* Del cicle : FESTIVAL O CREACIÓ
Barcelona persegueix des del segle passat, i el que va d’aquest, el somni de fer del Grec un festival internacional. Ser un referent de les arts escèniques, com ho és Edimburg o Avinyó, al sud d’Europa, a la Mediterrània. Sense èxit.
En art contemporani, crear una fira de renom continua sent també un malson. Altres manifestacions culturals lluiten per mantenir-se despertes, a algunes els costa despertar o han quedat dormides.
Per què? Què ho fa inviable?
Un sistema teatral ensorrat? Ara per l’impost i la crisi, i abans?
La manca de col·leccionistes? Uns grans equipaments xafats per la burocràcia? Un sistema que prioritza beneficis per davant dels creadors? Els sorprenents criteris dels ajuts? Els polítics que han ostentat el poder? Les particulars relacions d’allò públic amb allò privat? La dèria de controlar, atorgar, intervenir, dirigir la cultura en lloc de detectar, facilitar, oferir?
El públic, segur, és un gran misteri. I més quan està poc educat o és autodidacte.
Tan sols hi ha un parell de grans esdeveniments d’atracció i internacional creats a bon ritme: els festivals Sònar i Primavera Sound. Què té la música, a més de convidar a la festa i donar feina a molts cambrers? Com van treballar fa anys una colla de joves des d’un quartet del CCCB (amb la complicitat, per cert, de la Berta Sureda, entre altres gestors) i treballen, per crear i mantenir la indústria musical d’ara? La música és un negoci amb tendència a l’alça.
També fora de la capital catalana, on altres cites que requereixen moltes més infraestructures són ja imprescindibles, com el festival Temporada Alta de Girona.
El sistema cultural, en canvi, i no pas el creatiu tot i la deixadesa de responsabilitat actual, sí que sembla ben ensorrat. Potser cal aplanar muntanyes, concentrar esforços, augmentar el vergonyós 0,74% que ni dóna per ballar sardanes plegats a la rotllana.
S’imposa un canvi de model, de festival i de manera de fer per deixar de ser una ciutat ensopida, letàrgica.
*
Anna Albertí és periodista.
