Skip to content

4. La ineptocràcia del sector públic de la cultura

Àustria compta amb els deguts suports, avals i sobretot prestigi, perquè davant d’una situació de pandèmia es pugui garantir que ningú del món de la cultura prengui mal i es contagiï. A cap organisme cultural públic austríac, extensible a molts d’altres països, se li ha passat pel cap d’animar als ciutadans a «consumir» cultura i anar als teatres i auditoris. Sí que, en canvi, s’han posat a disposició dels ciutadans.

 

Molt s’especula, s’escriu i es profetitza sobre com serà o hauria de ser el definit com a «món postpandèmic». A mig camí entre els autoproclamats «profetes», alguns com una autèntica cabra i amb perdó pels animals que formen part d’aquest bestiar cabrum, i aquells que a tothora s’omplen la boca de «realisme», el cert és que, col·lectivament, encara som força incapaços de comprendre la magnitud de la tragèdia provinent d’una pandèmia que, hores d’ara, ja s’ha convertit en una altra cosa.

Com ja vam escriure en el primer article d’aquesta sèrie, la pandèmia forma part d’una crisi sistèmica global per la qual cosa, aquesta ja s’ha transformat en sindèmia. Amb el mot sindèmia constatem, així, la coexistència de dues i/o més malalties alhora. A més de la del COVID-19, cal afegir-hi ara les malalties cròniques habituals que molts ciutadans ja patien abans de la irrupció del virus i, és clar, les malalties que es deriven de l’impacte econòmic, psíquic i social per la pandèmia. Veure, a tall d’exemple, les llargues cues de persones a la recerca de bosses de menjar en ciutats que, fins ara, crèiem que eren del primer món, ens està portant a la constatació d’una relació de causalitat amb la catàstrofe d’una sindèmia que, al meu entendre, és de naturalesa totalment distòpica.

Una sindèmia distòpica ja que hem de sumar-hi altres importants problemàtiques com ho poden ser la crisi ecològica, les desigualtats econòmiques en un ens social que, fins ara, era instal·lat de ple en l’hiperconsumisme. Pel que fa al món de la cultura, sense gaire sorpresa, ara ens cal sumar la d’alguns aprenents de bruixot adscrits al sector públic de la cultura. I, massa em sembla, que la sindèmia els ha delatat del seu baix nivell, paradoxalment, cultural quan asseguren, per activa i per passiva, aquest mantra infantil i cientificista, que no científic, de «la cultura és segura». Sí, la cultura és segura, en efecte. Fins que no es demostra el contrari.

L’excessiva i constant dependència del sector cultural públic del nostre país a l’eslògan publicitari, a la propaganda buida i de veritable «brindis al sol», la seva participació desacomplexada i acrítica per la  conversió de la cultura en una simple  «indústria de l’entreteniment, l’oci i la diversió», on tot ha acabat passant per cultura, i el  desconeixement i/o oblit absolut de com el sistema financer  i la dictadura del mercat han colonitzat per complet les nostres ments en fer-nos veure el món només com un  immens «món-mercat» han estat massa fronts oberts. I aquests han impossibilitat conèixer a fons la seva veritable missió i funció públics ja no ara, en plena sindèmia, sinó des de fa molt temps.

Cal dir-ho quan abans millor. Fa masses anys que les directrius del sector públic en matèria cultural han cregut que incentivar, promoure i difondre la cultura era l’equivalent a incentivar el «consum de cultura». En fer-ho no només estan traint, per desconeixement, la veritable missió de la cultura, sinó que acaben per concebre aquesta com una apartat més de la dictadura de la societat de consum en la que estem i que Byung Chul-Han ha definit com «dictadura del mercat neoliberal». Fascinats i empetitits alhora per les dades (ja siguin d’assistències, de volums o d’impactes econòmics), paradoxalment no tenim cap ordinador per registrar el grau de participació d’aquestes «indústries culturals» en la conversió dels ciutadans en simples consumidors/clients/usuaris irreflexius i acrítics, en la caiguda en picat del «nivell cultural» de la nostra ciutadania i, sobretot, el constant allunyament d’un altre sector, que si no és germà, és cosí-germà, com ho és l’educatiu i que, per aquelles qüestions pseudopedagògiques de les «competències», aquí definim com a ensenyament.

Abduït el sector públic de la cultura per aquestes directrius economicistes i mercantilistes, com en pocs altres llocs del món, al davant de la pandèmia s’ha demostrat  una incapacitat de pensar i de llegir ja no alta literatura o d’entreteniment sinó dels informes científics, mèdics i pandemiològics del que calia i cal fer en aquest moment. I com a mostra, el següent exemple.

Una imatge que quedarà per al record i la memòria del Cap d’Any d’enguany va ser la de poder veure, per televisió, la sala del Musikverein de Viena, totalment buida i sense públic, en el tradicional Neujahrskonzert. I és que per aquelles latituds sembla que això de la cultura s’ho prenen força més seriosament i, per començar, escolten i fan cas de les recomanacions dels pandemiòlegs i no es dediquen a fer aquestes campanyes buides de propaganda com aquesta esmentada de «la cultura és segura».

