Skip to content

Miquel Porta Perales – La ciutat és una màquina infinita

Ningú no pot negar que la ciutat de Barcelona és un referent tecnològic. La recent celebració del Smart City World Congress que organitza Fira de Barcelona ho demostra. Un congrés que, per cert, va coincidir amb el Iwater o Saló Internacional del Cicle Integral de l´Aigua. Però, més enllà de les novetats de la indústria –tecnologia i innovació- i la seva administració –inversió i negoci-, convindria que la ciutat de Barcelona trobés el seu espai en el debat –àmbit ciutadà- que protagonitzen ciències com ara la física, la biologia, la matemàtica, la informàtica o l´estadística.

En efecte, des de fa dècades aquestes ciències –que van més enllà de la filosofia smart city- s´encarreguen d´estudiar la ciutat i proposar alternatives o respostes a alguns del seus problemes. Al respecte, s´han proposat algoritmes o models per ordenar el trànsit, administrar les migracions humanes, proveir recursos, o prevenir o evitar el delicte. De tot plegat, en diuen la ciència dels sistemes complexos.

Una ciència que tracta la ciutat com un sistema complex que cal analitzar. Una ciència que, a la manera de Leibnitz, del qual es considera hereva, concep la natura i la ciutat com una “màquina infinita” que cal conèixer. Una màquina –una Màquina Natural deia el filòsof alemany- viva, organitzada i dotada d´una dinàmica pròpia en què les parts no tenen un sentit per se, sinó que només es poden entendre en funció de les relacions que mantenen entre si mateixes tot formant una estructura i creant un sistema.

Tot inspirant-se en Leibnitz –no és una casualitat que el nostre filòsof hagi estat considerat, no sols com el precursor de la matemàtica moderna, sinó també de la computació, la enginyeria, la mecànica, l´astronomia, la biologia o la diplomàcia-, la ciència dels sistemes complexos estudia la interacció entre els centenars, milers o milions d´agents individuals –“formigues”, en diuen tot utilitzant una analogia prou explícita- que conformen la ciutat i la viuen, la gaudeixen o la pateixen. La qüestió: com es comporta el col·lectiu de “formigues”?

En l´origen de la ciència dels sistemes complexos trobem el matemàtic i físic alemany –amic personal d´Albert Einstein- Ernst Ising. Investigador en ferromagnetisme, el 1925 elabora l´anomenat model d´Ising que examina el comportaments d´uns imams –de fet, brúixoles- que s´orienten i ordenen en la mateixa direcció, sempre i quan no superin l´anomenada temperatura de Curie. Per damunt d´aquesta temperatura, sorgeix l´atzar i els imams es desorienten i desordenen. El caos.

Doncs bé, aquest model, que va obrir les portes de la física estadística i la ciència dels sistemes complexos, estudia el comportament de l’ésser humà. El model –cada any es publiquen al voltant de mil articles científics fonamentats en el treball d´Ernest Ising- estudia els gasos, els cromosomes, el cervell o les proteïnes. I, també, el comportament i el moviment de les formigues o altres insectes o animals. Sí: també estudia el comportament de l´home a la ciutat. Per exemple, a més dels assenyalats més amunt- trànsit, migracions, recursos o delictes-, els fluxos d´informació, la propagació de les idees o el comportament dels mercats financers.
Què descobreix el model d´Ising? Si parlem del trànsit, les migracions humanes, els fluxos d´informació o l´augment del delictes; si parlem d´això, el model explica que quan se supera la temperatura de Curie –en el nostre cas, quan la ciutadania percep que existeix un excés de cotxes, o de migrants, o d´informació, o de delictes o comportaments anòmals que alteren l´orde establert-, quan això succeeix, la societat, talment com els imams dels experiments d´Ernest Ising, se sobreescalfa i desorienta.

El resultat: una transició de fase plena de situacions crítiques on domina l´atzar. Arribats a aquest punt, qualsevol resposta dels uns o els altres –els ciutadans, els conductors, els migrants, els polítics, els delinqüents o aquells que transmeten o reben la informació- és possible. És possible qualsevol protesta de la ciutadania, l´augment de demandes dels conductors exigint més carrils de circulació o menys semàfors, la xenofòbia, la radicalització dels migrants, la vinguda o trasllat de delinqüents segons sia la conjuntura o la desconnexió mediàtica ja sia individual o col·lectiva. Finalment, el sistema recuperarà l´equilibri, o l´estat inicial, quan la temperatura descendeixi. És a dir, quan l´ambient es refredi.
Més enllà de la temperatura de Curie, l´anomenada geometria discreta –la teoria de grafos o la topologia combinatòria- elabora algoritmes que poden aplicar-se al disseny de xarxes o –quin és el millor camí per anar d´un punt a un altre?- a l´economia o eficiència del desplaçament urbà de persones i mercaderies.

Arriba un moment en què la política –més enllà de la ciència, però amb la ciència ben present en tant que explica la realitat: per què no buscar anticipadament la temperatura de Curie dels problemes que sorgeixen a la ciutat i actuar en conseqüència per rebaixar-la?-, ha de prendre la paraula. És ben cert que la ciència no governa ni ha de governar. Però, pot ajudar a fer-ho. I posats a dir, la ciència té un avantatge que no sol ponderar-se com cal: al ser amoral, està mancada de mala consciència i es limita a formular hipòtesis per constatar el que hi ha. La ciència, talment com passa amb la geometria, funciona d´acord a uns mètodes i unes lleis que la situen fora de l´abast de l´ètica. I això és una virtut –Leibnitz altre cop- per entendre aquesta màquina infinita que és la ciutat i que funciona d´acord a unes lleis pròpies que cal conèixer. Un altre avantatge de la ciència: quan s’equivoca, rectifica sense complexos. No tothom ho fa.

Per tot plegat, la ciència sol ser una bona consellera. I, agradi o no al polític o al ciutadà, ho entengui o no el polític o el ciutadà, la ciència, com va senyalar Thomas S. Kuhn en el seu clàssic L´estructura de les revolucions científiques (1962), “modifica la perspectiva històrica de la comunitat que la experimenta”. Convé prendre nota. Sense prejudicis. Per què no organitzar a Barcelona un World Congress of Complex Systems Applied to the City?

*

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTICLES DE HÄNSEL* i GRETEL*CICLESGovernança o la crisi del sector públic

Be First to Comment

Deixa un comentari

Simple Share Buttons