El fenomen generalment conegut com a “art urbà” és un fenomen complex i que està format per molts vectors, principalment dels camps artístic, social i urbanístic, sense els quals no es pot entendre cabdalment.

En aquest article pretenem explicar les motivacions i objectius del projecte Bostik Murals, en relació amb les dinàmiques culturals i, específicament, de les que tenen a veure amb l’art urbà a la ciutat de Barcelona, a la pròpia trajectòria de Difusor com a entitat impulsora del projecte, i en relació amb l’art urbà com a fenomen global.

Asfixia d’Elian Chali. Foto: Elian Chali

Abans que res, però, cal aclarir alguns conceptes bàsics i fer una breu introducció històrica. És necessari entendre què és el graffiti, l’art urbà, quina ha estat la seva articulació amb l’espai públic barceloní (i les seves polítiques), i quines en són, al nostre entendre, les seves potencialitats a nivell cultural, educatiu i polític de cara a un futur immediat en què aquests fenòmens han de conformar part de la nostra vida cultural.

Volem entendre per graffiti aquella manifestació gràfica realitzada de manera autònoma (fora de marcs institucionals) que pretén significar la presència artística d’un autor o autora en un espai físic determinat. Per dir-ho planerament: “jo he estat aquí”, i ho escric amb estil. I fer-ho moltes vegades en multiplicitat de llocs diferents. El graffiti és un joc endogàmic, jugat i entès principalment per escriptors de graffiti.

L’art urbà és una altra cosa. De manera senzilla, és art ubicat també a l’espai públic. Comparteix ubicació amb el graffiti, però les regles del joc no sempre son les mateixes. La gran diferència, és que es dirigeix a tothom. No cal ser un expert en llegir tipografies enrevessades per entendre què t’està dient Banksy.

La Barcelona de la darrera dècada del s. XX era un nucli important tant per un fenomen com per un altre (de fet, va ser un dels agents rellevants que es poden relacionar amb l’enorme popularització de l’art urbà a partir de la seva hibridació amb el graffiti, a través del que alguns van anomenar Barcelona Style).

A cavall dels dos mil·lennis, Barcelona era una ciutat que havia sortit ja de la lletania post olímpica i vibrava amb les lluites contra la guerra d’Irak, el Forum de les Cultures i altres dinàmiques de base popular i crítica. Aquestes dinàmiques, juntament amb un gust intrínsecament mediterrani per la vida al carrer i el gaudi de l’espai públic, alhora que una tradició gràfica i artística considerable, va deixar una pàtina de color present a tota la ciutat: plantilles, personatges, reivindicacions més o menys polítiques expressades de manera més o menys artística, missatges absurds, intervencions de tota mena, la visita de Banksy al 2001 (tot i que llavors va passar bastant desapercebuda per la majoria) i el ja mencionat Barcelona Style (aquell que va unificar les lletres del graffiti ortodox amb els personatges més esbojarrats a través de dinàmiques de creació col·lectiva).

Aquesta pàtina d’expressió creativa, incontrolada, orgànica i viva, va començar a ser percebuda com a problema per als ideòlegs del Model Barcelona, que van posar fil a l’agulla per gestar el que acabaria esdevenint l’Ordenança Cívica.

Aquesta Ordenança canviaria per complet les regles del joc. D’un any a un altre, la pàtina de color va deixar pas a un monocromatisme grisós i la llibertat creativa a l’espai públic, més o menys tolerada fins llavors, va exiliar-se.

En la dècada següent, hem observat com es reconstruïa el camí que s’havia desfet. De manera aparentment més ordenada però igual d’orgànica en el fons. El 2006 es constituí Difusor, l’entitat que seria pionera en la implementació i gestió del primer mur habilitat per a intervencions artístiques autònomes; la Galeria Oberta, ubicada al perímetre del Parc de les Aigües, al Districte d’Horta-Guinardó (2008-2011). Posteriorment, aquesta idea mutaria i s’ampliaria a altres districtes, a través del projecte Open Walls, que permetia descarregar-se un permís per a intervenir als espais habilitats.

Galeria Oberta. Taran

Després, altres entitats s’afegirien a reproduir aquest model de gestió iniciat per Difusor. Lluny de ser suficient però, el cert és que el paisatge visual, i l’opinió pública de la ciutat, va començar a canviar: on hi havia gris, va començar a haver-hi color, i el fet de pintar lliurement (amb permís) a l’espai públic va començar a ser percebut com a normal. A aquest canvi hi va contribuir força el festival Open Walls Conference que, al llarg de les seves cinc edicions (entre 2011 i 2016) va portar a Barcelona els principals referents artístics i de gestió vinculats a l’art urbà a nivell internacional.

Amb aquesta normalització, l’administració va començar a veure també els possibles beneficis d’aquest tipus d’activitats, amb un alta capacitat de vinculació amb segons quins col·lectius sensibles, bon impacte social i cada vegada millor percepció ciutadana.

Arran de la darrera edició del festival Open Walls Conference, que ja tenir lloc ja a la Nau Bostik, des de Difusor vam començar a treballar en la creació d’un centre d’art estable, dedicat exclusivament a la producció i difusió d’aquest fenomen, vinculant-lo especialment amb el territori.

Aleix Gordo Hostau fent una intervenció a Bostik Murals. A l’esquerra, peça de Dina Saadi. A la dreta, de Simón Vázquez

La Nau Bostik, un espai fabril abandonat al cor de La Sagrera, emergeix com un node cultural de primer ordre, essent l’art urbà -juntament amb la fotografia- el pal de paller de la seva proposta de contingut. Allà, des de Difusor hi estem construint un centre cultural d’art urbà, que pretén ser referència per a la ciutat i per a la ciutadania: residències artístiques, intervencions tant dins com fora de les seves instal·lacions -estenent-se fins i tot al barri i a altres districtes de la ciutat-, exposicions i una oferta lúdica i educativa ben treballada i que s’articula amb les demandes d’una ciutat que cada vegada entén més el potencial transformador de l’art i la cultura.

*

Xavier Ballaz, és director de Difusor