Skip to content

Bartomeu Marí – L’arcaic és futurista. Què és modern o contemporani?

De finals del 2015 a finals del 2018 vaig servir com a director del Museu Nacional d’Art Modern i Contemporani (MMCA) de la República de Corea, a Seül. Allà em vaig submergir en un context cultural molt diferent de l’Europeu. Avui escric aquestes línies en una nova destinació professional, aquest cop a Lima, al Perú. El Museo de Arte de Lima (MALI), que dirigeixo des de juliol de 2019, és l’únic museu al país andí que ofereix un recorregut exhaustiu per tres mil anys d’art i història del Perú sota un mateix sostre. Les col·leccions van des de l’art precolombí, l’època colonial, la republicana (després de la independència l’any 1821) i l’art modern i contemporani. S’hi reuneixen objectes, materials i tècniques molt diverses, com ara l’arqueologia, nombrosos tipus de ceràmiques, teixits –que van constituir una de les principals expressions dels genis creatius de les cultures andines—ornaments d’or i plata, pintura, escultura, argenteria andina, fotografia, arts aplicades i, incorporades recentment, les arts populars, anomenades també tradicions regionals, formen les diferents seccions ordenades de manera cronològica i temàtica.

Un element que lliga l’experiència viscuda a Corea i la que estic començant a viure a Lima és el paper que ocupa la producció manual, les diferents artesanies tradicionals, en la construcció de les identitats estètiques contemporànies. A Europa, identifiquem la modernitat del segle XX amb la industrialització, el context metropolità, la màquina, el progrés material… I ho veiem oposat a l’artesania, el fet a mà i el món rural, la tradició, el que és antic. El modern és sinònim de racionalitat i de transparència; l’arcaic sembla sinònim de superstició i ens sembla obscur, allunyat. La realitat és que en ambdós contextos, el coreà i el peruà, les tradicions i el que és fet a mà són contribucions centrals en la construcció de la modernitat, encara que a ulls europeus, no ens ho sembli. Dit això, les realitats econòmiques, socials i culturals dels dos països, no tenen res més a veure: són profundament distants, fins i tot oposades.

Una de les convencions més arrelades en la historiografia coreana diu que l’art modern és introduït pels japonesos, que colonitzen el país de 1910 a 1945 i hi importen els estils, materials i tècniques occidentals, a més de formar els artistes “moderns” a les seves escoles d’art. Però una tesi agosarada va ser presentada en la última exposició inaugurada l’any 2018 al MMCA. La mostra situava l’emergència de l’art modern en els canvis en els sistemes de representació originats per la introducció de la fotografia, coincidint amb la proclamació de l’Imperi de Corea l’any 1897. Aquesta “nova” concepció de la modernitat no semblaria moderna de cap manera, per bé que transmetia les claus de la tradició, sense tall net i clar sinó fent-la evolucionar. El museu de Corea te un departament que, en anglès es denomina “craft”. Vaig trigar molt a entendre què és “craft’’. La paraula és l’arrel de l’equivalent a “artesania”, el que és fet a mà. Escric aquestes línies uns dies després de que conclogués a Lima l’última edició de la fira Ruraq Maki, que en Quètxua vol dir “fet a mà”. Al MALI no hi ha un departament d’artesania però sí que tenim una secció en les col·leccions que recull les arts populars, produïdes per creadors autodidactes, que no han rebut formació acadèmica. L’art produït per membres de les tribus o ètnies que habiten les regions de l’Amazones també es col·lecciona al museu, com es va poder veure en una mostra que va tenir lloc a Matadero Madrid el febrer de 2019.

Entenc que el que anomenem art contemporani és descendència directa del que anomenem art modern. L’art contemporani és una invenció recent, que prové de jerarquies establertes fa molt de temps i de formes i gramàtiques molt joves. Què hi fa doncs la tradició i l’artesanat autodidacta en l’entorn de l’art modern i contemporani?

L’any 1933, el Congrés internacional d’Arquitectes Moderns (CIAM) s’havia de celebrar a Moscou. Però a última hora, desentesos entre les autoritats soviètiques i els organitzadors varen portar a una solució d’últim minut: el congrés es va celebrar a bord d’un vaixell que, com un creuer de plaer, va passejar els arquitectes per les illes gregues. Els arquitectes moderns europeus “descobreixen’’ les arquitectures tradicionals de la Mediterrània. Els arquitectes catalans, en l’entorn del GATEPAC ja coneixien l’arquitectura tradicional d’Eivissa, que expressa perfectament, diuen ells, la majoria dels postulats innovadors de l’arquitectura moderna. Tant el pavelló espanyol de l’Exposició de París l’any 1937 (on s’exposa per primera vegada el Guernica, de Picasso), com el pavelló espanyol a la Triennale de Milano de 1951 combinen, entre altres coses, art modern i objectes d’artesania populars i imatges d’arquitectura tradicional d’Eivissa. No tinc cap dubte que, avui, aquestes propostes curatorials escandalitzaren a la majoria.

El model o la jerarquia dels valors que separa les belles arts de les arts tradicionals i artesanies produïdes per autors autodidactes ha entrat clarament, avui, en crisi. Poc a poc s’anirà consolidant la necessitat de canvis profunds en la manera com els museus mostren les produccions estètiques rellevants. En un context social, cultural i econòmic clarament globalitzat, el cànon occidental deixarà d’excloure gèneres i objectes que ara són molt lluny dels espais institucionals. L’art que és expressió de poder d’uns individus sobre d’altres, o de submissió i reverència als poders terrenals i celestials, anirà deixant pas a formes i expressions artístiques que parlen de tantes altres coses, molt més rellevants ara.

Allò que signifiqui “modern” necessita d’una urgent re-definició. Es necessari repensar què col·leccionen els museus al món desenvolupat: moltes idees modernes surten de produccions que els nostres “complexos” sistemes culturals ens han acostumat a no veure, a no considerar i no valorar. No oblidem així mateix els orígens de la riquesa que ha “desenvolupat” l’hemisferi nord, bevent sovint estèticament i material de l’hemisferi sud.

*

Bartomeu Marí és filòsof, gestor cultural i director del Museu d’Art de Lima (MALI)

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESCosmopolitisme o el retorn al bosc

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons