[:ca]*  Del cicle : FESTIVAL O CREACIÓ

No és fàcil posicionar-se sobre la realitat cultural de Barcelona quan no es disposa d’una visió de conjunt prou àmplia. Cadascun dels agents culturals es mou en les seves franges d’especialitat, i és complicat saber què passa pels costats, i menys encara en franges més llunyanes. I malgrat aquest desconeixement de partida que invoco, la meva experiència en aquesta temàtica em diu que, pel que fa al tipus de festivals que conec o que a mi m’interessen, la veritat és que no en sobren sinó que, en tot cas, en falten.

Em refereixo a la mena de festivals que podríem definir de ‘creació’ i que responen a unes inquietuds dels seus emprenedors -molt sovint artistes al costat de gestors- relacionades amb la necessitat de disposar d’uns aparadors on fer visible els treballs de creació, propis i aliens, d’aquí i de fora. Al costat d’aquest tipus de festivals, hi ha els que responen a clares intencions comercials i que es mouen en paràmetres de productes i artistes de renom i prestigi internacional, respectables al cent per cent i com el que més.

Ara bé, posar en el mateix sac aquests dos tipus de festivals em sembla no sols un error sinó també una mostra de mala voluntat, o potser més aviat un símptoma de miopia (o de simple i vulgar desconeixement) en l’anàlisi cultural de la ciutat. He vist moltes vegades responsables polítics en càrrecs d’importància cometre aquest error, persones que arriben a l’administració generalment procedents de l’empresa privada -o sota la influència dels principis que se li associen- i que volen, segons diuen, ‘posar ordre, racionalitzar, modernitzar i regular l’ecosistema cultural de la ciutat’. Cada vegada que veig a un d’aquests espècimens, la veritat és que em poso a tremolar, ja que les conseqüències de les seves decisions solen ser dramàtiques i destructores per necessitat. Potser ara ja no m’hi poso a tremolar, en veure’l com un ‘déjà vu´ d’aquests tan suats, que més aviat em provoquen una certa commiseració i el somriure irònic, obligat a escoltar les seves lliçons de mercadotècnia. Quan era director del Teatre Malic (1984-2002) recordo que a cada canvi polític tant de la Generalitat com de l’Ajuntament, es vivia una situació d’aquestes, en la que cada nou càrrec de cultura ens rebia per explicar-nos la seva corresponent lliçó de màrqueting en la gestió dels teatres, de manera que al final crec que si vam tancar el teatre el 2002 va ser més per no haver d’aguantar aquestes sessions de pedagogia que per qualsevol altra raó.

Toni Rumbau

*

Toni Rumbau va ser fundador i director del Teatre Malic (1984-2002) i fundador del festival d’Òpera de Butxaca (1993) i de l’IF Barcelona – Titelles, Màquines i Fils (2015)

* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER[:es]*  Del ciclo : FESTIVAL O CREACIÓN

No és fàcil posicionar-se sobre la realitat cultural de Barcelona quan no es disposa d’una visió de conjunt prou àmplia. Cadascun dels agents culturals es mou en les seves franges d’especialitat, i és complicat saber què passa pels costats, i menys encara en franges més llunyanes. I malgrat aquest desconeixement de partida que invoco, la meva experiència en aquesta temàtica em diu que, pel que fa al tipus de festivals que conec o que a mi m’interessen, la veritat és que no en sobren sinó que, en tot cas, en falten.

Em refereixo a la mena de festivals que podríem definir de ‘creació’ i que responen a unes inquietuds dels seus emprenedors -molt sovint artistes al costat de gestors- relacionades amb la necessitat de disposar d’uns aparadors on fer visible els treballs de creació, propis i aliens, d’aquí i de fora. Al costat d’aquest tipus de festivals, hi ha els que responen a clares intencions comercials i que es mouen en paràmetres de productes i artistes de renom i prestigi internacional, respectables al cent per cent i com el que més.

Ara bé, posar en el mateix sac aquests dos tipus de festivals em sembla no sols un error sinó també una mostra de mala voluntat, o potser més aviat un símptoma de miopia (o de simple i vulgar desconeixement) en l’anàlisi cultural de la ciutat. He vist moltes vegades responsables polítics en càrrecs d’importància cometre aquest error, persones que arriben a l’administració generalment procedents de l’empresa privada -o sota la influència dels principis que se li associen- i que volen, segons diuen, ‘posar ordre, racionalitzar, modernitzar i regular l’ecosistema cultural de la ciutat’. Cada vegada que veig a un d’aquests espècimens, la veritat és que em poso a tremolar, ja que les conseqüències de les seves decisions solen ser dramàtiques i destructores per necessitat. Potser ara ja no m’hi poso a tremolar, en veure’l com un ‘déjà vu´ d’aquests tan suats, que més aviat em provoquen una certa commiseració i el somriure irònic, obligat a escoltar les seves lliçons de mercadotècnia. Quan era director del Teatre Malic (1984-2002) recordo que a cada canvi polític tant de la Generalitat com de l’Ajuntament, es vivia una situació d’aquestes, en la que cada nou càrrec de cultura ens rebia per explicar-nos la seva corresponent lliçó de màrqueting en la gestió dels teatres, de manera que al final crec que si vam tancar el teatre el 2002 va ser més per no haver d’aguantar aquestes sessions de pedagogia que per qualsevol altra raó.

Toni Rumbau

*

Toni Rumbau va ser fundador i director del Teatre Malic (1984-2002) i fundador del festival d’Òpera de Butxaca (1993) i de l’IF Barcelona – Titelles, Màquines i Fils (2015)

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER[:en]*  From the cycle : FESTIVAL OR CREATION

No és fàcil posicionar-se sobre la realitat cultural de Barcelona quan no es disposa d’una visió de conjunt prou àmplia. Cadascun dels agents culturals es mou en les seves franges d’especialitat, i és complicat saber què passa pels costats, i menys encara en franges més llunyanes. I malgrat aquest desconeixement de partida que invoco, la meva experiència en aquesta temàtica em diu que, pel que fa al tipus de festivals que conec o que a mi m’interessen, la veritat és que no en sobren sinó que, en tot cas, en falten.

Em refereixo a la mena de festivals que podríem definir de ‘creació’ i que responen a unes inquietuds dels seus emprenedors -molt sovint artistes al costat de gestors- relacionades amb la necessitat de disposar d’uns aparadors on fer visible els treballs de creació, propis i aliens, d’aquí i de fora. Al costat d’aquest tipus de festivals, hi ha els que responen a clares intencions comercials i que es mouen en paràmetres de productes i artistes de renom i prestigi internacional, respectables al cent per cent i com el que més.

Ara bé, posar en el mateix sac aquests dos tipus de festivals em sembla no sols un error sinó també una mostra de mala voluntat, o potser més aviat un símptoma de miopia (o de simple i vulgar desconeixement) en l’anàlisi cultural de la ciutat. He vist moltes vegades responsables polítics en càrrecs d’importància cometre aquest error, persones que arriben a l’administració generalment procedents de l’empresa privada -o sota la influència dels principis que se li associen- i que volen, segons diuen, ‘posar ordre, racionalitzar, modernitzar i regular l’ecosistema cultural de la ciutat’. Cada vegada que veig a un d’aquests espècimens, la veritat és que em poso a tremolar, ja que les conseqüències de les seves decisions solen ser dramàtiques i destructores per necessitat. Potser ara ja no m’hi poso a tremolar, en veure’l com un ‘déjà vu´ d’aquests tan suats, que més aviat em provoquen una certa commiseració i el somriure irònic, obligat a escoltar les seves lliçons de mercadotècnia. Quan era director del Teatre Malic (1984-2002) recordo que a cada canvi polític tant de la Generalitat com de l’Ajuntament, es vivia una situació d’aquestes, en la que cada nou càrrec de cultura ens rebia per explicar-nos la seva corresponent lliçó de màrqueting en la gestió dels teatres, de manera que al final crec que si vam tancar el teatre el 2002 va ser més per no haver d’aguantar aquestes sessions de pedagogia que per qualsevol altra raó.

Toni Rumbau

*

Toni Rumbau va ser fundador i director del Teatre Malic (1984-2002) i fundador del festival d’Òpera de Butxaca (1993) i de l’IF Barcelona – Titelles, Màquines i Fils (2015)

* * *

Follow Hänsel* i Gretel*’s daily debate in our TWITTER account[:]