interactuar entre col·legues. Van esdevenir, i han esdevingut fins pràcticament avui dia la via principal i més habitual de networking professional. Cas a banda seria Linkedin, que va aparèixer molt abans, un 28 de desembre de 2002, i que malgrat ser una xarxa social clarament orientada cap a l’àmbit laboral i professional, penso que mai ha acabat d’estar àmpliament usada pel col·lectiu bibliotecari i documentalista. Però com a mínim des del 2018, amb l’escàndol de Cambridge Analytica a Facebook, i darrerament amb la deriva en què ha entrat Twitter des de la seva compra per part d’Elon Musk, les xarxes socials estan patint una forta manca de credibilitat i de serietat, principalment per manca d’ètica i per la creixent conscienciació social en l’ús i la gestió de dades privades i personals que fan aquestes xarxes. Fins i tot m’atreviria a dir molts de nosaltres ja fa temps que no les considerem el nostre canal de comunicació professional principal; molts hem abandonat les xarxes socials privatives i centralitzades, i estem explorant noves vies, nous horitzons que ens permetin seguir teoritzant i aprofundint en el nostre àmbit científic. Fins i tot, el Moviment #JoTambé, amb casos com el Tomàs Baiget, ha provocat una nova greu crisi d’imatge i de credibilitat a Iwetel, de la qual Baiget n’era fundador i moderador. D’aquesta darrera crisi n’han sorgit dues iniciatives: un encara incipient Grupo Ángela, una llista de correu a Google Groups; i un servidor a Discord anomenat #SaladeExpurgo, malgrat que aquesta última plataforma s’ha vist involucrada en controvèrsies i polèmiques relacionades amb la pornografia, l’assetjament, la política i la religió àmpliament documentades. L’aspecte positiu, fonamental i bàsic d’aquesta última polèmica és que a la fi s’han destapat pràctiques d’assetjament sexual i de gènere que estaven molt enquistades en la professió; s’ha dit prou, ja no es té temor de denunciar, i els professionals, les associacions i col·legis professionals es posicionen clarament en contra d’aquestes pràctiques. Colateralment, però, i centrant-nos en el tema d’aquest article, crec que l’adopció d’aquests nous canals de comunicació, especialment Discord, no ha estat la més encertada, sobretot pels valors que desprèn la plataforma. Cadascú, òbviament, és i serà sempre lliure d’usar les eines que cregui més convenients. Un altre punt positiu a tenir en compte, penso, és que hi ha una certa sensació d’esgotament generalitzat amb certs canals de comunicació professional, i la voluntat de molts companys i moltes companyes de professió de començar a usar nous canals de relació entre col·legues de professió, que defugin i deixin enrera velles maneres de fer que avui dia ja no s’entenen, i encara menys s’accepten.

Però crec que, arribat a aquest punt de l’article, és necessari recordar el que deia el filòsof cadandenc Marshall McLuhan, allò de que el mitjà és el missatge. Penso que, des d’una vessant estrictament professional, el col·lectiu bibliotecari ha de ser extremadament curós amb les noves eines que vulgui començar a usar. No tot s’hi val, i el mitjà que s’acabi triant acabarà impregnant, quan no contaminant, tot missatge que s’emeti des d’aquell. En els temps que estem vivint, els criteris ètics i morals en la tria d’un mitjà professional han de prevaldre fins i tot per sobre de si aquell determinat mitjà té una audiència majoritària o minoritària, o de si té un determinat percentatge d’ús entre els nostres usuaris i les nostres usuàries, o de si es tracta d’una plataforma d’ús fàcil i sense una corba d’aprenentatge massa elevada. Crec, i ja ho vaig escriure fa un temps, que el col·lectiu té una responsabilitat afegida en la tria de les eines que usa, especialment a nivell de professional i de relació entre iguals. No fer-ho seria pervertir l’esperit transversal, lliure i de cooperació de la professió. I de la perversió, de la manca d’ecosistema divers sovint ja se n’encarreguen les nostres institucions, uniformitzant els sistemes amb els que treballem i deixant-ho tot en mans de grans corporacions. La resistència pot ser, i de fet és, escriure aquest article en una plataforma descentralitzada, que tothom es pot instal·lar, i que utilitza protocols oberts per interelacionar-se entre iguals. Aquest sigui potser el nou horitzó en la comunicació professional?