A Àustria, un país de gairebé 8’9 milions d’habitants s’havien comptabilitzat, fins el moment d’escriure aquestes línies, 6.568 morts per la pandèmia. Si volem fer una comparativa, a Catalunya som una població d’una mica més de 7’5 milions i, en el mateix moment d’escriptura, portem ja 17.443 morts. Quina és la diferència? A part que la ràtio de morts per milió d’habitants és força més baixa, la cultura, a Àustria, compta amb els deguts suports, avals i sobretot prestigi perquè davant d’una situació de pandèmia es pugui garantir que ningú del món de la cultura prengui mal i es contagiï. A cap organisme cultural públic austríac, extensible a molts d’altres països, se li ha passat pel cap d’animar als ciutadans a «consumir» cultura i anar als teatres i auditoris. Sí, en canvi, s’han posat a disposició dels ciutadans, a través dels webs, les programacions celebrades en els seus equipaments culturals i que tenien en els seus arxius digitals. També em consta que s’han incentivat campanyes de lectura, des del primer moment que s’han declarat les llibreries com a establiments de primera necessitat. No pas com sabem, però, aquí.

En el país de la «cultura és segura» i amb un pressupost per a la mateixa amb un tant per cent molt inferior i ridícul respecte al d’Àustria, aquesta «sorpresa» del Cap d’Any a Viena amb la celebració del concert de música clàssica més multitudinari del món, amb una retransmissió a més de 90 països i uns 50 milions de televidents, sense públic bé hauria de portar-nos a reflexionar i revisar coses. Però no. Més aviat ens congratulem i vanagloriem de celebrar actes, concerts i obres teatrals amb una inconsciència més semblant a la dels líders soviètics que, tan sols quatre dies després de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil el 1986, animaven a la població de Kíev- a uns 100 quilòmetres de Txernòbil- a participar a les manifestacions de l’1 de maig que no al que s’està fent a països civilitzats on la cultura és alguna cosa més que un eslògan.  ¿És que, potser, el virus de la COVID-19 contagia menys a Catalunya que Àustria? El sentit comú ens diu una altra cosa. Les xifres d’Àustria per la pandèmia eren i són força més positives que les de Catalunya on portem gairebé onze mil morts més malgrat ser un país que té 1’4 milions menys d’habitants.

Davant d’una situació com aquesta, dins aquest diagnòstic que estem intentant fer de la cultura del futur, resulta evident que caldrà una revisió molt seriosa de la missió i funció públics de la cultura. En aquest sentit, el sotasignant no es pot estar de recomanar la lectura que la gestora cultural Marta Oliveres feia en un article, encarregat pel CoNCA, a propòsit de la cultura després de la COVID i on assenyalava com alguns models culturals públics han evolucionat «com un hàmster corrent en una roda», tot perdent l’Horitzó de Servei Públic en alguns casos. Per a Oliveres, era evident que el primer que calia era reflexionar i analitzar el concepte de servei públic. Molt em temo, però, que aquesta és una tasca que no afecta tan sols al propi sector públic sinó que és missió extensible al conjunt de la ciutadania. Si ho deixem en una qüestió de reflexió només per als que en formen part, massa em temo que assistirem a un nou capítol semblant a aquest de «la cultura és segura» que, sigui dit de passada, quan un l’explica a qualsevol ciutadà austríac et respon amb un senzill «us heu tornat bojos?».  Ens cal, abans de tot, ajudar al sector públic per fer-lo adonar, en primer lloc, de la seva angoixant condició d’estar atrapat dins una roda que, a nivell social, ha portat a una realitat on el propi món de la cultura ha assolit aquella condició còmica i tràgica que, per a Sören Kierkegaard, es va viure amb la desintegració de l’estat grec. Tràgica perquè està desapareixent i còmica perquè continua existint.

Mal ens faci escriure-ho, ara per ara, el món de la cultura viu desemparat per un sector públic molt poc capaç i massa ineptòcrata, per dir-ho amb la terminologia de Jean d’Ormesson. Ens agradi o no, a la societat catalana la pobresa i precarietat que viu el món de la cultura, a excepció del sector públic que segueix cobrant igualment, pot merèixer llàstima, però ja no provoca indignació. A l’igual que ha passat amb la pobresa social, ja no la veiem, com passava fa uns anys, com fruit de la injustícia sinó, com denunciava Eduardo Galeano, la concebem com el just càstig per la ineficiència. De moment no ho podem amagar, ja s’han activat recollides d’aliments per a treballadors del sector cultural. Desconec si les capses i bosses de menjar porten un adhesiu amb el mantra «La cultura és segura».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*Serie Oriol Pérez i Treviño

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons