10 propostes polítiques des del confinament

 

M’agrada molt la idea de “vida cultural”. En algunes llengües remotes,  “vida” i “cultura” designen la mateixa idea. Potser mai ens haguéssim hagut de separar d’aquesta unió originària. Potser molts dels nostres problemes i malestars actuals (anteriors i posteriors al confinament i a la COVID-19) deriven d’aquesta fractura. Proposo parlar de “vida cultural” mentre no sigui possible parlar només de vida, i de res més.

 

Primera part: quatre consideracions prèvies

1. Polítiques culturals? Vida cultural? La “vida cultural” d’una ciutat és un terme molt més ampli que el de “sector cultural, “activitat cultural” o “sistema cultural”. La vida cultural fa referència als universos de pràctiques culturals (legitimades o no com a tals) que les persones, les comunitats, els col·lectius, les entitats (amb forma legal o no) i les institucions (públiques, privades, associatives, etc..) realitzem diàriament. Per resumir-ho, fem servir el terme “agents culturals” per fer referència a tots aquests subjectes (individuals, grupals, institucionals, etc..) que conformem la vida cultural de la ciutat. És un terme que inclou les arts, les ciències i les humanitats, en totes les seves dimensions (ciutadana, amateur, voluntària, professional, independent, etc..).
2. La vida o els sectors? Una vida cultural que no és neutra, sinó que conviu amb els malestars i els conflictes que es localitzen en un context concret, la ciutat de Barcelona per exemple. La vida cultural forma part de la vida de la ciutat, considerada globalment. No és quelcom que es pugui separar (un sector, un apartat, un conjunt de sectors, etc..) de la resta de l’activitat. Per això considerem que les polítiques culturals no són una política sectorial, ni els seus únics agents són els representants dels diferents sectors de la vida cultural i artística de la ciutat. Les polítiques culturals tenen un caràcter global i transversal i, en aquesta línia, els “agents culturals” són un terme molt més ampli que els tradicionals “sectors culturals”. Però –i aquesta és una de les tensions que cal assumir- tampoc es poden fer polítiques culturals sense comptar amb aquests, com a subjectes de ple dret.
3. Quines són les preguntes clau? Situats en el marc de l’acció pública, quin sentit té aquest conjunt de reflexions? Bàsicament, es relaciona amb la legitimitat de l’acció pública: quin sentit té que el govern local intervingui en la vida cultural? Què és allò que el faculta a tenir una posició activa? Per què fer polítiques culturals?
4. El sentit de les polítiques culturals. Les polítiques culturals ja no són només polítiques d’accés o de provisió de bens i serveis. Ni només són polítiques de protecció del patrimoni comú, material o immaterial. Ni tan sols són només polítiques de suport a la creació, als sectors culturals o a les indústries culturals. A totes aquestes funcions tradicionals, que han legitimat fins ara la necessitat de la intervenció pública, cal sumar-hi una nova dimensió: contribuir de forma decisiva al desenvolupament de la vida cultural de la ciutat, des d’una garantia dels drets culturals a tota la ciutadania. Una nova perspectiva que garanteixi a tothom la subjectivitat cultural (participar passivament o activament, com es vulgui…), el lliure desenvolupament de les pràctiques culturals i que parteixi del dret cultural essencial: el dret a participar en la vida cultural. Aquesta ampliació del sentit de les polítiques culturals les vincula molt estretament amb l’equitat, la necessitat de garantir condicions d’igualtat per a tothom, també en termes culturals. Aquesta és la raó última i primera (la raó d’arrel, radical) que justifica que l’Ajuntament de Barcelona –per exemple- faci polítiques culturals, a les quals dedica un 6% del seu pressupost anual; un 13% si hi sumem (operació obligada) el pressupost dedicat a l’educació. No es tracta de polítiques secundàries, sinó de primer ordre.

