Skip to content

Gisela Chillida – Sobre l’informe CoNCA 2019

2019 queda ja molt lluny. Tan lluny que l’informe anual del CoNCa sembla dibuixar un passat ja enterrat. Tanmateix, mirar enrere i fer recompte ens recorda que les crisis derivades de la COVID19 no són més que l’estocada final. No sorprèn saber que vam arribar al març de 2020 ja ferits i morts de gana. Tots sabem que l’art i la cultura arrosseguen penúries des de fa més d’una dècada, però amb conèixer i identificar els símptomes no n’hi ha prou. Cal trobar la cura. Ara és el moment de ser tan crítics com propositius. Necessitem una agenda clara i definida que sigui respectada i duta a terme sense ajornaments ni excuses. Nous problemes s’afegeixen als que ja teníem. La incertesa que plana sobre tots els camps fa imprevisible el desenvolupament dels pròxims mesos. Actualment, la sensació és d’un present posposat sine die. Què hem fet malament? Què podem fer?

Un dels punts més crítics que subratlla l’informe del CoNCA és una gravíssima crisi  d’infraestructures museístiques que posa de manifest les esquerdes del model actual. Pocs museus, públics o privats, poden celebrar la situació en la que es troben. Ja des de molt abans de la pandèmia, grans institucions com la Fundació Miró, la Fundació Tàpies o el MNAC patien des de feia temps problemes molt greus de finançament. La disminució d’ingressos arrossegada durant els darrers anys obligà a la Fundació Miró a acomiadar set treballadors «per causes econòmiques i organitzatives que en feien inviable el manteniment». A mitjans de 2018 ja havia anunciat que si no rebia suport extraordinari de les administracions que formen part del patronat -Ajuntament, Generalitat i Diputació- el dèficit, a finals d’any, arribaria als 600.000€. Fou únicament l’Ajuntament qui respongué a la petició amb una aportació de 365.000€. Per altra banda, la Fundació Vila Casas anuncià que a partir de gener del 2020 i durant deu anys aportarà 100.000€ anuals. Després d’un any 2018 amb dues incidències greus -una avaria de la climatització i una inundació-  obligaren a la Fundació Tàpies a tancar les portes durant dos mesos i mig. En la presentació de la seva programació de l’any, al gener, anuncià un replantejament  del model de finançament que buscava fer-la menys dependent de les ajudes públiques i que passava per traçar aliances amb empreses i universitats. Les institucions aportaren finalment 1,2 milions i la família Tàpies, 186.000 euros. Finalment, però, aquest pla no es va arribar a presentar i el director de la Fundació, Carles Guerra, va acabar deixant el càrrec a principis del 2020, quan estava a punt de posar fi al seu mandat. L’estretor econòmica i la manca d’espai afecta també, des de fa anys, al principal museu d’art del país, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que a dia d’avui encara resta a l’espera de poder disposar del veí pavelló Victòria Eugènia per fer efectiva la seva ampliació.

Els problemes econòmics van inevitablement de bracet amb unes direccions erràtiques. O, millor dit, la situació deficitària es tradueix directament en la impossibilitat de dirigir els centres.  La Virreina, el MACBA, l’Arts Santa Mònica, La Capella o la Fabra i Coats han patit, o patiran, canvis en la direcció abans que acabi el 2021. No hi ha cap centre que es salvi de les penúries econòmiques i  les vel·leïtats directives. No és la manca de professionalitat del directors sinó l’estretor econòmica la que fa inviable el projecte en tant que obliga a una minimització de les activitats i exposicions dutes a terme.

La situació deficitària té una altra conseqüència directa: la precarització laboral de tot el sector -artistes, comissaris, crítics, educadors…-, que sobreviu com pot amb ingressos irregulars i baixos salaris. Necessitem una cobertura laboral i social adequada, a més d’una figura sindical i una agenda comuna, però semblen no arribar mai. Fa temps que es treballa en l’anomenat estatut de l’artista, però aquest encara no ha vist la llum, i de veure-la, no està clar quines serien les seves implicacions a nivell factual. Les condicions laborals del personal contractat per serveis externs és un altre dels assumptes que cueja des de fa un lustre. El 2016, el conflicte esclatà definitivament amb una vaga a diverses infraestructures culturals, les quals no han deixat de repetir-se de manera intermitent. És un conflicte que posa sobre la taula la qüestió de l’externalització de serveis -tant els de recepció dels visitants o educatius com seguretat o neteja-. Estem acostumats a viure al límit i a que la cultura es sostingui gràcies a les hores no (sempre justament) remunerades. Més precaris que mai, 2019 fou un bon any si el comparem amb el que el segueix. I tot sembla indicar que la tendència seguirà a la baixa. El problema de fons és si aquesta precarització ens fa més dòcils o si pel contrari ens sensibilitza, si aquesta es tradueix en competència aferrissada o aconsegueix traçar llaços de solidaritat, si ens enfronta o ens uneix.  A dia d’avui, no sembla que haguem estat capaços de trobar tàctiques que ens ajudin a fer front a les crisis que arrosseguem des de fa ja una dècada.

És evident l’allunyament de la ciutadania i la cultura, palesa, entre altres coses, en un públic eminentment turista que ha fet descendir les xifres de visitants de manera realment preocupant. A la manca de finançament per part de les administracions públiques, s’hi suma la davallada de la despesa privada en oci, espectacles i cultura. El pes que destinen les famílies catalanes ha passat d’un 7% a un 5,4%. Apostar per la dimensió social de l’art i la cultura i deixar d’entendre-la com un reclam turístic és un factor clau per sortir de la crisi. Si no entenem l’art com a factor fonamental de desenvolupament i de cohesió social, poc tenim a dir i a aportar. L’informe del CoNCA deixa clar que l’art i la cultura no són ni per als que la treballen ni per als qui la consumeixen. Possiblement els amos en siguin uns polítics que la consideren mera propaganda i que únicament es preocupen per mantenir les grans infraestructures i fomentar els grans esdeveniments. Mentre no aconseguim capgirar aquesta tendència ens seguirà anant malament. No podem seguir fent tant amb tant poc. La cultura vol temps però els plans duren encara menys que les legislatures: en cinc anys s’han nomenat cinc consellers de cultura. Un primer pas seria trencar els vincles entre les institucions culturals i les decisions polítiques, seguint el model anglosaxó de l’arts council. Només això possibilitaria un funcionament més autònom i amb resultats a llarg termini.

*

Gisela Chillida és historiadora de l’art i comissària independent.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESPeriodisme cultural i altres pistes

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons