De manera cíclica el debat sobre les diferències entre literatura catalana i literatura en català se situa en les portades dels diaris.

La idiosincràsia d’aquesta part del món és el seu bilingüisme radical. No tots ho porten igual de bé. Sobretot, aquells que consideren que les llengües no són solament eines de comunicació i de cultura, sinó d’alguna cosa més.

S’ha escrit molt sobre la qüestió. Mentre la política no es barreja en la conversa, la xerrada pot ser interessant i fins tot amena, encara que en ocasions sembli que no té sentit. Quan passa el contrari, el llenguatge i les idees s’enverinen i comencen les tonteries.

La definició és clara: literatura catalana o en català. La literatura belga és literatura francesa? La literatura flamenca és literatura holandesa? Llavors, la literatura catalana pot estar escrita en castellà?

La qüestió està relacionada amb els homenatges que prepara l’Ajuntament de Barcelona a dos escriptors barcelonins desapareguts: Juan Marsé i Carlos Ruiz Zafón. Dos homenatges que van ser rebutjats pel Parlament de Catalunya al no ser considerats escriptors que haguessin de ser reconeguts per la Generalitat.

Els que assumeixen la cultura com una cosa que resumeix una llengua i no una llengua al servei d’una cultura tenen més dificultats per entendre que els autors catalans que escriuen en castellà reuneixen totes les virtuts o no per la seva qualitat, per rebre aquest tipus d’homenatges.

És molt evident que la literatura de Miguel Delibes res té a veure amb la de Juan Marsé. Una és austera, camperola, introspectiva i brillant. L’altra és viva, urbana, extravertida i brillant. Els uneix la brillantor, però amb colors diferents.

En canvi a la Catalunya de finals de segle XX més nacionalista li va costar, des de l’arribada de la democràcia assumir, o potser el correcte sigui dir acceptar, que el traspuar de la seva literatura s’expressava de forma normalitzada en dues llengües. No era una qüestió política, sinó de societat.

Juan Marsé va declarar en moltes ocasions que se sentia català i barceloní, tot i que la llengua que la seva literatura sentia com a segura era el castellà. Altres escriptors de la mateixa generació, com Francisco González Ledesma, tenien una altra visió de la jugada. Encara que li molestés profundament que posessin en dubte la seva pertinença al col·lectiu d’escriptors catalans, assegurava que el seu control del castellà literari tenia a veure amb la societat que li va tocar viure durant el franquisme on el normal era parlar públicament en l’idioma de Cervantes, que no familiarment.

En canvi, Zafón va ser un escriptor d’altres temps. La seva marxa a Los Angeles al poc temps de convertir “L’ombra del temps” en un llibre d’èxit el va distanciar de tota polèmica. I, com va assegurar en més d’una ocasió, aquestes polèmiques li quedaven llunyanes.

La seva opció va ser sàvia i pràctica. No obstant això, els que hem d’analitzar la nostra realitat cultural com a eix constructiu de la societat on vivim, aquestes qüestions ens queden molt més a prop.

Entristeix enormement que una diputada del Parlament, i a més a més escriptora, estigui convençuda que la Generalitat, per exemple, no hauria de promocionar la música de Rosalía ni el seu “Malamente” fonamentalment perquè la composició està en castellà i amb ritmes “flamenquitos”.

Si els termes fossin comercials, es podria entendre. Rosalía té al darrere una força de comunicació molt forta. Però en el cas de la literatura, els homenatges i “Anys” dedicats a autors en concret esdevenen catapultes excel·lents per consolidar, a més, la indústria editorial catalana que, per cert, bàsicament és en castellà.

La sensibilitat que ha mostrat la Generalitat cap als autors catalans amb obra en castellà en els últims 40 anys ha estat nul·la. Es tracta d’un error polític. Res a veure amb el lector català. La societat i la seva gent han salvat els mobles com a cultura.

*

Álex Sàlmon és periodista, analista a Catalunya Ràdio, Tv3, TVE i Ràdio 4. Professor de periodisme a la UAO i a la UIC.