 

Segona part: deu propostes per després del confinament

1. Cultura i educació = sinònims. Cal concebre polítiques que entenguin la cultura i l’educació com a sinònims, com a part d’un únic sistema, vinculat de manera sensible a l’esfera dels drets fonamentals. Cal, en sintonia amb aquesta convicció, fusionar ambdós sistemes (actualment construïts l’un d’esquena a l’altre) en un únic sistema, que té com a subjectes (no com a objectes) les persones, al llarg de tota la vida (“de zero a noranta nou anys”). Les escoles bressol, les escoles d’educació infantil i primària, secundària obligatòria i post-obligatòria, la formació professional i universitària, formen part del mateix sistema que museus, centres d’art, teatres, sales de música en viu, biblioteques, centres cívics, llibreries, galeries, espais de creació…I han de tendir a ser únic sistema. Un sistema que abasta el “dins i el fora” de tots els equipaments i de tots els horaris, i que necessàriament ha d’incorporar uns perspectiva comunitària. Aquest és l’objectiu de la Mesura de Govern aprovada el 2018 per l’Ajuntament de Barcelona. Ara cal desplegar-la en tots els seus sentits i en tota la seva amplitud.
2. Cultiu dels valors intrínsecs de la cultura: un sistema orientat a fomentar les pràctiques culturals i artístiques, el coneixement, el plaer estètic, el sentit crític, la subjectivitat, la creació, la interpretació, la memòria, la recerca, el moviment, la cartografia, l’experimentació, l’assaig, la prova, l’error, l’arxiu, el disseny, la poesia, l’escriptura, la dialèctica, l’argumentació, la commoció, la sensibilitat,el talent, la genialitat, els oficis, els aprenentatges…. Unes polítiques culturals que es legitimen per si mateixes, per la seva contribució al desenvolupament de tots els valors associats a aquestes pràctiques, i no per valors extrínsecs, com ara el seu impacte en termes econòmics, urbanístics, turístics o cadastrals, per exemple.
3. Educació i cultura han de ser universals. Cal posar l’equitat al centre: l’acció pública només es pot legitimar amb la premissa de la igualtat. Una igualtat que no té res a veure amb l’homogeneïtat, sinó amb la discriminació positiva. Els drets culturals (el dret a l’educació estètica i a la formació artística, per exemple) han de ser desenvolupats desbordant les desigualtats existents als barris i als territoris que conformen la ciutat. Els factors que tenen una especial incidència en les desigualtats han de ser abordats des de l’acció pública, obligada a crear igualtat d’oportunitats en l’accés al capital cultural.
4. La diversitat com a valor nuclear i radical de la cultura. Universalitzar els drets culturals requereix assumir que la preservació de la diversitat cultural és el primer objectiu de tota política cultural. Una diversitat que s’aplica a totes les expressions de la cultura humana: el gènere, la religió, els llenguatges artístics, el coneixement, les ideologies, la política…Sense caure en el parany del relativisme: els topalls a la llibertat cultural són la preservació dels drets humans, els drets fonamentals. No podem tolerar cap pràctica cultural que atempti contra els valors universals derivats del respecte als drets humans.
5. Cal construir una aliança permanent, estable, sostenible i en el llarg termini, entre cultura i educació. Cal generalitzar tota mena de formes d’aliança estable entre cultura i educació: convenis, contractes, programes, contractes-programa, plans, projectes, etc.. Per això, cal potenciar els centres educatius (especialment, els públics) com a agents clau de la vida cultural dels territoris i barris on s’inscriuen. I fer-ho tot garantint la seva real (no fictícia) i plena autonomia de centre, la capacitat de que els equips directius puguin desplegar els projectes de centre amb els equips (de docents, de mediadors, de creadors) més idonis i més capacitats possibles. I en aquesta aliança permanent cal que les polítiques públiques tinguin especial cura de tres agents clau en aquest projecte: creadors, mediadors i docents. Ho desenvolupem en els tres apartats següents.
6. Creadors (artistes, pensadors, investigadors), de forma individual i de forma col·lectiva, són agents de canvi i de transformació. La seva recerca impacta en les nostres formes de viure i de sentir, en la nostra manera d’habitar el món. En aquest sentit, cal donar molt més suport al seu desenvolupament: cal generalitzar beques, residències, estades, intercanvis, laboratoris, centres de recerca (cultural, artística, científica) i espais de prova-error. Sense disposar d’espai i de temps per exercir el dret a equivocar-se no podrem avançar. I els habitants naturals d’aquests espais, els denominem com els denominem, requereixen de les millors condicions per al seu desenvolupament.
7. Mediacions imprescindibles. Només ampliarem el camp de joc conjunt entre cultura i educació quan siguem capaços d’estimular i donar suport a tots els agents que es desenvolupen el els espais de mediació, aquells que saben transitar entre sistemes diversos: només transformarem les relacions entre cultura i educació quan confiem en el valor de funcions que tenen a veure amb saber acompanyar i saber connectar, artísticament i educativament. Els mediadors són aquells agents que se saben moure en els límits, en els espais d’intersecció entre sistemes, en aquells indrets on es dilueixen les fronteres. El dins i el fora de les escoles, de les universitats, dels museus, dels espais de creació. Cada connexió estable (no puntual) que es consolida entre mons fins ara desconnectats (un institut i un museu, un centre cívic i una escola bressol, una sala de música en viu i un casal de barri, per exemple) té a veure amb l’activitat dels agents de mediació, capaços de navegar alhora en sistemes fins ara no connectats. Reconèixer el seu valor i tenir cura del desenvolupament de tot tipus de funcions de mediació és una tasca pendent i inaplaçable de tota política cultural i educativa.
8. Posar en valor la funció docent. Cada dia, milers d’agents educadors (mestres,professors, docents, talleristes, equips directius d’escoles i centres culturals, d’escoles d’adults, monitors, educadores de lleure, doctors, etc..) intervenen de forma significativa i decisiva en la formació de desenes de milers de persones de totes les edats. La seva responsabilitat és enorme i, per contra, el seu reconeixement (salarial i social, per exemple) és massa baix. Cal premiar la funció formadora, la que té per objecte el cultiu, l’excel·lència, la investigació, el talent. Els nostres docents han de ser els més ben formats i els més ben remunerats. Fomentant la meritocràcia i la carrera professional dels docents, del tot compatibles amb la igualtat i amb la funció pública.
9. Cal vetllar per la millor dotació i equipament possible per a tots els espais de cultura i educació. Per poder ser centres educatius, els espais de cultura s’han de posar al dia. I per ser plenament espais de cultura i de producció cultural, els centres educatius han d’estar ben dotats. Sense condicions de qualitat, ni la cultura ni les arts són possibles.
10. Espais de cultura en viu = espècies protegides. Els espais de cultura en viu (sales de música, sales de teatre i arts escèniques, ateneus, centres culturals polivalents) i els espais de suport a la creació (fàbriques de creació, espais independents) són autèntics centres de recerca i d’investigació. Cal considerar-los com a espècies protegides, a rescatar de les pressions (immobiliàries, econòmiques, uniformitzadores, etc..) que amenacen la seva supervivència. Cal una aposta decidida per garantir el seu desenvolupament, abans que sigui massa tard. Tenint cura, també, de la diversitat de tot el sistema d’espais per a la cultura i l’educació: llibreries, galeries, sales de cinema, teatres i auditoris conformen un ecosistema que cal protegir i estimular. Conformen la ciutat com un univers singular de pràctiques culturals úniques i irrepetibles.

 

I partir de la ciutat real –la del metro, la del tramvia, la de rodalies-, tingui el nom que tingui (metropolitana, si voleu) com a espai i com a territori propi de polítiques culturals de primera magnitud. Si disposem d’instruments metropolitans de gestió i de govern per a polítiques ambientals, de mobilitat o de salut (tres polítiques “fortes”), quin sentit té no disposar de visió global i d’instruments metropolitans per a les polítiques culturals?? Serà que encara pensa algú que les polítiques culturals i educatives no són tan prioritàries? Evidentment, la “vida cultural” no entén de divisions administratives. I les polítiques culturals requereixen treballar en territoris reals, no inventats. La vida, i res més…

*

Carles Giner Camprubí, agent cultural públic. Secretari del Consell de la Cultura de Barcelona i co-director del programa “Creadors EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona”.

 

Barcelona, a 25 de maig de 2020