Skip to content

2. La mercantilització inhumana de la cultura

“En un agradable cafè compartit amb Albert Bou, President de Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí, entitat impulsora d’un festival del que en vaig poder aprendre moltes coses, em deia com el públic, en l’actualitat, prefereix molt més «reconèixer» que no pas «conèixer»”

 

La moda és la mare de la mort

                                                                                                          J.W.Goethe

 

En el nostre món, tan hipercomunicat i saturat d’informació, massa sovint ens deixem arrossegar per un relativisme on tot s’hi val i on aquest tot, a fi de comptes, sembla venir definit només pels criteris de la «lògica» del mercat. Ha estat així com hem fet cas omís de l’advertència d’Antonio Machado (1875-1939): «tot neci confon valor i preu». O si voleu, tot neci confon el valor intrínsec de la cultura amb el seu impacte econòmic. Quan això, a més, passa d’una manera totalment normalitzada i acceptada acríticament, és el moment també d’acceptar les advertències del filòsof germano-coreà Byung Chul-Han (1959). És així com el neoliberalisme financer ha establert una mentalitat dins la nostra societat (la lliure competència, la productivitat, la creació de riquesa) que no només destrueix el concepte de ciutadà tal i com l’havíem entès fins fa molt poc temps, sinó que aquest es transforma en simple esclau. Som esclaus, dient-ho amb les seves paraules, de la «dictadura del mercat», de la dictadura d’allò que ens proposa només comprar i/o vendre. I la cultura tampoc n’ha estat una excepció.

En una entrevista de fa poc més d’un any a qui va ser director del Centro Nacional de Difusión Musical, Antonio Moral, es lamentava de la inexistència de programadors musicals o directors artístics. Sí que n’hi havia però, segons Moral, «gestors que gestionen la música com una fàbrica de iogurts». Desconec si Moral havia llegit els diagnòstics del filòsof coreà, però no és menys cert que una mirada atenta a la gran majoria de les programacions del nostre país, incloses les d’ell mateix, semblen haver estat vertebrades tan sols per un objectiu principal: vendre el màxim d’entrades.

Amb aquesta vertebració, que en alguns casos arriba a ser una obsessió malaltissa, s’han anat  dilapidant els fonaments i la coneixença de la funció i missió públics d’alguns equipaments; s’ha esquinçat la tradició i filiació en allò que coneixíem com a humanisme tradicional i, el més preocupant, sembla que ens haguem assentat en un relativisme cultural que, com bé ha exposat el crític literari Terry Eagleton, acostuma anar acompanyat del prejudici que tot el món és cultural i, per tant, es nega que hi hagi veritats o valors universals.

Enrere semblen haver quedat els temps on el programador musical o responsable artístic tenia com a missió la prescripció, la descoberta ja no tan sols de nous repertoris musicals (històrics, patrimonials, contemporanis) sinó també de nous intèrprets. Si l’eix vertebrador, com hem dit, sembla ser el de provocar només la venda d’entrades, una altra de les conseqüències és la de construir les programacions en base a catàlegs d’agents que representen noms d’intèrprets que es van repetint any rere any. Fins a la sacietat.

En un agradable cafè compartit amb Albert Bou, President de Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí, entitat impulsora d’un festival del que en vaig poder aprendre moltes coses, em deia com el públic, en l’actualitat, prefereix molt més «reconèixer» que no pas «conèixer». O sia: a l’igual que els nens petits volen que sempre els llegeixin el mateix conte o que volen menjar sempre el mateix, penso que aquesta obsessió per la venda d’entrades ha anat posicionant el nostre públic com un agent passiu, molt infantilitzat que sembla anar al concert a reconèixer només el disc que, prèviament, ja ha escoltat desenes de vegades a casa seva.

Tot això pot estar molt bé o molt malament segons els ulls que ho mirem, però una cosa sembla clara. El nostre país, potser sense adonar-nos-en, s’ha provincialitzat amb símptomes com ara el Símptoma del Messies.  No seré jo qui posarà en judici la magistralitat d’ un oratori que admiro i respecto profundament. Ara bé, ¿és normal que només estiguem programant Messies de G.F. Händel (1685-1750) a tort i a dret per Nadal quan no és ni tan sols un oratori nadalenc? Què passa amb els vint-i-sis oratoris restants?

Però la qüestió no és tan sols què passa amb aquests oratoris händelians restants, sinó m’atreviria a dir que l’esmentat símptoma ens endinsa en una qüestió més profunda i preocupant assenyalada pel filòsof nordamericà William Barrett (1913-1992). En un assaig titulat Time of Neeed (1972) assenyalava com «les formes de la imaginació que qualsevol època produeix ofereixen la informació definitiva sobre el que aquesta època és». En aquest article, on ens estem centrant en un dels aspectes més coneguts pel sotasignant, com és el de l’oferta de la programació i prescripció musicals, cert és que comprovar aquest constant «més del mateix», aquest concebre els continguts des del vulgar concepte d’allò que més ven, no només ratifica la pèrdua de l’horitzó d’allò públic sinó també alguna cosa més. Alguna cosa que té a veure amb la mutilació de la nostra humanitat en comú; l’oblit absolut de les possibilitats de la cultura en aquella direcció bellament assenyalada per Sören Kierkegaard: Què és llavors la cultura? Jo sempre l’he considerat com el camí que ha de recórrer un individu per arribar al coneixement de si mateix.

Havent negat aquesta alta missió com era la de proporcionar instruments i vies per accedir vers aquest coneixement profund i iniciàtic d’un mateix, tot sembla lliurat a un divertiment i entreteniment tan superficials com constants, propis d’aquells que han expulsat a l’exili la imaginació creativa. També, és clar, la dels nostres programadors musicals. Veure a les graelles de programació sempre les mateixes obres, els intèrprets habituals (amb un oblit freqüent dels de casa),  menystenint el patrimoni musical propi -més enllà d’unes petites mostres de cara a la galeria, altrament conegudes com a «políticament correctes»-, la creació de programacions familiars i educatives més pròximes a aquella goethiana «mare de la mort», altrament justificada en el paraigües ideològic de la coneguda com Escola Nova 21 o, perquè no dir-ho, la programació d’«escape rooms» com una activitat més dels equipaments, ens fan corroborar la constatació d’aquella, apuntada pel citat Barrett, «ràbia destructiva, com si la cultura mateixa fos propensa a unes conclusions que destrueixen els seus propis fonaments».

Molt em sembla, així, que la mercantilització de la programació musical, extensible a la cultura en general, ens ha fet perdre el seu lligam simbòlic i arquetípic  amb una tradició que contenia una profunda càrrega poètica i estètica. Així, no és menys cert que va haver-hi algun moment del passat on aquesta tradició va deixar de proporcionar l’energia necessària. Potser hagi estat una manifestació més del diagnòstic espiritual de la nostra època -el nihilisme- amb els conseqüents declivis de la fe religiosa, l’humanisme i les humanitats. Potser també sigui això el que hagi fet avançar cap a unes programacions desproveïdes de les energies i sabers arquetípics que, durant moltes generacions, havien donat sentit i direcció col·lectius.

Davant d’aquests temps pandèmics i distòpics que ens ha tocat viure, ens cal adonar-nos com la cultura no pot ser tan sols una activitat més del mercat. Porta en ella mateixa una missió que ultrapassa el món dels negocis, el de la indústria; el de les xifres. Per comprendre-ho ens cal començar a desfer aquest malentès que està sent la base de la ruïna i caos culturals actuals com és el de creure que la cultura està al servei de la societat quan més aviat, com així passa en imperatius categòrics com ara els de la justícia. És la societat la que ha d’estar al servei de la cultura. Aquest malentès és el que ens ha portat ja no només a temps distòpics, sinó a una inhumana i catastròfica situació. Per remuntar-la, el primer que ens cal és ser-ne conscients. Paradoxalment, així de fàcil i difícil.

*

Oriol Pérez Treviño

 

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLESSÈRIE CULTURALSerie Oriol Pérez i Treviño

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons