Skip to content

Miquel Porta Perales – Un anuari val més que mil dictàmens

Quan es vol saber l’estat de la qüestió d’algun tema o assumpte s’acostuma a redactar un dictamen, un informe o un llibre blanc. Res a dir. Passa, però, que, sovint, els dictàmens, els informes o els llibres blancs tenen el seu tempo i, quan es publiquen, la realitat que es reflecteix ja ha sofert alguna mena de canvi que els fa inservibles. Cosa que no sol passar amb els anuaris que, any rere any, ofereixen la informació necessària que permet de situar-se en el tema o assumpte que ens interessa. Una informació que planteja preguntes, dubtes, oportunitats, amenaces i respostes, i sol avançar allò que pot arribar o cal evitar.

Tot plegat ve a tomb de l’Anuario AC/E 2018 de Cultura Digital que tracta de les tendències digitals per a la cultura així com del lector a l’era digital. Aquest Anuario de la Acción Cultural Española –el cinquè: els anuaris precedents han tractat temes com ara les arts escèniques, els museus, els festivals, el patrimoni històric, la cultura de pagament o la creació artística, que vostès poden trobar en suport paper o digital- busca, com els altres, aprofundir en la transformació del sector cultural i brindar experiències als professionals. Teoria i pràctica, doncs.

De l’Anuario AC/E 2018 de Cultura Digital –col·laboradors: Elvira Marco, Mario Tascón, José Manuel Menéndez, David Jimeno Bermejo, Jovanka Adzic, Elena Neira, Pablo Gervás, Emma Rodero, Luis Miguel Cencerrado, Elisa Yuste y Javier Celaya- cal destacar la forma, el contingut i les propostes. Anem a pams.

Quant a la forma, l’Anuario és un exemple del que deia a l’inici. Un bon anuari val més que mil dictàmens, informes o llibres blancs. M’explico tot recorrent a la comparació. En el gènere –que existeix- d’informes sobre les possibilitats i conseqüències de la informatització hi destaquen dos clàssics com són L’informatisation de la société (que Valéry Giscard d’Estaing va encarregar a Simon Nora i Alain Minc, 1978) i Microelectronics and Society (encarregat pel Club de Roma, coordinat per Adam Schaff i George Friedrichs, prologat per Alexander King, 1982). Ja sé que són informes de prospectiva de fa quaranta anys. Però, si vostès comparen aquests dos clàssics –em refereixo a la forma, doncs no té sentit parlar del contingut a tenor dels anys que els separen- amb el present Anuario, la conclusió és evident per si mateixa: mentre els dos primers ja neixen morts, l’Anuario és una eina de futur.

En efecte, l’Anuario, tot partint de la realitat, sense oblidar la prospectiva com no podia ser d´una altra manera, es detura en allò que existeix i s´hi passeja a la recerca de coneixements, experiències, innovacions, oportunitats, debilitats, incògnites i preguntes de curt i llarg abast. Aquesta és la seva virtut. I aquesta és la seva utilitat.

Quant al contingut, l’Anuario –es recomana deturar-se en les referències bibliogràfiques, pàgines web i casos d’estudi inclosos- ens posa al dia. Exemples: el ser humà com un sensor, l’ordinador com una part del nostre sistema nerviós, l’Internet de les coses, la realitat híbrida en què vivim, les màquines que componen simfonies, les aplicacions que modifiquen la lectura, la creativitat immersiva i la immersivitat creativa, els dispositius virtuals que graven i generen classes virtuals, la capacitat de simular cirurgies, la personalització educativa, l’obertura d’un nou univers creatiu, el cinema VR que permet que l’espectador visqui una pel·lícula amb 360º de perspectiva, la generació de camps acústics tridimensionals, la sensació de realitat del so, les ulleres intel·ligents que emmagatzemen paraules i tantes coses més –Big Social Data, intel·ligència artificial, aprenentatge automàtic, model Netflix, oralitat digital, generació computacional de novel·les i poesies, raconteuer de successos o audiollibre- que ens parlen d’un altre món possible que, de fet, ja és aquí. Un nou món que obliga a les ciutats a adaptar-se a la realitat i a repensar-se. Les autoritats han d’implementar les ciutats intel·ligents i els individus han de prendre consciència del que representa viure una ciutat digital, han d’adquirir competències digitals, han d’aprofitar totes les oportunitats que brinda l’era digital, i han de saber seleccionar la informació tot esdevenint subjectes actius i reflexius i no sols receptors passius. Cal prendre nota, de tot plegat.

Quant a la proposta, l’Anuario recomana i alerta. Exemples: hem d’assumir els reptes i desafiaments de la tecnologia, necessitem articular el mercat paneuropeu de les TIC, s’han d’impulsar pimes creatives i distribuir els continguts 3D, calen més xarxes, més continguts, més dispositius múltiples, més experiències interactives, i no es pot passar per alt la interacció entre l’home i la màquina. Ítem més: cal prendre notes de les experiències –museus, apps, exposicions transmèdia o mètodes d’alfabetització digital o de foment de la lectura- que, literalment parlant, relata l’Anuario. Encara hi ha més: hem d’aprendre a organitzar el nostre estil digital de vida i hem de preguntar-nos qui -l’Estat? l’empresa? un algoritme?- ens mana i en funció de quins criteris i valors ho fa. I són moltes les preguntes que l’Anuario formula a la manera del filòsof -una filosofia digital mundana?- que escruta el present sense perdre el món de vista. Com s’ha d’administrar una monitorització del ciutadà que –en nom de la seguretat, diuen- sembla ineludible? Què fer davant la concentració de poder? Com garantir la privacitat de l’individu? En bona mesura, l’Anuario juga també el paper de filòsof digital de guàrdia.

En un dels articles de l’Anuario, els seus autors treuen a col·lació una sentència atribuïda a Albert Einstein. Fa així: “jo mai ensenyo als meus alumnes, sols intento proporcionar-los les condicions per a que puguin aprendre”. Doncs, això.

*

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*ARTICLES DE TOTS ELS CICLES

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons