Skip to content

Toni Rumbau – Titelles i teatre visual: avantguarda i ric fons patrimonial

Pocs llenguatges artístics tenen avui tanta vigència com el teatre de titelles entès en el seu sentit més ampli: un gènere que s’emmiralla en les Gran Tradicions de les Ombres i els Titelles d’arreu del món, i que alhora es defineix com un camp d’hibridació amb una pluralitat d’altres arts i llenguatges: tecnologia, robòtica, arts plàstiques, dansa, òpera, reflexions entorn a l’objecte, teatre d’actor i de text, màscara, gest, vídeo… Ho podem veure cada dia en les mostres escèniques més d’avantguarda d’arreu del món.

A Catalunya el gènere compta amb companyies i artistes de gran vàlua i reputació internacional, mentre es mantenen les formes més properes a la seva imatge tradicional de teatre per a tots els públics. Una importància i una vitalitat de la que no en són conscients ni el públic, ni les administracions, ni el propi sector. L’exposició ‘Figures del Desdoblament’ a l’Arts Santa Mònica el 2015-2016 va ser un intent de mostrar aquesta riquesa i diversitat . I, per primera vegada, la directora de l’Àrea de les Arts Escèniques de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Nèlida Falcó, ha demanat un estudi exhaustiu sobre el sector.

Un gènere que adquireix encara més relleu quan ens adonem de la importància que tenen avui temàtiques com el fenomen de les identitats múltiples, l’acceptació de l’Altre i les diverses problemàtiques sobre l’Alteritat, el Doble, les replicacions virtuals o la interrogació dels objectes, temes íntimament associats al món dels titelles i de les ombres.

Per altra part, no ens hem d’oblidar que el teatre de titelles, a diferència del d’actors, genera patrimoni objectual. A Catalunya, concretament, disposem d’una reserva excepcional de peces històriques del conegut Titella Català (aquesta modalitat de titella amb bust on s’hi posen els tres dits centrals de la mà del titellaire), les que es conserven al Museu de les Arts Escèniques (MAE), junt amb altres col·leccions igual d’importants, com són els llegats d’Ezequiel Didó, del mestre Harry V.Tozer, de la marionetista alemanya instal·lada a Eivissa Ingeborg Shaffer, o de la històrica companyia dels Germans Roca, entre altres. No ens hem d’oblidar tampoc del llegat d’Herta Frankel, magníficament conservat pel Marionetàrium del Tibidabo, o de la important col·lecció encara en ús de Titella Català de Sebastià Vergés. Per altra part, artistes com Joan Brossa i altres afins, s’acosten molt a l’art dels titelles, del món dels objectes i de les figures de l’imaginari.

Ve a compte aquesta citació per indicar la manca que existeix avui en dia d’un Museu dels Titelles capaç d’acollir aquestes col·leccions, a les quals s’hi ha de sumar el riquíssim patrimoni de les companyies històriques encara en actiu, d’una gama artística amplíssima. Un Museu obert a les dinàmiques del món modern i que hauria d’estar en íntima relació amb un teatre i una Escola de Titelles i de Teatre Visual ben definida i diferenciada dins l’àmbit de l’Institut del Teatre, com fa anys ja va existir. Unes reivindicacions que el sector, cada vegada més conscient de la seva força i importància, reclama com una urgència cultural de primer ordre.

*

Toni Rumbau és Director de la revista Putxinel·li, Titeresante i Puppetring.
President del IF Barcelona, Festival de Titelles i de Teatre Visual.

www.puppetring.com / /www.titeresante.es/www.putxinelli.cathttp:/

ifbarcelona.cat/

Published inARTICLES DE TOTS ELS CICLES

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons